Aquest matí, conduint cap a València i mentre anava deixant arrere la tímida però apreciable nevada que ha emblanquinat les serralades del meu poble, algú a la ràdio ha recordat que hui, com cada 2 de febrer, es commemora el
Dia Mundial dels Aiguamolls. Probablement, de la llarga llista de jornades dedicades a aspectes diguem-ne
ambientals que esguiten el calendari, és aquesta una de les més conegudes i difoses: molts mitjans de comunicació, i la pràctica totalitat de les organitzacions ecologistes i conservacionistes, fan hui un espai per dir la seua. Quant a mi, ja he parlat en alguna ocasió de la meua poca fe en aquestes efemèrides periòdiques; la qual cosa no lleva que els reconega una certa utilitat divulgativa –ja es veu que, si més no per un dia, aconsegueixen que alguns mitjans de comunicació parlen de les qüestions o problemàtiques a les què es refereixen— i que, de fet i per això, no siga la primera vegada que me’n faig ressò d’alguna d’elles. M’ha semblat que hui també pagava la pena fer-ho.
L'elecció d'aquesta data per recordar la importància de les zones humides commemora la signatura, el 2 de febrer de 1971, de la
Convenció relativa a les zones humides d'importància internacional especialment com hàbitat d'aus aquàtiques, més coneguda com a Convenció (o
Conveni) de Ramsar per haver estat signada en aquesta ciutat iraniana. L’objectiu bàsic d’aquesta convenció internacional, a la qual hi ha adherits a hores d’ara 160 estats, és la “
conservació i l’ús racional dels aiguamolls mitjançant accions locals i nacionals i gràcies a la cooperació internacional”. Per tal d’aconseguir aquesta meta, els Estats que la ratifiquen adquireixen tres
compromisos: el més conegut és l’obligació de designar zones humides adequades que complisquen els criteris per formar part de la
Llista de Zones Humides d’Importància Internacional ("
Llista de Ramsar"), però també de dur a terme una gestió eficaç d'aquestes zones per tal de garantir la seua preservació. A més, les parts contractants han de “
treballar en pro de l’ús racional de totes les zones humides del seu territori”, així com “
cooperar internacionalment respecte a aiguamolls transfronterers”. L’Estat espanyol va ratificar el Conveni el 1982, i ara com ara hi contribueix a la Llista amb 73 aiguamolls, dotze d’ells als
Països Catalans. Altra cosa seria parlar-ne –si més no en
alguns casos-- de l'eficàcia en la seua gestió, o de l’ús racional de totes les zones humides existents en el territori. Quant al Dia Mundial pròpiament dit, Ramsar escull cada any un tema –quasi sempre relacionat amb la funció social de les zones humides— al voltant del qual es dissenyen i desenvolupen les diferents activitats. Enguany, el tema escollit ha estat la relació entre aiguamolls i turisme, en el seu doble sentit de problema --pels impactes que provoca-- i oportunitat per divulgar els valors de les zones humides i proporcionar una activitat econòmica sostenible per a les comunitats locals.
Hauria de ser innecessari, a aquestes altures, haver d’insistir en la necessitat de mantindre i potenciar les funcions naturals de les zones humides, i en el valor immens que aquests ecosistemes representen per a la societat. Valor ambiental i paisatgístic, evidentment; però també cultural, històric i fins i tot --com recorda precisament Ramsar en aquesta ocasió-- econòmic. Hauria de ser innecessari, però malauradament no ho és: poc després de referir-se al Dia Mundial dels Aiguamolls, la mateixa ràdio que escoltava aquest matí anunciava les intencions, exposades ahir pel ministre Arias Cañete, de modificar –evidentment a la baixa, per fer-les menys “restrictives”— algunes de les
principals lleis ambientals, entre elles les referents a les costes o a l’aigua, amb el fantasma dels transvasaments planant de nou sobre el nostre cap. A la vista dels seus antecedents, tampoc és que esperàrem molt més de l’actual titular del departament que, suposadament, hauria de vetlar per la preservació del nostre medi ambient en lloc de veure’l (
tendenciosament) com un problema per al
creixement, com si no hagueren estat precisament els models econòmics obsolets, injustos i insostenibles els responsables, en gran part, de l'actual situació. Però d'entrada, sobta l’audàcia i l’agressivitat demostrada en aquesta primera declaració d'intencions, tot i vindre acompanyada d'altres
exemples de fins a quin punt les polítiques que ens esperen els pròxims anys representaran un retrocés (o, en el millor dels casos, un
empantanament) respecte de molts avanços socials que ha costat decennis aconseguir.
Caldrà veure fins a quin punt les funestes intencions pressumptament
ambienticides exposades pel govern de Madrid (i aquells que li donen suport) poden dur-se realment a la pràctica, ja que moltes d’aquestes lleis --indubtablement millorables, en tot cas, per exemple pel que fa a tràmits i terminis-- han estat dictades en compliment de normes i directives europees que no està a la seua mà modificar. Però mentre anem coneixent detalls, em preocupa –molt— que entre tant de front on atendre i en un context presidit per la necessitat de
sortir de la crisi, la major part de la societat (fins i tot, aquella que comença a revoltar-se contra altres agressions i retallades) trobe que “
això del medi ambient” no és prioritari ni mereix una resposta contundent perquè no li afecta o és cosa de quatre ecologistes eixerebrats. Segur que seguirem parlant-ne; però convé que comencem a pensar, i a fer pensar, que d'allò del què realment és tracta no és de preservar la felicitat d’uns ànecs o les bucòliques postes de sol. El que ens hi juguem són drets bàsics --la salut, entre ells: parlem de l'aire que respiren o de l'aigua que beuen els nostres fills-- i això ens afecta, a tots i a totes. Molt.
.JPG)
