Una pedra més

Poseu que hi ha una finca –privada— situada a tocar del parc natural de la serra Mariola, en el límit entre el bosc i les terres cultivades. La neu i el vent han afectat la vegetació, molt densa i poc madura, de pins relativament joves i brolles i matollars nascuts sobre els bancals abandonats. La zona ha esdevingut, per això, un punt especialment delicat, perquè a l’acumulació incontrolada de ramulla s’hi afegeix la proximitat a zones agrícoles, la facilitat d'accés i la seua situació a la part baixa de la gran massa forestal que sobreviu encara a les ombries de la muntanya. Poseu que un grup de voluntaris es plantegen la necessitat de fer-hi alguna actuació que, si més no, contribuisca a millorar aquesta situació i a disminuir el risc que, en temporades menys propícies, el foc s’inicie o s’estenga amb major rapidesa per aquest punt. I poseu, finalment, que uns i altres –propietaris i voluntaris— s'hi posen d'acord i mobilitzen no solament a altres grups per tal que facen una mà en aquesta acció, sinó també a les administracions (local i autonòmica) perquè posen els seus mitjans i col·laboren en la intervenció. Poseu-ho tot junt, i tindreu un exemple bastant ajustat del què és, i representa, la custòdia del territori, de la què ja he parlat en diverses ocasions en aquest blog.

Dissabte passat vam estar fent custòdia del territori a Bocairent. La jornada la van organitzar Avinença –com a xarxa valenciana d’associacions i entitats de custòdia— i els amics i amigues de Mariola Verda, que són una d’aquestes entitats preocupades per la conservació del patrimoni natural valencià. Hi van col·laborar la Creu Roja de Banyeres, l’Ajuntament de Bocairent i la pròpia Conselleria de Medi Ambient. I, evidentment, la propietat de la finca sobre la què es va actuar. Un centenar de persones –moltes d’elles, membres d’altres associacions que formen part de la xarxa i que, com els voluntaris de Friends of Avinença, s’hi van voler sumar a la iniciativa— vam estar ajudant a eliminar el brancam acumulat en aquesta zona, junt al Mas de Terrers i als peus de la Serra Mariola, en la que les espècies típiques de la màquia i el bosc mediterrani comencen poc a poc a fer-se presents. Per la vesprada, una visita guiada al casc antic de Bocairent i a les Covetes del Moros per a tots els participants, va completar una jornada magnífica.

I, al remat, per què? És cert que, des del punt de vista pràctic, una acció com aquesta, limitada a un lloc i un moment molt concret, no passa de ser un simple granet d’arena. Calen molts més recursos per tal de poder dissenyar i executar actuacions racionals (i cal insistir en això: dissortadament, amb això de les neteges, segueixen fent-se massa barbaritats a les nostres serres) que reduisquen el risc d’incendis en àrees crítiques, amb criteris ecològics i sense posar en perill la conservació del sòl i de les espècies de flora i fauna que hi viuen. Però la possibitat que la pròpia societat civil –entitats i propietaris— s’organitze per a actuar, i que les administracions públiques hi presten el seu suport actiu i la seua col·laboració, representa una via d’actuació que no hauriem de rebutjar: a molts altres països del món ho saben, i han fet de la custòdia del territori una eina imprescindible per a la conservació del patrimoni natural, cultural i paisatgístic, i per a la implicació social en aquesta conservació. La nostra capacitat, com a ciutadans i ciutadanes, és molt major de la que sovint assumim, i la custòdia del territori una de les vies de què disposem per tal d’exercir una responsabilitat directa i compartida en la preservació d’un patrimoni comú. I és tanta la faena que queda per fer, tan gran la paret que volem bastir, que tota pedra hauria de ser, ara i sempre, benvinguda...

Elemental

Saps que no hauries de fer-ho, que acabaràs perdent, que no estàs en l’edat i tot això i allò. Però acabes rendint-te, una vegada i altra, al seu caràcter indòmit, esquerp i un punt imprevisible, a les seues formes joves, rotundes i altives; oblides els camins coneguts, els laments i les confidències, assumeixes el risc i et deixes portar, reviscolant passions que creies oblidades... Tornes a la Serrella, deixant arrere altres muntanyes que també estimes –com un costum amable, com un costum pacífic— i t'enfiles paisatge amunt perquè de vegades necessites, sobretot, sentir.

Ahir, a una temperatura més pròpia de l'abril que del gener, sota un sol radiant i amb el regal imprevist de la boira dibuixant-li a la fondalada una costa imaginària, Serrella va tornar a ser tan generosa com sempre. I, com sempre, la seua llum va assaciar, ni que fóra per un moment, aquesta brusca, salvatge, amarga enyorança de la terra...

 

 

Catorze

Catorze anys, ja... Catorze anys, i tota una vida per davant per seguir aprenent a conéixer-te, com a filla, com a dona, com a persona: jo encara estic, també, en el camí. Felicitats, Júlia; tu eres el regal...

Un èxit col·lectiu

És la gran virtut, el tret distintiu, el segell que identifica i singularitza l’estil d’aquest Barça. Els èxits i els reconeixements individuals són importants, indubtablement merescuts. Però tothom sap que sense tot el treball col·lectiu que hi ha darrere, sense el suport i la solidaritat de tot l’equip i, si m’ho permeteu, de tots aquells que duem al cor el blau i el grana i els sentim com a propis, res de tot açò estaria passant. Ben diferent del que succeeix amb altres equips, on allò que prima, més o menys dissimuladament, és la glorificació del personalisme, les enveges entre companys, l'egoisme i la impertinència...

Per tot això, no tenim més remei que rendir-nos, una vegada més, a l’evidència, i felicitar a qui de nou té, ara mateix, la sort i la responsabilitat de passejar el sentiment barcelonista, i els valors que l'identifiquen, per tot el món. I dir, amb orgull gens dissimulat, amb l’emoció que pertoca: Piqué, eres gran! Ens alegrem molt, molta sort amb Shakira, tots els barcelonistes –o una part important d’ells— estem amb tu. Per al que faça falta, de fet.

Gondwana des d'un caragol

Si seguiu més o menys habitualment aquest blog, potser haureu vist que fa ja temps que no hi apareix cap referència a les meues inclinacions malacològiques (de les què, per cert, he d'avançar amb certa sorpresa que han donat lloc a algunes de les entrades més vistes durant l'any 2010). La veritat és que, des de l'estiu passat fins ara, el ritme de noves incorporacions a la col·lecció s'ha alentit de forma significativa. Aquests últims mesos he tingut menys temps lliure per dedicar a aquesta afició, i en el poc que he dedicat a espigolar per webs i subhastes tampoc no he trobat molta cosa de trellat: abunden les espècies més comunes --a preus no sempre raonables, per cert--, mentre els exemplars interessants són ara menys i més cars. La qual cosa no vol dir, però, que mentre espere disposar de més temps per a dedicar a aquestes ocupacions (i a que el canvi entre euros i dolars ens siga un poc més propici, que sembla que no però es nota) haja anat afegint a la col·lecció alguns exemplars interessants, sobre tot de cipreids o porcel·lanes. De fet, la major part de les adquisicions recents formen part de dos gèneres d'aquesta familia que provenen d'Austràlia i de Sud-àfrica, i que tenen característiques que els fan espècialment interessants. O a mi m'ho semblen.


La major part de les porcel·lanes que viuen actualment en aigües sud-africanes pertanyen al gènere Cypraeovula. És tracta d'un grup de cipreids molt original, tant biològicament com morfològicament. Com el seu nom indica, algunes de les seues espècies més típiques recorden a un altre grup de gasteròpodes marins molts apreciada pels col·leccionistes, els ovúlids, i és un dels pocs gèneres de la familia que viu actualment en aigües no tropicals. Cypraeovula capensis --amb la seua closca estriada, única en la família-- o C. edentula, que és també una de les poques que no mostra la característica boca dentada de la resta de cauris, són les espècies més comunes, però no pas les úniques. A hores d'ara, i segons autors, s'hi inclouen dins aquest gènere entre quinze i vint espècies entre les què s'hi compten algunes excepcionalment rares i molt poc conegudes, com les incloses en el grup de la C. cruickshanki. Segons les anàlisis genètiques, sembla que moltes de les espècies (i subespècies) de Cypraeovula s'han diferenciat recentment, i abunden també les formes i varietats restringides a àrees geogràfiques específiques i, fins i tot, els possibles híbrids.

Però una altra curiositat associada a aquest gènere és que els seus parents més pròxims es troben, a hores d'ara, en aigües del sud d'Austràlia. Es tracta del gènere Notocypraea, un grup subjecte també a certa confusió taxonòmica, però en el qual es reconeixen, de forma general, vuit espècies distintes. Es creu que les espècies actuals de Notocypraea van evolucionar a partir d'un altre gènere actualment extingit, denominat Notoluponia, de característiques encara més properes a les Cypraeovula sud-africanes, i ben representat en el registre fòsil del sud d'Austràlia des del Miocè fins el Pliocè.



Més amunt, Cypraeovula capensis i C. edentula. Dalt,
Notocypraea angustata. Totes tres de la web
del Cowrie Genetic Database Project

L'explicació a una relació de parentiu tan estreta entre dos gèneres separats actualment per milers de quilòmetres ha de buscar-se molts milions d'anys enrere, quan totes les terres de l'hemisferi austral (el que ara són Amèrica del Sud, Àfrica, Antàrtida, Índia i Austràlia, a més de Madagascar i Nova Zelanda), es trobaven unides en una gran massa continental que els geòlegs anomenen Gondwana. Fa uns cent seixanta milions d'anys (a finals del Juràssic), Gondwana va començar a trencar-se: primer, el nucli format per Àfrica i Amèrica del Sud va començar a desplaçar-se cap al nord-oest i a separar-se de la resta. Cap a la meitat del Cretaci (fa aproximadament cent milions d'anys), mentre Sud-amèrica i Àfrica comencaven també a separar-se entre elles, l'Índia va encetar una llarga deriva cap al nord que la duria finalment --fa quaranta cinc milions d'anys-- a col·lidir contra la placa asiàtica i a donar lloc a l'Himalaia. Fa també uns quaranta milions d'anys que Austràlia, que havia iniciat la seua separació de l'Antàrtida a finals del Cretaci, va completar el seu llarg viatge fins assolir la seua posició actual.

Distribució dels continents fa 150 milions d'anys. Gondwana es troba ja dividida en
dues masses (Àfrica i Sud-amèrica, d'una banda, i la resta dels continents australs,
incloent l'Antàrtida i Austràlia, d'una altrra). De la Wikipedia. 

Les evidències paleontològiques de les relacions entre els diferents continents en què es va fragmentar Gondwana, són nombroses i ben conegudes, i es troben per això entre els exemples clàssics de les relacions entre la biogeografia i la tectònica de plaques. Molts gèneres fòsils de plantes i animals --entre ells, diverses formes de dinosaures-- il·lustren la primitiva unitat de Gondwana i el procés de separació de les seues parts constitutives. Alguns exemples, fins i tot, han arribat fins a l'actualitat, com succeeix amb alguns gèneres de tèrmits i aràcnids o, molt especialment, amb els arbres del gènere Nothofagus, les diverses espècies del qual formen actualment boscos en el sud de Xile i Argentina, d'una banda, i en l'est d'Austràlia, Nova Guinea i Nova Zelanda, d'una altra.

Com els boscos de faigs australs, Cypraeovula i Notocypraea són, també, vestigis de  Gondwana: reliquies d'un continent desaparegut, descendents d'un avantpassat comú que, fa vuitanta milions d'anys, vivia en les les aigües, relativament càlides encara --el refredament del continent antàrctic no va tindre lloc fins fa uns trenta milions d'anys-- que banyaven les terres australs. Un avantpassat que va seguir aquests continents en la seua lenta deriva fins acabar donant lloc a les petites closques que tinc, ara, a les meues mans. Petits, humils testimonis que amaguen --com tots els éssers vius-- una història de molts milions d'anys i que, aquesta vesprada de diumenge, m'han fet evocar continents en moviment, climes canviants, oceans que s'obrin i espècies que apareixen i desapareixen... I que, una vegada més, d'alguna manera, m'han recordat les paraules de Humboldt: “...la ciència, desprovista de falses aparences, ens ha ensenyat els fenòmens de l’Univers. Però aquest espectacle de la natura no seria complet si no consideràrem com es reflecteix en el pensament i en la imaginació disposada a les emocions poètiques”.