Primavera d’hivern

Crec que l’única mostra significativa de comportament coherent, aquesta setmana, he d’atribuir-la a la tardor, que com calia esperar d’estació tan complidora, ha començat puntualment i amb la pluja de rigor. Pel demés, aquests dies hem anat ben servits de curioses contradiccions i equilibris conceptuals. Compteu: hi ha hagut uns que, en juliol, van votar una llei prohibint les corregudes de bous, i en setembre una altra que defensa i consolida altra modalitat evident de maltracte –que és com jo veig els correbous, ens agraden més o menys --, sota l’argument de que aquesta última, que és més nostrada, baqueteja per diversió els pobres animals però no els mata (deliberadament). D’altres que, només per veure d’arrapar un grapat de vots i poder dir-li una brofegada al govern socialista, que també s'ha lluït, eixen una estona de la caverna i es converteixen en activistes antinuclears i ecocombatius. O jo mateix, sense anar més lluny, que com ve sent tradicional, he celebrat –un any més—el dia europeu sense cotxes fent-li al meu més de tres-cents quilòmetres i abocant a la pobra atmosfera diòxid de carboni per un tub (d’escapament). I d’Antonio Asunción ja ni en parlem.

Certament, no sempre és fàcil mantindre la desitjable correspondència entre el que pensem que caldria fer i el que realment fem, i ja ho diu el savi Ripoll, que “qui estiga lliure de pecat...” Però tot i això, i encara assumint que la perfecció --també en açò-- puga ser una utopia inabastable, fóra bo seleccionar acuradament quins són els llindars d’incongruència que no estem disposats a superar, o a tolerar que siguen superats per part d'aquells que suposadament ens representen. I si, malgrat tot i per la raó que fóra, calguera excedir els límits, també convindria, ja posats, no acceptar ni fer servir arguments falaços o excuses més o menys patètiques per tractar de justificar el que quasi sempre és injustificable. La coherència cotitza a la baixa i és cara de mantindre. Però tendir-ne asimptòticament és un objectiu prudent, i acostar-s'hi tant com es puga pot ser també una exigència (pròpia i aliena) raonablement assumible.

Fora d’això, només diré que no sóc d’aquells que es posen lànguids i melancòlics quan arriba la primavera d’hivern; si m'apureu, em passa més aïna el contrari. I si fóra any de bolets, que pareix que vulga ser-ho, ja ni vos conte. Així és que pemetreu que prescindisca pel moment de la tardoral (i, per altra banda, bellíssima) Gymnopédie núm 1 de Satie, perquè el que em demana el cos és alguna cosa animadeta, posem que de la Steve Miller Band. “Jet Airliner” --del mític disc Book of Dreams-- hauria estat bé, però la deixe per a una altra ocasió en què m'abellisca parlar del grup i la seua trajectòria. Hui crec que em quede amb “The Joker”, que tinc el dia gamberro i estaria bé tindre també la nit. Que gaudiu de la fresqueta, i bon cap de setmana!