"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 10 de març de 2014

Supervivent




Sé que vaig fer malament, i després me n'he penedit més d'una volta; però quan aquell vespre vaig veure un gripau fent tombs i esquivant cotxes i xiquets pels carrers del poble, no vaig poder resistir la temptació de dur-lo temporalment al pati, tot pensant en alliberar-lo l'endemà en algun lloc pròxim però un poc més tranquil. El cas és que ni l'endemà, ni a l'altre: tot i que el pati és més aviat menudet, l'animal degué trobar algun amagatall discret i confortable i una dieta del seu gust –no podria assegurar-ho, però juraria que des de llavors hi ha hagut molts menys caragols i formigues a casa-- perquè, des d'aquell moment i durant quasi tres anys, ha romàs simplement invisible. De fet, descartada la fuga (el mur que envolta el pati és impossible de superar per a un gripau i la porta que dona al carrer s'obri molt rarament) feia ja molt de temps que el donàvem per mort, probablement a mans –a urpes-- dels gats que corren per allí i amb els quals comparteix costums crepusculars. Fins que ahir, treballant al pati per preparar la imminent arribada de la primavera, em va sorprendre trobar-lo, prim i atalbat encara per la frescor del matí –fins fa molt poc devia estar encara hibernant-- però aparentment en bon estat, mig soterrat entre la terra i la fullaraca. I em va semblar que, tot i que en aparença la vida en un jardí com el nostre pot ser, per a un gripau, relativament plaent, la seua capacitat de resistència (i un poc la seua sort, també: l'aixada li va passar ben a prop...) li ha fet guanyar-se a bastament el dret a una llibertat de la què, sense pretendre-ho, l'he privat durant massa temps. Hui ja corre pels bancals pròxims al poble, on a més de la llibertat –concepte abstracte que no estic segur que siga ben entés per la majoria dels amfibis-- espere que trobe també menjar, tranquil·litat i, sobretot, algú amb qui reproduir-se: els seus gens de tenaç supervivent mereixen una oportunitat. I després de quasi tres anys de confinament i soledat, un bon amplexus també se'l mereix.






Dinou anys fa ja d'ençà que, tal dia com hui, l'Ovidi va agafar vacances. Un bon dia, doncs, per recordar-lo. Com ahir. O com demà.








4 comentaris:

  1. S'ho ha guanyat a pols... Llàstima que no sabrem com li va. Però ja es veu que es un supervivent.

    A la Plana de Vic en dèiem galàpets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que li anirà bé, Carme. La veritat és que em va donar una bona sorpresa trobar-me'l després de tant de temps.

      A la meua zona sempre he sentit dir "sapo", fins i tot com a topònim. Sempre l'he tingut per un castellanisme antic, però sembla que Coromines el considera un mossarabisme. En altres zones valencianes he sentit dir també renoc; crec que totes les formes d'anomenar-los m'agraden...

      Elimina
  2. A Mallorca els deim Calapots. M'ha agradat molt aquesta història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una altra forma ben sonora del nom, Juan. Moltes gràcies!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...