"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 13 de maig de 2012

Zona humida


Feia molt de temps, des dels anys remots i iniciàtics en què començava a interessar-me per aquestes qüestions i el GOB representava ja, per a molts de nosaltres, un referent imprescindible en la lluita per la conservació del territori, que volia conéixer s'Albufera de Mallorca. Per unes coses o per altres, però, mai s'havia presentat l'ocasió de veure-la més que de passada. Tampoc aquesta volta podia anar més enllà d'un tast, perquè tot i que aquestes escapades de cap de setmana presten per a molt, sempre es queden massa curtes; però no podia desaprofitar l'oportunitat de deixar-me guiar per qui coneix a fons els secrets i amagatalls d'aquest aiguamoll emblemàtic, símbol --com tantes altres de les nostres zones humides-- de la sorprenent capacitat de la natura per resistir i sobreviure a les pressions, no sempre amigables i harmonioses, a que la sotmetem nosaltres els humans.

Poc temps, doncs, i a més sota un oratge inclement i amb la tempesta de fons. Mai m'ha molestat --i diria que tampoc a imma-- caminar quan plou, si més no mentre no s'assolisca la categoria de torrencial i els raigs no caiguen massa prop. Pèro a més, sempre he cregut que hi ha alguns indrets als que la pluja afavoreix especialment, com si l'aigua que domina el paisatge arran de terra recuperara alguna mena d'íntima connexió amb el cel i els núvols (els niguls) dels quals, i en última instància, procedeix... Va ser, en tot cas, un passeig encisador entre prats i canals esclatants de vida --i probablement, un altre avantatge, amb molta menys gent de l'habitual un diumenge de maig. Una bona ocasió, doncs, per gaudir de les imatges impagables de la natura en saó, però també per saber un poc més dels trets que han fet de s'Albufera un espai d'importància ecològica excepcional, del paper dels mecenes i els voluntaris en el coneixement i la conservació de la zona, i del lamentable revifament de vells i irracionals projectes que tornen a amenaçar-la.




Abans de marxar, mentre la pluja refermava, una confiada parella de fotges banyudes es va deixar veure ben a prop nostre. La fotja banyuda és una de les aus més amenaçades d'Europa: la major part de les seues poblacions són africanes, per la qual cosa sembla que mai no ha estat una espècie abundant; però van ser la cacera i la dessecació de zones humides les que la van dur pràcticament a desaparéixer de les nostres terres a principis del segle XX. Ara, però, és fàcil veure-la a s'Albufera: des de l'any 2004 hi ha estat reintroduïda, a partir d'exemplars criats en captivitat a l'Albufera de València. Resulta cridaner, però, que les fotges criades a València (on l'espècie s'ha reintroduït també, però amb un èxit limitat a causa de la caça) i que després s'han amollat a Mallorca, procedeixen d'ous recollits en aiguamolls del nord del Marroc, en el marc d'un projecte que va iniciar-se el 1999. Des del Magrib a Mallorca, passant per València: probablement, les fotges han fet el mateix viatge que, molts segles abans, va fer el mateix nom d'al-buhayra que designa els llocs que ara les alberguen, i dels què voldriem que no hagueren de tornar a marxar.





6 comentaris:

  1. L'Albufera mallorquina és un dels grans deutes pendents que tinc amb les estimades terres mallorquines. Sempre he tendit més, cabreta com sóc, cap a l'enorme Tramuntana. Espero poder saldar aquest deute més d'hora que tard!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més o menys el mateix que em passava a mi, porquet: sempre amb menys temps del que voldria, i amb la muntanya a tocar, havia anat deixant-ho... Així que aquesta vegada, després de voltar pels turons, vam fer un buidet per a la marjal. Ha estat a penes una presa de contacte, però és un (altre) lloc per conéixer, sense dubte.

      Elimina
  2. Jo tampoc la conec.

    Com sempre molt interessant el que contes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més que a la nostra Albufera, m'ha recordat a la Marjal de Pego i Oliva, amb pocs lluents --només algunes en basses i canals-- i molt de prat i aiguamoll. Però m'ha agradat molt, i quant a ocells és espectacular (fins i tot per a un miop com jo)

      Elimina
  3. Bonica entrada. No conec el lloc però sembla encisador. M'has fet ganes d'anar. Però de moment et convide a passar per la darrera entrada del meu blog. Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un lloc interessant, Muntaner: els aiguamolls sempre tenen un encant especial, fins i tot --o especialment-- sota la pluja. I moltíssimes gràcies per l'esment al teu blog, de veres :) Salut i una abraçada!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...