Veïnal

No sabria dir per què, però de tots els castells que em queden més a mà, el de Benifallim és un dels que menys he visitat. De fet, feia molts anys --des dels temps pre-digitals-- que no m’hi acostava expressament fins l’esvelt esquenall sobre el qual va ser bastit, sembla ser que pels conqueridors feudals, encara que no s’hi pot descartar l’existència d’alguna fortificació anterior associada a l’alqueria andalusina dels Beni Halim... Atenent a l’impuls, especialment intens després d’algun viatge, de tornar a posar els peus a terra coneguda, i descansant per un temps de caminades aitaneres (vaig lliurar finalment el manuscrit abans d’Islàndia), Benifallim i el seu castell no van ser una mala opció; més encara, en afegir-ne una visita a la molt estimable vila de Penàguila i, en particular, al seu singular Jardí de Santos, al qual feia també molt de temps que no em deixava caure. Ja sabeu: quan es tracta de proximitat, tindre un bon veïnat sempre ho posa tot més fàcil. I del meu, la veritat, no me'n puc queixar. 

Enyor de nord

Podria dir moltes coses sobre els dies que hem passat caminant pels extraordinaris paisatges d'Islàndia. I és pràcticament segur que les diré, més prompte que tard, perquè per tot plegat --els indrets majestuosos, les condicions a estones rigoroses, les vistes aclaparadores i la immillorable companyia-- ha estat una (altra) experiència senzillament memorable. Però com sol ser habitual en aquests casos, m’estime més començar per posar un poc d'ordre en notes, imatges, idees i records, i ja arribarà el moment de parlar pròpiament d’un viatge que, sense que nosaltres ho sospitarem en aquell moment, va acabar donant la raó al famós “Þetta reddast” dels islandesos: al remat (i a vegades inclús diria que contra tot pronòstic), tot es va acabar solucionant. Molt més que això, de fet: tot va ser simplement magnífic. I com enyore, ara mateix, el nord i la frescor...

 

(Des)cansar-se

Han estat setmanes atrafegades. Però també francament productives, tant a la faena com fora d'ella. Projectes dels quals aprendre, d'altres que segueixen avançant, el llibre d'Aitana --ara si-- tancat i a punt per a lliurar-lo... I una volta més, poc temps --gens, de fet-- per dedicar-li al blog, cosa que confie en poder corregir ben prompte. Però no encara: ara mateix tinc una motxilla per fer, perquè demà volaré per uns dies a Islàndia a omplir un (altre) buit que feia massa temps que tenia pendent. I si, no negaré que el cos, a estones, em demana un poc de pausa i unes quantes hores més de son; però ja hi haurà temps per a això, que ja sabeu que hi cansaments que cansen, i uns altres que van molt bé per descansar-se.