Boires i volcans

El centre de Costa Rica està recorregut, d'extrem a extrem del país, per un eix muntanyós que divideix el territori en dues vessants clarament marcades --la caribenya, a l'est, i la pacífica, a l'oest-- i que constitueix de fet un petit tram de la denominada Gran Divisòria Continental, la carena que al llarg de tot el continent americà, des d'Alaska fins a la Terra del Foc, separà l'aiguavés atlàntic del pacífic. En el cas costa-riqueny, l'existència d'aquesta alineació, que arriba a assolir els 3.820 metres d'altitud en el denominat Cerro Chirripó, està directament relacionada amb la convergència, en aquest territori, de les plaques tectòniques de Cocos i la del Carib, el contacte de les quals --la primera està subduint-se sota la segona-- no solament origina l'aixecament de la serralada, sinó que també explica la presència de nombrosos volcans, molts dels quals es troben en activitat. Les muntanyes centrals donen lloc, per tant, a un relleu més o menys accidentat de tossals, valls i serres, que introdueix matisos rellevants sobre les condicions ambientals generals del territori; però a més a més, la divisòria té una marcada influència sobre el clima, atès que, en interceptar els vents humits procedents majoritàriament del Carib, condiciona una distribució irregular i heterogènia de les precipitacions; la qual cosa, al seu torn, afecta a la distribució dels diferents tipus de boscos tropicals (premontans i montans, en la terminologia usada habitualment) que cobreixen els vessants de la serralada.

La granota fletxa Oophaga pumilio al bosc de Monteverde

El meu desig de conèixer Costa Rica té molt a veure, en origen, amb aquestes muntanyes i les selves que alberguen, i més en concret amb un tipus específic de vegetació (els denominats boscos nebulosos) que són evocadors, fins i tot, en el seu nom. Presents en moltes àrees tropicals i subtropicals del planeta --i, per tant, molt diverses en estructura i composició--, aquestes selves s'ubiquen, com indica el seu nom, en localitzacions geogràfiques especialment propícies per a la captura de les boires i els núvols baixos. Es tracta, en general, de formacions extraordinàriament diverses quant a la vida que alberguen, i on la presència de plantes epífites (orquídies o bromèlies, entre moltes altres) pot arribar a ser molt significativa respecte al total d'espècies presents. Els boscos nebulosos no són, per tant, exclusius de Costa Rica --jo mateix he tingut la sort de conèixer altres exemples en les muntanyes d'Àfrica oriental o en les illes atlàntiques--, però en el cas del país centre-americà, la biodiversitat que alberguen és una de les més riques de tot el planeta, amb centenars d'espècies endèmiques tant animals com vegetals. Però a banda dels seus excepcionals valors, que justificarien sobradament les meues ganes de conèixer-los, aquests boscos estan associats a una de les primeres experiències de conservació privada de les quals vaig tindre coneixement en els temps ja llunyans d'estudiant, quan vaig començar a descobrir --de la mà de Daniel H. Janzen, un dels meus biòlegs de capçalera-- la importància real dels boscos tropicals i les dificultats per a la seua conservació; de fet, la conegudíssima reserva de Monteverde, visita ineludible i llargament desitjada, és un exemple especialment destacat d'aquesta realitat.

Boires al mirador de la Ventana, en la divisòria continental, i diverses vistes dels boscos nebulosos en la rodalia de Monteverde. 

La Reserva Biológica del Bosque Nuboso de Monteverde, com podeu veure en la seua pàgina web, es va constituir a principis dels anys de 1970 com a resposta a la creixent degradació dels boscos de la zona --afectats per l'explotació forestal i les rompudes per a l'activitat ramadera-- a partir de donacions a una entitat social, el Centro Científico Tropical (CCT). Des de llavors, i mitjançant compres i donacions de noves terres, la reserva ha arribat a assolir més de 4.000 ha de superfície, desenvolupa nombroses activitats d'investigació, sensibilització i ecoturisme, i el seu model ha servit per a la creació d'altres àrees similars en la mateixa zona, com ara la Reserva Biológica Santa Elena, creada i gestionada pel Col·legi Tècnic Professional d'aquesta localitat, o el Bosque Eterno de los Niños, la reserva privada més gran del país constituïda i mantinguda en gran mesura a partir d'aportacions d'escoles i xiquets de tot el món, i on el pagament per serveis ambientals, del que ja he parlat alguna volta ací mateix, representa un paper rellevant. Caminar, entre la boira i els núvols, pels boscos exuberants de Monteverde va ser, doncs, molt més que endinsar-se en un dels ecosistemes més bonics i diversos del planeta: va ser, també, l'oportunitat de conèixer de primera mà, i ni que fóra només de forma molt superficial, un model de conservació basat en les aliances i la participació del qual, malgrat les dificultats i entrebancs a les què ha de fer front i de les quals vaig tindre ocasió de xarrar una estona amb el personal encarregat, tenim moltes coses a aprendre

Dalt, límit del Bosque Eterno de los Niños. Més avall, vistes dels boscos premontans en la rodalia del Volcà Arenal, i diverses espècies presents en les esponeroses selves de la zona, a saber: momoto canelo mayor (Baryphthengus martii); perro zampopo (Corytophanes cristatus); colibrí d'orella blava (Colibri thalassinus), una de les diverses espècies que abunden en la zona; la palmera Socratea exorhiza; mona aranya de mans negres (Ateles geoffroy) i kinkajú (Potos flavus). Baix, l'orquídia Phragmipedium longifolium; vistes de la serralada de Tilarán, i volcà Arenal. 

Tot no havia de ser, però, bosc nebulós: la serralada de Tilarán, en la qual s'ubiquen les reserves esmentades, alberga també un dels volcans actius presents en el país: el volcà Arenal, inclòs en el parc nacional del mateix nom, i indret especialment escaient no solament per a conèixer un poc millor aquestes imponents manifestacions geològiques, sinó també exemples destacats de selves montanes que formen part, junt amb Monteverde, d'una extensa àrea forestal protegida, com s'ha dit, mitjançant diverses figures públiques i privades. l'Arenal va reprendre la seua activitat el 1968, quan una erupció sobtada i imprevista va destruir els pobles de Tabacón i Pueblo Nuevo, i des de llavors s'ha mantingut actiu emetent de forma més o menys ocasional colades de lava i núvols de cendra; caminar, sota una intensa pluja tropical, per una d'aquestes colades, coberta a hores d'ara per un bosc pioner en un paisatge dominat per bromèlies i orquídies, va ser una de les sorpreses més grates del viatge, a pesar que l'oratge inclement ens va privar de poder gaudir de les vistes --extraordinàries, pel que ens van dir-- del vessant més actiu del volcà. És el risc, ja sabeu, d'anar a buscar la boira: que de vegades, la trobes.

Bromèlies sobre les laves de l'Arenal; falgueres epífites en el bosc nebulós; colibrí morat (Campylopterus hemileucurus); i jaguar (Panthera onca) en el centre de rescat de La Paz. El quetzal, malauradament, el vaig haver de deixar pendent per a quan hi torne...

Profundament colpit pels inqualificables atemptats d'ahir a Barcelona i Cambrils --i fastiguejat, com sol ser habitual, per algunes de les miserables reaccions que han suscitat-- tanque per uns dies el blog: demà faig camí cap a Prada, a la Universitat Catalana d'Estiu, on m'han convidat a parlar d'aquestes coses en les què treballe però que són també --per a bé i per a mal-- més que una faena, i on espere poder treure alguna estona per airejar-me, ni que siga una mica, pels paisatges pirinencs dels peus del Canigó. Quant a Costa Rica, voldria no arribar a posar-me pesat, però ja veieu que encara dóna --i segurament donarà-- per a escriure un poc més. I no solament de paisatges.