"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 18 de setembre del 2010

Contra gustos

Cada vegada em fixe més en la mirada i en la veu. Eròticament parlant, és difícil que una dona m'agrade molt si, a més de ser --o semblar-me-- intel·ligent, els seus ulls no em resulten seductors i la seua veu em sona tosca o banal. La qual cosa no impedeix, evidentment, que hi haja moltes altres dones que m'atraguen bastant --o simplement el suficient-- a pesar de que les trobe menys intel·ligents, d'ulls discrets i veu ordinària. Sovint, en aquests casos, valore uns altres dons, aptituds o qualitats interessants què, sense arribar a suplir aquests dèficits essencials, doten a les seues portadores d'un atractiu remarcable. Altres aspectes físics, òbviament, tenen la seua rellevància, però no solen ser en absolut determinants. Per exemple, sobretot quan es tracta d'aquestes qualitats diguem-ne "complementàries", sóc especialment sensible als caràcters desimbolts, naturals i independents; però la superficialitat ostentosa o l'histrionisme extemporani poden desincentivar qualsevol expectativa d'aproximació, per poc ambiciosos que foren de bestreta els seus objectius.

Quant a l'apariència física, sóc més partidari de l'harmonia de les proporcions que de les magnituds absolutes, dins d'un context general d'oportunes sinuositats. Aprecie com a sensuals cossos i talles de característiques, volums o edats molt diverses, però defugint primeses excessives i amb una preferència creixent cap a la maduresa, també anatòmica. Un cos que es mou amb gràcia em sembla, en general, un cos atractiu, més enllà de la valoració específica i estàtica dels seus diferents elements. Parlant amb propietat, l'exuberància no és sinònim de voluptuositat, però no negaré l'atractiu torbador de la copiositat quan es disposa de forma topogràficament adequada i deixa endevinar la consistència oportuna. Tot i això, em sembla que els excessos puntuals --més que no pas les escassedats prudents-- poden arribar a desbaratar l'equlibri del conjunt o, al menys, deformar una adequada percepció d'aquell. El cabell és un element poderós, però sóc també de gustos eclèctics al respecte; tendisc a valorar la seua coherència amb l'aspecte general, però en igualtat de condicions, i si he de triar, bru i llarg.

És evident que aquests principis, aplicables a les relacions personals i a distàncies reduïdes, tenen una validesa relativa quan es traslladen a àmbits icònics, en els quals és impossible d'avaluar qualsevol tret no fisonòmic. Potser és per això que, en general, mai he estat molt de sex symbols, amb l'excepció d'una primerenca i relativament persistent predilecció per Jessica Lange. Alguns dels mites sexuals oficials de les últimes dècades --pense per exemple en Madonna, Sharon Stone, Angelina Jolie o Megan Fox-- no han passat de semblar-me dones més o menys guapes, però difícilment diria que han personificat els meus ideals sexuals. Tot i això, i al llarg dels anys, he anat adoptant diversos referents simbòlics en la matèria, des de Kim Bassinger a Gisele Bündchen (passant per Cindy Crawford, Kylie Minogue o Monica Bellucci). Però quasi sempre han tingut un origen molt concret --una imatge especialment atractiva, una escena mítica-- i un abast molt limitat. Més o menys el que em passa ara, amb tantes cares atractives i cossos esculturals innundant de forma més o menys merescuda cinemes, revistes, webs i programes de televisió. M'agrada la carnalitat espontània d'Scarlett Johansson o la sensualitat desbordant (i la veu encisadora) de Leonor Watling. Però, sobretot, l'elegància carismàtica i l'esguard marí d'Olivia Wilde...

Si, ja sé que tot açò te poc trellat i no porta enlloc. Però el més curiós (i un poc preocupant) és que, quan m'he posat a escriure fa una estona, després de fullejar la premsa del dia, ho he fet amb la idea de dir alguna cosa sobre la visita de Benet XVI al Regne Unit, Richard Dawkins, la British Humanist Association i el llibre d'Stephen Hawking... i ja veus com he acabat. M'ho faré mirar. Però almenys, ha resultat més divertit buscar en la xarxa una imatge de la mirada d'Olivia que una del Summe Pontífex amb la Reina d'Anglaterra. Siga dit amb tot el respecte, que contra gustos no hi ha disputes.


2 comentaris:

  1. Ja feia molt de temps que no llegia una descripció tan "científica" d'un ideal femení particular. Tot i que pinzellades com: "l'esguard marí d'Olivia Wilde" són pura poesia. Crec entreveure una tendència als models harmònics de caire clàssic. Potser?... I, per favor, no t'ho fases mirar, molt millor açò que el "Benito" i companyia, no ho dubtes. Salut.

    ResponElimina
  2. És que eixa mirada és poesia pura, fins i tot quan House la puteja... Quant a allò del classicisme, podria ser; però també podria ser el contrari ;) I de Sa Santedat, ja ni en parlem. Salut!

    ResponElimina