Haviem quedat, l’altre dia, que la degradació dels ecosistemes té (també) com a resultat que alguns dels serveis ambientals que proporcionen, i dels què depén el benestar de la nostra espècie, es vegen amenaçats. Francament, que algunes consciències començaren a pensar en conservació, encara que fóra des d’aquest punt de vista utilitarista, ja seria un avanç. Però cal anar un pas més enllà. Si aquests serveis són essencials per a la societat --l'aire, l'aigua, el paisatge, la biodiversitat--, és necessari fer alguna cosa per a garantir que els ecosistemes funcionen adequadament, cosa que no sembla que estiga complint-se. Evidentment, la qüestió (a la que m’agradaria dedicar una estoneta, si vos sembla bé) és còm fer-ho. Provem-ho.
Quan les coses no van bé, una de les primeres opcions en què hom pensa és l’acció directa i governamental: en aquest cas, els exigiriem als poders públics que prohibiren alterar els ecosistemes i vigilaren que es complira aquesta prohibició. Per evitar la desforestació de la selva tropical, posem per cas, es dictarien lleis, es declararien un o dos parcs nacionals i s’instaurarien sistemes de vigilància i guarderia. Però fins i tot en aquest cas, aparentment senzill --donant per suposat que els governs de tots els països tingueren la capacitat econòmica i humana per adoptar aquest tipus de mesures, que és molt suposar-- apareixen dificultats afegides. I no és, solament, un problema de corrupció o eficàcia de l'administració. Qui destrueix ecosistemes valuosos no sempre són perverses multinacionals dedicades a enriquir-se a costa de la salut del planeta o la fam dels pobres. Moltes vegades, són les pròpies comunitats locals o indígenes les què, per qüestions de simple supervivència, accepten o promouen aquestes actuacions, tant de forma directa (artigant terres per a cultius de subsistència, per exemple) com indirecta: la venda dels drets d’explotació d’alguns recursos naturals, o la dependència de certs cultius comercials, és una de les poques vies directes d’ingrés monetari de què disposen, per més que aquestes vies ens resulten èticament qüestionables. Simplificant: limitar aquestes fonts d'ingrés sense preveure’n d’altres alternatives sembla, d’entrada, injust, però també ingenu i un punt hipòcrita. Protegir prohibint, a través de l’acció pública, és una opció a la què evidentment no pot renunciar-se i que cal reforçar; però ja es veu que, sobretot en alguns llocs del planeta, la seua eficàcia real és molt limitada, i no sempre distribueix justament les responsabilitats i els costos de la conservació.
Cartell d'entrada, en rus, al Parc Nacional de l'Elbrus o Mingi-Tau (Kabardino-Balkària, Caucas nord); de conservació, més aïna poca.
A més, hi ha encara un altre aspecte que convé tindre en compte: de vegades, els serveis ambientals no depenen de deixar de fer malifetes que alteren els ecosistemes. En molts casos, l’objectiu és que seguisquen existint certes activitats humanes que, després de segles d’interacció amb la natura, han acabat configurat sistemes integrats i harmoniosos que són, al remat, els que proveeixen d’aquests serveis. Un exemple típic pot trobar-se en el manteniment de certs paisatges mediterranis vinculats a l’agricultura o la ramaderia extensiva. La desaparició d’aquesta activitat pot tindre com a conseqüència no solament una degradació irreversible d’aquest paisatge (que és un servei ambiental), sinó fins i tot la desaparició de determinades espècies animals o vegetals que han sobreviscut fins ara gràcies a haver-se adaptat a aquestes sistemes agrosilvopastorals, com succeeix amb les deveses d’alzina de l’occident ibèric. En aquests casos, es diu que els serveis ambientals són una externalitat positiva: un resultat col·lateral d’una activitat econòmica que no es reflecteix en el preu que s’obté pel producte d’aquesta activitat i que, per tant, es troba al marge del mercat. Els llauradors que, amb els seus cultius, conserven el nostres paisatges o mantenen la biodiversitat associada, no obtenen cap benefici econòmic per fer-ho perquè ni paisatge ni biodiversitat comptabilitzen com una part del preu dels seus productes. Els terrenys forestals es troben en un cas similar; aquests dies esta parlant-se del tema a València, a unes Jornades dedicades específicament a aquesta qüestió. Dissabte passat, l’amic Ricardo Almenar en parlava, també, al Levante, mentre nosaltres mateixos en feiem voltes al tema en Sagunt, parlant de la competència (desigual) entre agricultura i PAIs...
Pinedes i conreus a la Serra Escalona, el Baix Segura
Les conseqüències d’aquest escenari són sencilles de comprendre: per a garantir que els ecosistemes mantindran la seua capacitat per prestar serveis essencials per al ser humà, no hi ha prou amb instruments legals i administratius més o menys eficaços. Quan es tracta de deixar de destruir-los, la seua aplicació no sembla donar els resultats desitjats, o genera situacions socialment i econòmicament inestables a mitjà termini. Quan el que es busca es mantindre el que està fent-se bé, simplement no funcionen. Cal disposar d'altres mecanismes que puguen compensar econòmicament els propietaris o gestors dels recursos que cal conservar –sovint, com s'ha dit, comunitats indígenes, petits productors agraris, etc.— pels serveis ambientals que subministren. Igualment, aquests mecanismes haurien de ser capaços de compensar la producció d’externalitats positives per part d’algunes activitats econòmiques de rendibilitat actualment limitada, contribuint al seu manteniment i a la dignificació d’aquells i aquelles que les desenvolupen. Però per tal que siguen realment viables, aquests mecanismes de compensació han de complir dues condicions prèvies i fonamentals: primera, cal conéixer, encara que siga aproximadament, de quin import real es tractaria en cada cas i quin ha de ser el seu origen. Segon, cal disposar d’instruments concrets, transparents i viables per a dur a terme la compensació. Sense això (quants diners, quí els paga i com es fan aplegar a qui els ha de rebre), tot és teoria. O encara pitjor.
Tipus de serveis ambientals segons Pereira & Cooper, 2006 (estret d'un document del PATFOR)
El primer és un problema important, al qual s’han dedicat els últims anys molts esforços. De fet, representa un dels principals camps d’actuació del què s’ha denominat
Economia Ambiental i Economia dels Recursos Naturals. D’aquests estudis han sorgit diverses metodologies que tenen com a objectiu comú valorar monetàriament els serveis ambientals, a fi de poder introduir-los (
internalitzar-los) en el mercat com una part del calcul cost-benefici de determinats productes o serveis. Trobareu moltes referències (per exemple,
aquesta) sobre aquests mètodes de noms imaginatius i evocadors que m’estalviaré de detallar: se’n diuen
valoració contingent,
preus hedònics,
cost de viatge,
valor de no ús... Tots tenen avantatges i inconvenients, i tots han rebut crítiques més o menys sustentades tant des de l’economia tradicional com, especialment, des dels economistes ecològics, que qüestionen en profunditat els actuals models i que consideren inadequat i pervers atribuir valors monetaris a determinats fenomens, processos o béns. A mi, aquestes darreres crítiques em semblen consistents, però també pense que la transició (necessària) cap a una vertadera economia ecològica serà lenta i els avanços parcials poden ser un camí. Per això, i amb consciència dels riscos, accepte com a fase de transició aquesta valoració econòmica dels serveis ambientals, almenys quan es fa de manera rigorosa, ètica i científicament contrastada. Que no sempre és el cas.
Però posem que sí: hi ha casos en què s’ha aconseguit –aplicant algun dels mètodes que he esmentat més amunt—assignar un valor monetari a un d’aquests serveis ambientals que, ara com ara, són encara externs al sistema econòmic i per als què no existeix mercat. Caldrà aplicar llavors, i d’acord amb la segona de les condicions que deiem més amunt, un mecanisme que permeta recaptar aquest import, i que el faça aplegar a qui corresponga. Un d’aquests mecanismes és, precissament, el
pagament per serveis ambientals. Que és del que, abusant de la vostra paciència (felicitacions a qui haja estat capaç d’aplegar fins ací), faré per parlar en la que serà la tercera i amb tota seguretat última reflexió sobre aquest tema. I que m’externalitze ara mateix si no és de veres.
En la seua novel·la "Waslala", Gioconda Belli dibuixa un futur en el qual Fraguas (el país d'Amèrica Central en què situa la utòpica comunitat que dona títol al llibre) ha esdevingut una "nació productora d'oxígen". Comunitats que viuen de reciclar el fem i les deixalles que els països del primer món hi traslladen, grups armats que controlen el cultiu de drogues exòtiques i una extrema pobresa i desintegració social configuren un escenari inquietant, en el què apareixen els "serveis ambientals" com a element rellevant:
"--Cómo está el alcalde, Maclovio? --preguntó Hermann
--Preocupado. Hay un nuevo brote de terrorismo ecológico. Los terroristas le prendieron fuego a varias hectáreas de bosque, pero la Policía Ambiental, con sus helicópteros, logró apagarlo rápidamente. Esto afectará, sin embargo, los próximos convenios. Cuando vengan los ejecutivos de la Corporación del Medioambiente exigirán patrullas armadas de guardabosques... Eso es bueno para mi, por supuesto --sonrió.
Morris comentó los rumores de que eran los Espada quienes patrocinaban terroristas ecológicos que, bajo la consigna "Hacemos lo que queremos. Esta tierra es nuestra", se dedicaban a quemar los bosques cuya conservación era condición sine qua non para que siguiera llegando al país la electricidad y cuanto provenía del Primer Mundo".
