Despausa

Me n’adone, a la vista de l’arxiu, que no sol haver-hi terme mitjà: pel que fa a l’activitat del blog en les setmanes que envolten el Nadal, ha hagut anys especialment prolífics amb entrades pràcticament a diari, i uns altres en què les publicacions van ser com a molt ocasionals, quan no simplement inexistents. Enguany ha estat, com haureu pogut comprovar, un d’aquests darrers, per bé que la que podria denominar-se "pausa nadalenca" ha estat més aviat la prolongació d’un parèntesi que va començar unes quantes setmanes abans, i que vull atribuir a una d’aquelles èpoques de cap dispers i cos un poc carranquejant en les què allò que més abelleix, fora de les inevitables obligacions, és instal·lar-se per un temps en la indolència. Però només per un temps, en tot cas, perquè fins i tot quan encara persistisquen dispersions i carranquejos, mai no convé allargar aquests períodes d’atonia més enllà del que resulte estrictament inevitable. Done doncs i pel moment el blog per despausat, i ja anirem veient com va la cosa. I encara que a deshora, deixeu-me que no deixe de desitjar-vos, un any més i de tot cor, que tingueu un molt bon any 2025.

Tal i com ja ha estat dit, els dies lliures de què vaig poder disposar aquest Nadal passat van ser majoritàriament dedicats a no fer res, perquè era precisament res el que apetia. L’excepció van ser, evidentment, les trobades familiars pròpies de les dates, però també (i encara que un poc a espentes perquè el cos no donava per a més) dues tradicions nadalenques que ja fa temps que conreem: una trobada --la “Sant Silvestre”, en solem dir-- amb bons i vells amics que ens va dur enguany a conèixer alguns dels extraordinaris tresors arqueològics que amaga la vila de Llíria i dels què potser que diré alguna cosa en un altre moment; i el més recent però igualment afermat costum, del qual en són testimoni les imatges que acompanyen aquestes ratlles, de començar l’any creuant la ratlla amb Múrcia per recórrer alguna de les seues muntanyes. En aquesta ocasió, i per allò de canviar un poc, vam triar la costa de Portmán, on un senzill recorregut pel denominat “Monte de las Cenizas”, al parc regional de Calblanque, posa a l’abast del caminant, a més del lamentable testimoni d’una de les majors desfetes ecològiques recents a la Mediterrània, preciosos paisatges costaners, una vegetació realment singular --amb una de les poques poblacions europees considerades naturals del xiprer de Cartagena--  i nombroses i variades restes de la secular activitat humana a la zona, des de mines i camins a pintoresques instal·lacions militars... i acabar amb un caldero, per allò de poder-lo comparar amb el nostre amb coneixement de causa. I per cert, i a tall del meu desig de bon any, caic ara en el compte de que si més no en cert sentit no vaig gens a deshora, perquè és precisament hui (almenys al Marroc; a altres llocs és fa el 12 o el 13 de gener) que se celebra el Yennayer o any nou amazic. Bon any, doncs (el 2975, segons el seu calendari) a tots els imaziguen, i en especial als nostres amics de l’Atles. Assegas ameggaz! ⴰⵙⴻⴳⴳⴰⵙ ⴰⵎⴻⴳⴳⴰⵣ!