Arran de mar

Diuen que ha estat una verda primavera a Tabarca. Les pluges dels últims mesos, generoses sense ser en absolut excepcionals, han trencat un període significativament eixut i la vida vegetal de l'illa, adaptada en tot cas a sobreviure sota aquestes severes  condicions, ha reviscolat pertot arreu. Jo he fet una mica tard per veure-ho (picava ja un sol quasi d'estiu, aquest diumenge), però ha estat suficient un breu passeig pel Camp per gaudir de l'últim i esplendorós esclat de l'estació; el mateix espai, per cert, que fa només uns anys estava cobert quasi per complet per les luctuoses restes de les figueres de pala amb les que havia acabat de forma fulminant una virulenta plaga, i en el què ara prospera un interessant matollar d'orvals i cambroneres... Viure arran de mar (especialment, d'aquesta) no ha de ser cosa senzilla; i potser poder canviar, segons canvien també les condicions --parsimoniosament en ocasions, de forma vertiginosa en unes altres-- siga al remat l'única forma de reeixir.

He tornat a Tabarca, aquest cap de setmana passat, en el marc d'un taller organitzat per WWF sobre espais naturals protegits marins al què van tindre l'amabilitat de convidar-me a participar. Ha estat un privilegi compartir aquest dies amb gent magnifica procedent d'arreu l'estat (pescadors i pescadores en molts casos, però també científiques, conservacionistes o gestores d'altres administracions), com també retrobar-me amb vells amics com José Luis Sánchez-Lizaso i Alfonso Ramos --que a més ens va fer de guia en la visita-- als qui fa molts anys que conec i admire, i que han tingut molt a veure en què l'illa i, sobretot, el seu entorn marí, siguen a hores d'ara i malgrat totes les dificultats un referent ineludible en el camp de la conservació en el context mediterrani. I un lloc, per tot això, especialment escaient per a seguir aprenent.