"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 25 de gener de 2013

Vent


Moltes nits de dissabte, els pares ens deixaven, al meu germà i a mi, en casa dels avis. Sopàvem amb ells, a la vora del braser i encarats a la vella Vanguard, fins que els dos rombos marcaven, sense possibilitat d'apel·lació, l'hora de retirar-se a uns llits en els que, més que gitar-te, et submergies. Al contacte amb el cos, el gros matalaf de borra, acabat de tovejar, s'enfondia quasi sense resistència, i bastaven uns pocs i oportuns moviments per quedar-hi aclotat definitivament, pràcticament immobilitzat dins d'aquell càlid i confortable receptacle que contrastava amb la gelor de l'habitació. La bossa d'aigua calenta, els llançols blancs de lli (que havien estat sacs de sucre de la parada del iaio al Mercat de Sant Mateu, i que encara conservaven ací i allà el símbol d'Azucarera dins un cercle roig) i les dues o tres mantes antigues, desmesuradament pesades, completaven una acollidora i inoblidable sensació de recer, que encara era més intensa quan, per les escales de la sala, pujava esmorteït el soroll del vent que colpejava amb força les contrafinestres que donaven al carrer de Santa Rita, que abans de la guerra es deia Comuneros de Castilla.

Ha estat inevitable, aquesta aspra i ventosa setmana de ponents i mestrals, recordar aquelles nits. I és que hi ha plaers que naixen, simplement, de la sensació de trobar-se estalvis d'un perill o un patiment. Potser és per això que, en pensar en ells --en aquests plaers-- acabem sempre evocant la infantesa, quan teniem prou amb un matalaf tou i una manta abraçadora per sentir que, per més fort que bufara el vent, no ens podia passar res de mal. Bon cap de setmana!








12 comentaris:

  1. Veig que no sols al Camp de Tarragona fa vent.
    Bon cap de setmana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Portem dues o tres setmanes que estem ben airejats, Màrius. Potser és que no estem tan acostumats com en altres llocs, però reconec que se'm fa un poc pesat tant de vent... Salut i gràcies!

      Elimina
  2. M'has recordat el matalàs de borra, que ja tenia oblidat, i les mantes pesades. Ara, vist des d'ara, comprenc que en aquell moment no sabia, no em passava pel cap una cosa tan senzilla com que tot evoluciona, no em parava a pensar que hi hauria un futur i, en conseqüència, no el temia. Avui, dormim sobre matalassos ben diferents i ja ni utilitzem mantes, sinó fundes nòrdiques, i som conscients, i de vegades temerosos, del futur, com a persones i com a col·lectivitat.
    Bon cap de setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ningú no hi pensàvem quan érem xiquets, novesflors: la sensació que el temps aniria passant de forma natural sense necessitat de preveure què havia de vindre, ens protegia tant com una d'aquelles pesades mantes. Com tu dius, és la consciència del futur --i de que, si més no en part, aquest dependrà del que fem o del que deixem de fer en el present-- allò que ens fa témer-lo.

      La primera volta que vaig fer servir un nòrdic vaig tindre la sensació que, amb tanta lleugeresa, no em trauria el fred. De fet, durant un temps vaig haver de posar una manta a sobre, només per sentir un poc més de pes. Però a tot s'acostuma un; fins i tot, a fer voltes al cap sobre el futur abans de dormir... Gràcies i endavant!

      Elimina
  3. Aquests records, també els gaudisc jo, Pep. Si més no, quasi semblaven meus. M'han arribat de repent olors i textures d'infantessa...
    Bon cap de setmana i salut!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegre que haja estat així, Cesk :) Imatges, olors i textures que ara semblen tan llunyanes com la Vanguard en blanc i negre, però que ens han fet com som... Salut i una abraçada!

      Elimina
  4. Temps era temps quan encara les bruixes campaven dalt del campanar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. I eren mestresses de nits i tempestes amb línies de vols regulars :)

      Tens raó, el vent també pot ser l'antic amic que davalla muntanyes per despertar-nos els records. Salut i gràcies!

      Elimina
  5. ja no hi ha matalassos com aquells....ni mantes d'aquelles que picaven una mica en contacte amb la pell.....el recer de la infantesa....ai! m'has fet també venir els records...gràcies! bon vent i bon cap de setmana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Devien ser fatals per a l'esquena, Elfreelang, però quina sensació d'escalfor i de protecció donaven (o, almenys, així els recorde...). I les mantes picaven, i tant ;) Gràcies a tu i una abraçada!

      Elimina
  6. Fantàstic post! Quins records més bonics! La descripció de tot el fato del què disposava el llit és fantàstica. Res de sedes delicades, res de matalassos de viscoelàstica. Allò sí que era la vella escola del reciclatge. I aquelles mantes desmesuradament pesades... genials!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, porquet! La veritat és que feia molt de temps que no hi pensava, i ha estat el vent qui m'ha fet recordar-ho... No sé si ens tornaríem a acostumar a aquells matalafs i aquelles mantes amb els avanços que hi ha hui dia, però reconec que em duen molts bons records :) I realment, és com tu dius: el que es podia aprofitar, simplement s'aprofitava, que quatre marques de sucre escampades pel llançol tampoc fan tan lleig ;) Salut!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...