"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 1 d’abril de 2016

Descolada





Si no heu llegit La voz de los muertos d'Orson Scott Card, i teniu intenció de fer-ho algun dia, potser fóra millor que no seguíreu llegint aquestes ratlles, perquè no puc garantir que no hi trobeu algun spoiler que vos faça menys plaent la lectura d'aquest esplèndid llibre, el segon de la saga que l'autor va començar amb el famós El joc d'Ender i de la qual ja vaig parlar ací mateix fa temps. La major part de la trama --pel demés, complexa i rica en matisos-- de La voz de los muertos transcorre en un planeta anomenat Lusitania, en el qual prospera un estrany virus conscient --la descolada-- d'efectes letals per als humans, però al qual semblen haver-se adaptat les poques espècies originàries del planeta, entre elles la raça intel·ligent dels pequeninos. Entre altres particularitats, els pequeninos tenen un marcat dimorfisme sexual entre mascles, femelles fèrtils i femelles estèrils, cadascun dels quals té al seu torn --i per no fer-ho molt llarg-- un cicle vital complex que inclou una fase larval, en la què prenen la forma de petits cucs; una fase de vida lliure, en la qual els pequeninos recorden petits porquets intel·ligents i capaços de comunicar-se amb altres espècies; i una última, en la qual es transformen en arbres, també masculins (pares) i femenins (mares), que tanquen el cicle. La relació entre aquest peculiar cicle vital i el fet que el virus de la descolada actua sobre l'ADN de les espècies a les que afecta, desencolant-lo i tornant-lo a reconstruir, és potser un dels detalls que, si no heu atès a la meua advertència inicial, no vos faça massa gràcia conèixer ara.

He tornat a pensar en el planeta Lusitania i les seues extraordinàries criatures, a tall d'una foto que l'amic Rafa Enguix em va fer arribar l'altre dia. en la qual es veuen unes cridaneres excrescències de color taronja creixent sobre les branques d'un càdec. Es tracta, com probablement haureu intuït, d'un fong que afecta aquest arbrissó; però es tracta, també, d'un fong peculiar i del que, de fet, ja vaig parlar en el blog a tall del seu cicle de vida: les banyes taronja que van cridar l'atenció del meu amic són els cossos fructífers --els telis-- corresponents a una de les fases de la vida d'un fong del gènere Gymnosporangium. I dic 'una de les fases' perquè, com passa sovint amb aquest grup de sers vius --i com comentava, en el seu moment, en aquesta entrada-- el cicle d'aquesta espècie requereix dos hostes diferents als qual infectar (els ginebres i savines, d'una banda, i diverses espècies de rosàcies, com ara els garbullers o les pomeres, d'una altra) i produeix fins a quatre tipus de cossos fructífers, entre ells els ja esmentats telis, i els anomenats ecis, que donen als fruits dels cirerers de pastor infectats el peculiar aspecte hirsut que va fer que m'hi fixara en ells quan van aparèixer al pati.


Telis, dalt, i ecis, baix: dos moments en la vida de Gymnosporangium


És evident que, tot i la seua innegable singularitat, el cicle vital de Gymnosporangium i les seues fases --tan diferents entre elles que, durant molts anys, es va creure que es tractava d'espècies distintes-- està molt lluny de les vides (i de les morts: "siempre que sigas naciendo, está bien morir a veces", diu Ender) dels éssers fascinants creats per l'acció de la descolada i nascuts de la fèrtil imaginació d'Orson Scott Card. Però amb tot, els nostres fongs segueixen tenint, respecte a aquests, un gran avantatge: no cal canviar de planeta per admirar-los.



6 comentaris:

  1. Saps que jo sóc dels pocs frikis que podrà entendre la teva entrada en la seva totalitat? Hahaha. No sóc de la branca d'organismes i sistemes, però sí que vaig estudiar els cicles vitals, i els fongs són una mena d'éssers extraordinaris que fan coses impensades, inversemblants. Les fotos que mostres són una bona prova d'això que dic, i que tu mateix expliques. I a més, he llegit el llibre, i me'n recordo dels 'cerdis', de la descolada i d'aquestes coses, encara que em queda ja una mica llunyà en el temps. 'El Joc d'Ender' és un dels pocs llibres que he rellegit, i que m'ha agradat tant o més la segona vegada. Només comparable al 'Silmaríl·lion'. La resta de relectures han acabat en decepció. Aquest primer de la saga és obligatori. Els altres tres, aquest que ressenyes, 'Ender el Xenocida' i 'Hijos de la mente' són tot un altre rotllo, són llibres on la filosofia és tan o més important que la ciència ficció. És més, com que passen en mons en construcció, la tecnologia, les naus espacials i aquestes coses no tenen tanta importància, i sí les relacions entre espècies, i la biologia, això sí. Sort de l'ansible!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Som doblement frikis, XeXu ;) Coincidisc totalment amb el teu diagnòstic de la saga: el primer em va encantar (i he de dir que, malgrat les meues prevencions i salvant les distàncies, la pel·lícula no em va decebre massa); el segon em va interessar molt, no solament pels cerdis --fascinants-- sinó també per Jane, tota una troballa. I el tercer i el quart, doncs ja em van costar bastant més (tret d'algun detall simpàtic, com allò del planeta Catalonia, no recorde ara en quin dels dos) i, de fet, és poc probable que els rellisca algun dia. Curiosament, la meua filla petita ha llegit fa poc tota la saga --va per bon camí, com veus-- i sense que li haja explicat res prèviament, coincideix també amb les preferències... Ves a saber si no acabarà de xenobiòloga ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Només m'he llegit el joc d'Ender, sobre els següents tothom coincideix a dir que són més rotllo si t'esperes un llibre de ciència ficció en comptes d'un de filosofia, per tan no els llegiré i això m'ha permès llegir el post complet i .... molsa? Què interessant...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et perdràs massa, Pons, tot i que ja veus que, si més no als frikis dels cicles vitals, el segon també ens posa una mica... Quan vaig saber que Scott Card era mormó practicant, vaig entendre una mica millor els seus llibres (sobretot, els dos últims, però també el segon).

      Mira, un dia d'aquests igual pose un cicle vital d'alguna molsa. No són tan sexys com els fongs, però tampoc estan malament ;) Gràcies, salut!

      Elimina
  3. Ni he llegit el llibre ni tampoc no entenc ni un borrall de fongs.
    Això no vol dir que no m'hagi agradat e post. Entre altres coses em refermo en el molt que hem d'aprendre diàriament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A banda de rarets --o potser precisament per això--, els fongs sempre m'han semblat fascinants, xavier. I el cas és que durant anys, i a causa d'una mala experiència amb un professor especialment obtús en la carrera, els vaig tindre molta mania. Però mira, al remat m'han acabat seduint... Com deia aquell, hi ha molts móns, però estan en aquest; i encara ens queda molt per aprendre... Salut i una abraçada!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...