Volia escriure quatre ratlles, aquesta vesprada, sobre una travessia perfecta per unes muntanyes que mai deceben a qui les visita: imatges i paisatges d'una tardor esplenderosa que s'aferren al cervell --i, perquè no dir-ho, alguna que altra costera que s'aferra, hui, a les cames. Però he decidit que ben bé poden esperar, ratlles i imatges, perquè hui n'hi ha d'altres de les que
cal parlar. Ara més que mai, cal parlar del
Sahara. Encara que molts de nosaltres no sempre els tinguem tan presents com potser deuriem, encara que no puguem anar a les
concentracions, encara que semble que no es pot fer res contra la barbàrie de la força i la vergonyosa complicitat dels nostres democràtics governs occidentals. Pel que està passant, pel que ha passat, perquè la gent d'aquella terra aspra i oblidada té el mateix dret que nosaltres a guanyar el seu futur, i per tots els companys i companyes que, també des d'ací, lluiten per ajudar-la a aconseguir-ho, hui cal parlar-ne. I demà també. Sahara llibertat!
em permet posar la cançó d'aquesta entrada...
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=k9xmdHOnRJg
Són tantes les reivindicacions, que és impossible tindre-les totes presents. Aquest mateix matí m'arriba un correu d'Amnistia Internacional demanant-me la firma en suport de Sakineh, la pobre vídua que volen lapidar. O, més a prop, quantes plataformes n'hi han sols a València per a salvar-la de la pròpia depredació institucional? Hom perd el compte. I aquest és el perill: interessos particulars per damunt dels generals, inoperància en la resposta de part de la classe política, proliferació de propostes ciutadanes, confusió i meninfotisme generalitzat. Potser més d'u estiga fregant-se les mans. Salut.
ResponEliminaTots els pobles es mereixen l'autodeterminació.
ResponEliminaMoltes gràcies per l'aportació, imma; pertinent, com sempre... Fent xarxa, també a la xarxa ;)
ResponEliminaTens raó, Vicicle. En una entrada anterior comentava el text d'Innerarity sobre la capacitat dels sistemes per assumir la crítica tot desactivant-la, i potser ve al cas del que dius... La prol·liferació de "causes", totes elles importants, pot ser-ne un simptoma i és un problema; però allò més greu, em sembla, és la percepció (que tenim sovint nosaltres mateixos, i que transmetem a la majoria de la gent no especialment "conscienciada") de què cadascuna d'aquestes lluites és única, específica i independent de la resta. Potser hem d'identificar àmbits prioritaris ben clarets, i fer entendre que del que es tracta, al remat, és de diferents manifestacions --batalles-- d'una mateixa guerra... Salut! (i felicitats! Després t'ho deixaré dit també al teu blog)
ResponEliminaTan senzill i tan complicat com això, montse... Tot poble que es reconeix a si mateix com a poble, té dret a ser considerat com tal per la resta; fins i tot --o especialment-- pels què exerceixen un domini sobre ell i li neguen aquest dret i, per tant, qualsevol altre... Gràcies, salut!
ResponElimina