"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 26 de març del 2025

Aialt i primavera

A força de ser punt de partida i arribada de moltes i molt notables caminades (cap a la Xortà i la seua extraordinària rodalia, per exemple, o bé per arribar-se, pel camí que puja pel Cocoll, fins al cim que diuen del Molló o Tossal de Migdia), sovint no se li presta, al Pla d’Aialt de Castell de Castells, tota l’atenció que mereix per propis mèrits. I és fàcil que a nosaltres ens haguera passat el mateix també aquesta vegada, si no haguera estat perquè les recents i generoses pluges li han donat a l'encisador fondal un aspecte ufanós i vagament marjalenc que va fer inevitable que li dedicàrem almenys una estoneta; dues, de fet, sota els núvols a l’anada i ja a ple sol a la tornada. I entre mig, un preciós trajecte que, a més de pujar al cim, ens va dur a recórrer, ja dins del veí terme tarbener, la preciosa clotada d’Albirec (una dolina, com el mateix Aialt, el nom de la qual ve de l'àrab al birak i vol dir precisament llacunes) i la cabdal Cova de Dalt. Per cert, a més del seu interès natural i paisatgístic, tant Sa Cova com Aialt són enclavaments d'un excepcional valor arqueològic i patrimonial: de la primera, objecte de lamentables espolis anys enrere i pendent encara i pel que sé d'una investigació profunda i sistemàtica, s'han recuperat abundants materials que es remunten al Neolític antic i a l'Edat de Bronze (mil·lennis V i III aC) que demostrarien que va ser utilitzada com a lloc d’habitació i també d’enterrament. Quant a Aialt, a la seua rodalia es va aixecar una interessant alqueria andalusina que ha estat estudiada amb detall pel bon amic Josep Torró per tractar-se d'un dels escassos exemples de poblament, a Xarq al-Àndalus, que no s'associen amb un perímetre irrigat sinó que semblen basar-se en els conreus de secà i l'activitat ramadera, present encara actualment a la zona; segurament, que a la vora d’alguns dels corrals bastits sobre les restes medievals hi cresquen a hores d’ara garrofers de moro --alguns d'ells, d'una grandària respectable-- no deixa de ser una casualitat. O no.




Fa un poc més de tretze anys li vaig donar ací mateix la benvinguda, i malauradament ha arribat ara el moment d’acomiadar-la: uns dies després de que li diagnosticaren una gravíssima malaltia de la què fins fa a penes una setmana no havia mostrat cap símptoma aparent, Isis ens va deixar ahir. Ens consola pensar que no sembla haver patit molt, que ha tingut fins el final el que pensem que pot considerar-se com una bona vida, i que la seua companyia ha fet també la nostra més feliç tots aquests anys. Però res d'això no lleva, evidentment, que ens sàpiga molt mal, i que la trobem molt a faltar. I crec que Mixi i Blanca també. 




8 comentaris:

  1. Una sortida molt bonica!
    I em sap greu que Isis us hagi deixat, segur, que com dius, ha estat molt bé amb vosaltres i ja tingut una vida feliç.
    Una abraçada, Pep!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que aquesta primavera estic gaudint-la bona cosa, Carme. Després d’uns mesos de no eixir pràcticament gens a caminar, poder tornar a fer-ho (i més amb aquests paisatges als què ja comença a notar-se la primavera) és un goig; crec que la gent jove li diu ara “sanador” 😉

      Ens ha afectat la mort d’Isis per imprevista i perquè la veritat és que es feia de voler (bé, crec que sempre és així, d’una forma o una altra, amb els peluts amb els qui compartim la vida), però almenys ens hem pogut acomiadar i, sobretot, no l’hem vista patir. I si, no estic segur de quins són els paràmetres felins per a mesurar la felicitat, però gosaria dir que en el seu cas sí que ho va ser... Moltes gràcies, salut i una abraçada!

      Elimina
  2. Totalment d'acord pel que comentes de l'eixida, bonica i profitosa, amb més d'una cosa que no esperàvem i que ens va sorprendre gratament, cosa que sempre va bé.
    Quant a Isis, ànims, eixes coses sempre deixen un buit complicat d'omplir. Ens queda el consol dels bon temps i moments que han gaudit i ens han fet gaudir.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I amb març fent de les seues Rafa: ja ens va vindre bé poder arrecerar-nos quan ens va passar el front de núvols arruixant per damunt, però tot plegat encara li va afegir més encant a la passejada: les muntanyes de Castell de Castells, un (altre) lloc que mai no te l’acabes...

      Gossos, gats i demés animalets no deixen de ser companys de vida; és molt --sovint, més del que pensem--- el que compartim amb ells, i és normal que se’ls trobe tant a faltar quan marxen. Guardarem els bons records, i cada volta més serà això el que recordarem d'ella en fer memòria. Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  3. La dolina de la serra d'Ensija que apareix als exemples de "dolina" quan cliques sobre la paraula, la conec. A la serra del Garraf també n'hi ha una d'important.
    Sé el que representa que es mori el gat de casa. Fa uns 20 anys se'ns va morir, amb 10 anys una gata, la GaTona.
    Després vam enir el Nin, que va viure 18 anys i també ens va deixar un buit molt gran.
    I ni fa gaire vam acomiadar el Neo, el gat negre de ma filla, que per diferents motius va viure molts mesos amb nosaltres. Era gran com una pantera negra. I també vam passar el dol.
    Una abraçada, Alfred.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No m'havia fixat en la dolina de la serra d'Ensija, ja és casualitat :) Per aquestes serres calcàries són una forma de relleu molt habitual, i hi ha llocs (com l'Aitana, on els diuen corrals) on són un element fonamental del paisatge; Aialt o l'Albirec, podrien il·lustrar perfectament una entrada sobre el tema a la Viquipèdia, però ja em va bé tal i com està ;) I per cert, aprofite l'avinentesa per a recordar-te que si t'animes a fer una caminada per ací, tens casa i el que faça falta.

      Veig que, per unes coses i unes altres, tens una llarga trajectòria de tracte amb gats... Nosaltres vam arribar a aquest món bastant tard i després d'haver passat pels gossos (Xapi, un rateret valencià que ens va fer de fill molts anys abans de tindre a les nostres xiques), però la veritat és que no me'n penedisc gens. Ara en tenim encara dues (Mixi i Blanca, mare i germana de la que ha mort), i no volem ni plantejar-nos què farem quan elles marxen també. Pel moment, passar com dius el dol per Isis, i aprofitar el temps amb les altres dues; la qual cosa, en termes de gat, és deixar que se'ns posen damunt quan seiem a sofà, i anar acaronant-les de seguit, però ni molt fort ni molt fluixet i només on elles vulguen ;) Salut, moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  4. Molt bons els punts de fuga de les dues primeres fotos.
    Una ruta molt maca ens regales avui. Gràcies!
    Pel que fa a Isis, entenc perfectament l'enyor que teniu, estimem molt als animals que viuen amb nosaltres, perquè es fan estimar molt i ens deixen un gran buit...
    Aferradetes, Pep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Paula :) A la composició de la primera li vaig pegar algunes voltes, i al remat ha quedat un poc estranya però diria que no molesta... La ruta, en efecte, molt bonica; la coneixíem en part, però mai no havíem estat a algunes raconades i ens van sorprendre. I tampoc ens cal allunyar-nos molt de casa per tindre a mà aquestes contrades; tota una sort, sense cap dubte.

      Si que es fan estimar, la veritat. Ara mateix em costa imaginar la casa sense ells, encara que sabem que les dues gates amb les què convivim tenen ja una edat... Però ja serà el que haja de ser. Per ara, recordem a Isis amb una estima que es va guanyar a pols: no crec que tornem a tindre mai una gata tan xerraire i comunicativa com ella :) Una abraçada i moltes gràcies!

      Elimina