Bons i dolents

Dues setmanes després de nàixer, els gatets de la Mixi han obert els ulls, tot i que realment encara tardaran bastants dies en fer-los servir com cal. També serà durant unes quantes setmanes més que seguiran dedicant la major part del seu temps a mamar i dormir; a poc a poc, però, els seus moviments dins la caixa que els fa de recer (i que ha estat impossible substituir per algun artefacte més digne perquè la gata no ho ha permés) van fent-se més vius. Quan sa mare els deixa sols per menjar o airejar-se --cosa que cada vegada fa amb major freqüència i durant més temps-- els gatets s’afanyen a buscar el contacte i l’escalfor dels altres, barallant-se per escollir la posició més confortable i esdevenint finalment un bolic càlid i tremolós en el què costa destriar a quin d’ells correspon cada cabet.

Resulta difícil creure, davant una estampa tan casolana i entendridora, que aquests animalets puguen representar un problema; però el cas és que ho són, i de vegades molt greu. Ho recordava aquesta setmana, quan la premsa es feia ressò d’un estudi –que realment va publicar-se fa ja alguns mesos-- sobre el paper dels gats assilvestrats en l’extinció de nombroses espècies de vertebrats insulars: segons aquest estudi, els gats han intervingut, en major o menor mesura, en un 14 % de les extincions conegudes. El gat del farer de l’Illa d’Stephens, anomenat --segons llegenda probablement apòcrifa-- “Tibbles”, i al qual s'atribueix la desaparició de tota una espècie d’ocell (l’acantisítid Xenicus lyalli), és un cas extrem i profussament citat, però no és l’únic exemple. A hores d’ara, i per tal de garantir la conservació de desenes d'espècies insulars amenaçades, s’estan fent grans esforços per tal d’eradicar els gats assilvestrats de moltes illes, la qual cosa provoca sovint una forta contestació social.

Xenicus lyalli, de la Wikipèdia

I és que, com se sol dir, cada cosa té un lloc i un moment: allò que en unes circumstàncies determinades resulta amable, commovedor o entranyable, pot amagar un potencial destructiu que només espera el moment escaient per manifestar-se amb tota la seua virulència. Tot és relatiu, ja se sap. O potser és que només ens ho sembla…

Les gelades de la nit han fet que a la Serrella (com a Mariola, Aitana o la Font Roja) encara quede un tallonet; suficient, probablement, per justificar una visita demà de matí. En tot cas, aneu alerta amb el fred, i que trobeu l'escalfor que calga allà on siga que la busqueu. Bon cap de setmana!