Ara digueu

Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.»

Salvador Espriu

Ni de l'estupidesa de Mourinho, ni dels deliris de Camps; ni tan sols d'una primavera que avança i que comence a pensar que, més que astènia, allò que em provoca és alguna manifestació peculiar de la síndrome d'Stendhal. D'allò que hauria volgut escriure aquesta setmana, si no se m'haguera esmunyit el temps entre tràfecs i viatges, hauria estat de la lliçó de coratge i coherència que Jaume Bonet està donant amb la seua vaga de fam per la llengua i contra els atacs al català per part del govern de Bauzà; els mateixos --i amb els mateixos responsables-- que al País Valencià estem patint des de fa anys. Diumenge, a Palma, aquest clam tornarà a eixir al carrer (hui ho ha fet també a Barcelona) i molts valencians i valencianes que no podrem anar-hi físicament, estarem alli de cor fent-li costat perquè, una volta més, és la nostra llengua i la nostra identitat la què està amenaçada. Com ho fem, també, amb la lluita decidida i valenta --silenciada, gens innocentment, per massa mitjans de comunicació-- de Jaume Bonet i els seus companys de Jubilats per Mallorca, i la de totes les persones que, malgrat tot, han viscut per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, per recordar-nos el sentit de la paraula dignitat.

Vernal

S’han fet foc les Falles folles, el sol ha travessat puntualment l’equador celeste i el llevant porta pluja generosa a les valls i blanqueja les muntanyes: desmesuradament, tot és com ha de ser, i tot és primavera. O anirà sent-ho, que totes les coses requereixen el seu temps per esdevenir-se, i ja se sap també que les primaveres, com les revolucions, tendeixen a avançar –de vegades amb una lentitud exasperant-- de baix a dalt i de fora endins.

Potser que renàixer, ateses les circumstàncies, siga un objectiu massa ambiciós i poc realista. Jo, pel moment, em conforme amb tractar de rebrotar i, si de cas, ja aniré replantejant-m’ho dia a dia...

 
Margaridetes, abelleres i barralets solen ser de les primeres flors en comparéixer per ribassos i herbassars quan l'hivern comença a retirar-se. Les primeres, amb un cicle de vida fugaç, donaran lloc a milers de llavors que permaneixeran latents en terra fins que les condicions siguen de nou favorables per a germinar. Els bulbs dels barralets o els tubercles de les abelleres (una de les orquídies més freqüents a casa nostra) els han permés sobreviure als freds de l'hivern gràcies a les reserves acumulades en aquests òrgans subterranis, i treuen ara les seues vistoses tiges florides abans de tornar a romandre ocults fins que arribe una nova primavera. Modestes, discretes, precioses flors de marge...

Foc purificador

Imatge de RTVV

S'acaba, amb un balanç francament acceptable, aquesta estranya setmana d'accidentada orografia en la què les feines quotidianes han hagut de conviure --de vegades amb certa dificultat-- amb els pasdobles, els envelats i els masclets que han acabat prenent els carrers de València. Queda per davant un llarg cap de setmana faller, al qual m'encare amb el propòsit ferm d'anar improvisant sobre la marxa segons el que sorgisca i el que demane el cos: l'única obligació que he decidit imposar-me, per als pròxims dies, és la de no obligar-me a res, que hi ha moltes formes de celebrar l'adveniment de la primavera, i la majoria no tenen perquè ser incompatibles ni esgotar-se només en un cap de setmana. De fet, i si fóra per tot allò que mereixeria ser past de les flames purificadores, el famós tòpic que diu que a València són falles tot l'any podria prendre una dimensió molt més literal... Pel moment, bon cap de setmana i bones falles si vos pega a prop. I que comence la mascletà!

No és solament en els carrers en festa que s'anuncia el final de l'hivern i la primavera imminent: s'han retardat molt, enguany, però finalment també els narcisos del pati han començat la seua floració esplèndida. I és per això --i pel meu reconegut narcisisme-- que no he sabut resistir-me a posar-los...

Referents

Tots dos ens van deixar amb la primavera a les portes, per bé que amb tres dècades --i un parell de dies-- de diferència. Félix Rodríguez de la Fuente va morir a Alaska, tal dia com hui, ara fa trenta-dos anys. Només dos, en fa, de la desaparició de Miguel Delibes el 12 de març de 2010. Tots dos, fills de la Castella profunda i adusta; units per la seua passió per una natura a mesura humana, en la què les persones formen part substancial i inseparable dels paisatges en els quals viuen (o sobreviuen), però també per la seua capacitat extraordinària --amb la literatura, amb la imatge o la paraula-- per comunicar, per incidir directament sobre les emocions i els sentiments d'aquells als quals es dirigien.

Imatges de la xarxa

Félix i Delibes mantenen, en el meu imaginari personal, una estreta vinculació, no solament pel que em semblen trets comuns d’origen i visió, sinó també per com han anat, després, les coses. Un dels fills de Delibes –Miguel Delibes de Castro-- és un conegut biòleg, especialista en mamífers (un dels principals experts mundials en la conservació del linx ibèric) que va ser, en la seua joventut, col·laborador directe de Rodríguez de la Fuente en algunes de les seues obres. És un divulgador brillant, i sobretot darrerament hem coincidit diverses vegades, en part gràcies a la seua relació amb la Fundación Félix Rodríguez de la Fuente, amb la qual les xarxes i entitats que promouen la custòdia del territori en l’àmbit de l’Estat mantenen un marc de col·laboració especialment interessant i pertinent: el refugi de rapinyaires de Montejo de la Vega, establert l'any 1974 a proposta de Félix mitjançant un acord entre WWF i l'ajuntament d'aquest poble de la muntanya segoviana, es considera a hores d'ara com un dels primers exemples de custòdia del territori en tot l'Estat.

Quant a mi, a tots dos els dec, com a mínim --i si voleu, amb les inevitables llums i ombres-- que foren els primers en mostrar-me algunes coses que, després, han resultat ser especialment rellevants en la meua vida. A Félix he d'atribuir-li, sense cap mena de dubte, la primera espurna d'una fascinació per la natura que ha acabat duent-me a dedicar-me a aquestes coses. De Delibes i de molts dels seues llibres, vaig aprendre una certa manera d’entendre la relació entre la natura i les persones (magnífica la reflexió d'Àgueda Vitòria a l'Informatiu) que anys després --coses de la diglòssia-- he cregut retrobar també, amb tots els matisos que calga posar-hi, en l’obra inestimable del mestre Valor. Afortunadament, tots dos –Félix i Delibes-- ens van deixar un llegat immens en la seua obra, i qui se’n preocupa perquè aquesta no caiga en l’oblit. Així és que, encara que tot plegat vagen resultant massa records per a un sol mes, no volia deixar passar l’ocasió de dir-ho.

Montejo de la Vega. De la Wikipedia

Aquesta nit, a Alcoi, el periòdic Ciudad entrega els seus premis del 2011, entre ells el que fa referència al medi ambient i que, com ja vaig dir fa unes setmanes, ha tingut a bé atorgar-me. Ja vos dic que a mi, açò de les gales i d'haver de parlar --encara que siga només un poquet-- davant de tanta gent, se'm fa un poc costera amunt. Però també és cert que estic content i agraït, i que tot i els nervis que sé segur que passaré, espere gaudir-ho tant com puga. Ja vos contaré...

Topografia del temps

Que jo recorde, és una cosa que m’ha passat des de sempre; i també des de sempre he pensat –no em tinc per tan original— que no dec ser l’única persona a qui li succeeix. Però em sembla que, més enllà d’algun comentari de passada amb amics i coneguts, mai no he tractat d’explicar-ho, probablement perquè no em resulta fàcil posar-ho en paraules. La qüestió ve a ser la següent: quan imagine el futur més o menys immediat (quan tracte d’organitzar, planificar o anticipar les tasques i ocupacions a què dedicaré els pròxims dies o setmanes, o simplement quan ubique cronològicament algun esdeveniment o fita pendent), el meu cervell genera, de forma automàtica i inconscient, una espècie d’imatge física d’aquest futur. Dins el meu cap es fa visible, llavors, una mena de paisatge temporal, un mapa tridimensional –no se m’acut altra forma d’expressar-ho— en el què, d’alguna forma, els relleus formats per fets rellevants destaquen sobre la planura llisa i monòtona que simbolitza la resta del temps a la què no he assignat, encara, cap atribut específic destacable.

Imatge de la xarxa

No es tracta, enteneu-me, d’un pensament conscient, ni d'elements que reproduisquen de forma més o menys simbòlica trets físics de cap paisatge real o imaginari. Només utilitze aquests termes per tractar de representar, com una pobra analogia, allò que constitueix una idea intuïtiva, una figuració mental difusa, alegòrica i involuntària. Aquesta figuració, però, arriba a assolir una consistència quasi corpòria, i va canviant a mesura que hi incorpore nous elements o deixe arrere (com si la sobrevolara) aquells que ja s’han esdevingut. Si he decidit, posem per cas, de fer un viatge d’aci dos mesos, aquesta fita s’incorpora automàticament al mapa com una prominència que destaca més o menys poderosament sobre la resta: el volum --o la cota-- depén de la rellevància que atorgue a l’esdeveniment en qüestió; però també, com si realment es tractara d’un accident físic, de la distància que em separa d'ell. No és estrany, fins i tot, que fets especialment significatius per qualsevol causa, projecten sobre el futur una mena d’ombra que oculta allò que s'amaga darrere seu i que fa impossible prestar-li atenció fins que es fa finalment visible.

Al llarg dels anys, m’he anat acostumant a conviure amb aquesta imatge mental de l’esdevenidor, amb aquesta percepció sòlida –i d’alguna forma tangible-- del futur més o menys immediat, fins a veure-ho com una cosa normal. No sé si ho és, de normal, com tampoc sabria dir si és bo o dolent: per un costat, té l’avantatge de fer aparéixer allò que s'ha de passar com una realitat densa i compacta, la qual cosa facilita –deixeu-me, de nou, que ho diga així— el seu maneig. Però per una altra, la presència quasi constant d'aquesta "realitat" pot arribar a resultar feixuga i, amb freqüència, una mica angoixant. Només sé que, per a bé o per mal, a mi em passa. I que quan més còmode m’hi sent és quan la topografia temporal creada dins el meu cervell guarda un equilibri adequat i més o menys harmònic entre tàlvegs, cims, tossals i mesetes. Quant a què caldria entendre per adequat i harmònic, hauria de preguntar-li al meu cervell: ja es veu que, si més no pel que fa a algunes coses, sembla que va per lliure…