Viure en el paddock

I treballar al costat de la pit line. O viceversa. Així va la cosa, si fa no fa. Per deixar el cotxe hui, he hagut de fer una chicane o dos, perquè de bon matí ja estaven els municipals --en pla safety car-- tallant el pas als afortunats que vivim i/o treballem en el Marítim. I ja veurem, a partir de demà, que farem els qui no tenim plaça d'aparcament. Sort que no ens ha eixit molt car i que té un gran impacto económico, si no aquesta setmaneta que ens espera podria fer-se un poc pesada. Tot siga pel progrés, i per veure a Rita convertida en la nostra Carolina de Amoniaco del segle XXI.

carrers tallats al Marítim, del Levante-EMV

Sense broma: sé que hi ha gent que li sembla magnífic i s'ho passarà d'allò més bé, i jo m'alegre bona cosa de contribuir solidàriament i a escoti. Jo mateix, de tant en tant, veig alguna cursa a la tele i no em sap greu saber com va el campionat. Però d'ahí a trobar-te, sense voler i com qui diu, al mig del Street Circuit --sense veure la pista-- en setmana faenera hi ha una certa diferència; estaria més content si m'haguera agafat, com els anys anteriors, lluny de la festa. Però com que no, i a l'espera de que m'ingressen la part que em toca de l'impacte econòmic, ja vos dic que m'he fet propòsit ferm de tirar de paciència, fer la mala sang justa i aguantar dignament. Amb un somriure, que això és bo per al turisme. I, si tot em falla, posaré Canal 9 per veure-ho tot més clar. Amen.

Conteu contes

"Per aquells dies el Gnom Sense Cognom treballava en el ram de l'afavoriment d'amors i sovint entrava en complexes reflexions sobre la seua feina.
A casa del vinater, mentre bevien most, comentava preocupat:
--Un home gros, desagradable i amb menys cervell que un mosquit em demana la lluna i jo, si puc, li done la lluna. Ara, em demana enamorar una jove tendra, gentil, sensible, intel·ligent i jo... Puc aconseguir-la, però...
L'altre gnom digué:
--Entenc. Però si ella s'enamora de veritat, no hi ha problema. Els enamorats són feliços. Pitjor seria casar-se amb un jove meravellós sense estimar-lo.
--Tu creus? Jo no en sé molt, d'amors.
--Voldries muntar bones parelles. I no tens poder per a això.
--No puc estar vigilant l'enamorament. Si després la xica es troba desenamorada i amb un mal home...
Demanà llavors el Gnom Sense Cognom als seus superiors que el canviassen de ram. I com que la resposta tardava, va concedir a una vella prostituta l'amor d'un jove príncep; aleshores es va sentir sobtadament transportat a una altra terra i amb facultats per a concedir la pluja".

"No és tan senzill concedir amors", Josep Vicent Marqués, Amors impossibles. Tres i Quatre.

M'agrada llegir contes, com aquest de Marqués --de la mort del qual es van complir dos anys fa només uns dies. I també, quan ve al cas, contar-ne i que me'n conten. Feia ja temps, però en una llarga vetlada de fa unes setmanes, esgotades ja la major part de botelles i converses i cobert sobradament el repertori musical, algú es va alçar i va començar a parlar del bosc esporuguidor i perillós en que s'endinsava la Caputxa Vermella, ja sabeu, "tan segura de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens".

Alguns i algunes més van anar animat-se també, i la nit es va omplir de princeses, pastors, dimonis i esperits més o menys joganers. Jo hauria volgut acollir-me a Garner, Poe, Valor, Pedrolo o Monterroso, però és més el què he oblidat que el què encara recorde. Així és que tornaré a llegir-los, a ells i a alguns més, per poder-los contar si torna a presentar-se. I per animar, també, a que seguisquen contant-me'n.




La Caputxa Vermella que dic i que segur que coneixeu és la de Contes per a nens i nenes políticament correctes, de James Finn Garner, traducció de Quim Monzó i Maria Roura (Quaderns Crema, 1995). La imatge és d'Estella Warren en aquella campanya de Chanel nº 5 de fa uns anys...

Obrigado

Hoje, sexta-feira, 18 de Junho, José Saramago faleceu às 12.30 horas na sua residência de Lanzarote, aos 87 anos de idade, em consequência de uma múltipla falha orgânica, após uma prolongada doença.
O escritor morreu estando acompanhado pela sua família, despedindo-se de uma forma serena e tranquila.
Fundação José Saramago
18 de Junho de 2010

Lamente la mort --serena i tranquil·la-- de José Saramago com la d'un mestre amb quí es té un deute immens. Per les reflexions valentes i pertorbadores, per la lliçó de coherència permanent, per la crítica lúcida i l'esperit de lluita, però sobretot pels seus llibres, per tantes i tantes hores gaudint de tots i cadascun d'ells, pel llegat que amb ells ens deixa, gràcies. Moltes gràcies.

"Eren a l'habitació, Fernando Pessoa asegut als peus del llit, Ricardo Reis en una cadira. S'havia fet totalment de nit. Va passar mitja hora d'aquesta manera, es van sentir les campanades d'un rellotge al pis de dalt, És estrany, va pensar Ricardo Reis, no recordava aquest rellotge, o me'n vaig oblidar després d'haver-lo sentit la primera vegada. Fernando Pessoa tenia les mans damunt el genoll, els dits entrellaçats, cap cot. Sense moure's, va dir, He vingut per dir-li que no ens tornarem a veure, Per què, El meu temps ha arribat a la fi, se'n recorda que li vaig dir que només disposava d'uns mesos, Sí, me'n recordo, Doncs és això, s'han acabat. Ricardo Reis es va pujar el nus de la corbata, es va aixecar, es va posar la jaqueta. Va anar a la tauleta de nit a buscar The god of the laberynth, se'l va ficar sota el braç, Som-hi doncs, va dir, On vol anar, Vinc amb vosté, S'hauria de quedar aquí, esperant la Lídia, Ja ho sé que ho hauria de fer, Per consolar-la del disgust d'haver perdut el germà, No li podria ser de cap ajut, I aquest llibre, per què és, Tot i el temps que he tingut, no he aconseguit acabar-lo de llegir, Ara no tindrà pas temps, Tindré tot el temps, S'equivoca, la lectura és la primera virtud que es perd, se'n recorda, Ricardo Reis va obrir el llibre, va veure uns signes incomprensibles, unes ratlles negres, una pàgina bruta, Ja se'm fa difícil llegir, va dir, però fins i tot així me l'enduré, Per què, Així deixaré el món alleugerit d'un enigma. Van sortir de casa, Fernando Pessoa va observar encara, No ha agafat el barret, Sap més bé que jo que allà no es fa servir. Eren a la vorera del jardí, miraven els llums pàl·lids del riu, l'ombra amenaçadora de les muntanyes. Som-hi doncs, va dir Fernando Pessoa, Som-hi, va dir Ricardo Reis. L'Adamàstor no es va tombar per mirar-los, li semblava que aquesta vegada seria capaç de fer el gran crit. Aquí, on s'ha acabat el mar i la terra espera."

José Saramago, L'any de la mort de Ricardo Reis

Dafo (teoria i pràctica)

Merda! Com era? Va, tranquil, fes memòria. A vore, debilitats amenaces oportunitats i em falta la f que la f era... de fortaleses! Si, això era. No està malament, la música. Però fa massa calor, ací...Va, al gra, pensa. Fortaleses: internes, controlables... positiu, sigues positiu... L'experiència. Això és. Major no, és experiència, guaita xicona, temples platejades, ja saps, moltes dones ho consideren atractiu, signe d'estatus. I, a més, és una garantia d'èxit al llit, eficàcia provada, anys de mestria ho avalen... No, açò últim no, almenys d'entrada. O sí? Audàcia? És una fortalesa? Uf, potser sí, però crec que no meua... Val, a vore, una altra... Mira-la, quin cos, quins ulls... Va, concentra't, planificació estratègica, fortaleses... Sí, una altra: encara no estic massa begut. Això és una fortalesa, no? Almenys, la meitat dels guirros que l'envolten estan nanos però nanos i no sembla que estiguen traient trellat. Ara, que també pot ser una debilitat si no m'anime prompte a dir-li alguna cosa... Alcoholèmia baixa, valoració ambigua... I n'hi ha l'amenaça d'aquell guapet, mira-te'l, tot quadrat de gimnàs, que no en té prou amb les dues rosses? Deixa-la estar, no te la mires tant, caracollons! Va, bega'm-ne una altra, a vore si m'il·lumine... No et disperses: deixa la cambrera, això és un altre nivell, no sigues patètic. Tornem. M'agrada aquesta cançò; de qui era? Debilitats, debilitats.... Fes memòria: eren les barreres, veritat? Barreres? L'edat? No no no que ella tampoc és cap criatura i està ben bona però granadeta també i a més l'edat ja l'havia posat a fortaleses però ara no ho veig clar... Que difícil! No, a vore, pot ser les dos coses... matxutxo, debilitat; madur, fortalesa. Va, no t'ho creus ni tu. Alerta, que et bloqueges... Deixa-ho córrer. Edat, fora. Simpàtic, això és! Fortalesa: simpàtic. Acudits? vulgar. Somriu-li. Ara no, quan mire, pixorro. Uf, quin estrés. Però encara hi havia una altra... d... a... f... oportunitats! Si! externes, positives... A vore: duu una hora traient-se els tios de sobre, encara no s'ha decidit per cap, elles tampoc semblen interessar-li... Tendència: estable amb signes d'estancament. Oportunitat: trencar l'impàs; convida-la a alguna cosa, dis-li hola, simpàtic, si, va, ara o mai... Acosta't, passa dels borinots --oportunitat-- però i si són els seus amics --amenaça? Prudència, observem, no sé que dir-te, sembla distant però un poc de cas si que els fa... Ei! Què fas? Merda merda merda que se'n va! No m'emprenyes ara que ho tenia tot analitzat! Ah no, calma, va a ballar amb l'amiga... Tampoc està mal, l'amiga... Va, para, cabet a la faena: ballar. Oportunitat acostar-se? No! Debilitat! fins i tot catàstrofe, tret que li faça risa (ja em va passar aquella volta, però aquella duia un pet com un cadirer...). Mira, gran ballarina no és, però ausades que es meneja bé... Alerta! El guapet se li acosta! I sap ballar! L'amenaça contrataca! I les rosses? Òstia, ja no estan! Amenaça crítica! Debilitats a manta! Saps que et dic? Que la matriu ja ni la intente. A fer punyetes.

I l'amiga? On s'ha clavat? Ah, en aquell racó... I si li dialogara apreciativament? A vore... Merda! Com era? Diàleg era diàleg, i apreciatiu... Va, bega'm-ne una altra...

Llengües perdudes

Ho apuntava, l'altre dia, parlant de diversitat. Hui, en El País, José Luís Aranda ho diu molt millor: l'article ("Como muere una lengua") parla de la situació de les llengües amenaçades --quasi la meitat de les més de sis mil conegudes, segons alguns autors-- a partir de les opinions de lingüistes com Colette Grinevald, Rezenn Milin o Carme Junyent. S'hi citen, a més, algunes fonts interessants i que no coneixia, com l'Atlas interactiu mundial de llengües amenaçades de la UNESCO. Feu una ullada. Jo em quede, en tot cas, amb un dels pensaments de Grinevald: els lingüistes arrivaren amb vint anys de retard respecte als biòlegs en la defensa de la diversitat.

La senyora Boa, última parlant de la llengua Bo, a les illes Andaman.
Va morir el febrer d'enguany. De BBC News

Llegint aquest article, he recordat també un fragment del "Diccionari Khàzar", del serbi Milorad Pavic (Columna, 1989) que ve al cas. Potser recordareu aquesta novel·la dels anys vuitanta, que va assolir certa notorietat pel seu format original: un diccionari, com el seu nom indica, les entrades del qual tenen tres fonts diferents (cristianes, islàmiques i hebràiques), amb ginys enigmístics i dues versions, una de masculina i altra de femenina. La veritat és que, llavors, em va semblar un llibre magnífic, riquíssim en el llenguatge i fascinant en el fons. Però hi ha un paràgraf en el "llibre groc" del diccionari (fonts hebràiques sobre la qüestió khàzar) que no he pogut oblidar des del mateix moment que el vaig llegir:

"Se sap que, quan un poble desapareix, despareixen en primer lloc les classes més altes i la literatura. Només subsisteixen els llibres de lleis que el poble sap de memòria. Això és pot aplicar perfectament als khàzars. A la seva capital, el preu dels sermons en llengua khàzar és elevat mentre que els sermons en hebreu, en àrab o en grec són barats o gratuïts. És curiós constatar que els khàzars que es retroben a l'estranger eviten admetre mútuament que són khàzars, i prefereixen més passar pel costat amagant l'origen, fent veure que no parlen ni entenen la llengua khàzar, i encara més entre ells que davant d'altres estrangers. Entre ells, en els serveis públics i les administracions, es valora més els qui parlen malament el khàzar, per bé que és la llengua oficial. Semblantment, fins i tot els qui dominen perfectament aquesta llengua s'esmeren a parlar-la malament i amb accent estranger, de la qual cosa treuen un profit evident. Els traductors, posem del khàzar a l'hebreu o del grec al khàzar, que fan, expressament o no, faltes en khàzar, són els més buscats".

Ja veieu, coses de la literatura de ficció i els autors imaginatius.




Dades sobre els khàzars, a la Viquipèdia. A finals del segle X, van desaparéixer ("misteriosament") de les fonts històriques. I un suggeriment final, per si no ho heu fet ja: si teniu una estoneta i l'estómac poc sensible, feu una ullada als comentaris dels lectors a la notícia de El País que encapçala aquesta entrada. Qualsevol idioma és útil per a dir estupideses, no hi ha cap dubte; però n'hi ha un tipus particular, d'estupideses, que quasi sempre que les llisc estan escrites en la mateixa llengua. No m'acostumaré mai. I encara sort que no ho va publicar l'ABC!