#nosaltres

Els rius i les muntanyes, els boscos i la mar, els ocells, l'arròs, les garroferes i els oliverars... Llocs, noms, horitzons i paisatges són també #nosaltres: un poble lliure, una terra viva.

Seguint la proposta de Vilaweb per commemorar el cinquanté aniversari de la publicació de "Nosaltres els valencians".

Més favorits (i més gràcies)

Quan Enric Senabre em va incloure fa unes setmanes en la seua llista de Liebster Blog, a més d'alegrar-me molt, vaig comprovar la dificultat de triar només cinc blogs d'entre tots aquells que trobe estimables. Per això, en saber que Jesús Eduard Alonso --opinador impenitent, com ell mateix es defineix en el seu molt recomanable blog Quimeres, i animador incansable de la cultura i la societat saforenques-- havia tingut l'amabilitat d'esmentar-me també en la seua selecció de blogs favorits, no solament em vaig alegrar tant com llavors, sinó que vaig haver de reprimir-me per no seguir també el nou ramal de la cadena, i proposar-ne cinc més: em va fer la impressió que faria un poc de trampa, i ja sabeu --salta a la vista-- que sóc persona temerosa de Déu i respectuosa amb les normes i els preceptes.

Ahir, però, vaig saber que Ximo Corts m'havia inclós també en la seua proposta de Liebster Blog. I ara sí que, de nou més content que un gínjol, he decidit que no puc deixar passar l'ocasió. Així que, a banda de recomanar-vos que no deixeu de conéixer els sempre interessants punts de vista de Ximo i d'agrair-li, també a ell, el seu amable esment, permeteu-me que aprofite l'avinentesa per suggerir-vos que visiteu aquests blogs, que formen part --com molts altres que, de nou, he de deixar fora-- de les meues lectures habituals:

• La Crònica de Muntaner: crítica esmolada amb les paraules escaients, amb els peus a Alcoi però mirant sempre més enllà.
• Filant Prim: literatura amb majuscules, sempre apuntant al cor...
• Vicent Luna tirant al blanc: un mestre, es mire com es mire: llibres, natura, política... cultura, en sentit ampli, sense deixar-ne passar ni una.
• Si dubto és que sóc, si penso és que sóc: ací crec que incomplisc les normes, perquè ha de tindre seguidors a manta. Però m'agrada l'aire que dóna Elfreelang a tot el que escriu, sobre quasi tot.
• El verd és més que un color: a veure, com era... ah, si: "des de les comarques centrals valencianes als països bàltics, buscant camins allà on siga que es troben. I explicant-los amb les paraules justes..."

Si, ja sé que, una volta posat, n'haguera pogut proposar deu; o fins i tot quinze, que més trampes fan alguns i no passa res, i damunt els justifiquen. Però mira, igual és que, al remat, no sóc tan rebel com em pensava. Massa anys de judeocristianisme, potser...

Segueix plovent --i pedregant-- sobre mullat, en aquest maig estrany en què les coses venen com venen i jo vaig com vaig. Però tard o d'hora s'ha d'acabar la tempesta, i si més no hui he decidit que no es perd res tractant de posar-li, al mal temps, bona cara. Lucille, amb la seua veu càlida i suggeridora, sempre ajuda a capejar el temporal. Bon cap de setmana!

aPARAULA'm: samaruc

Imatge de la Viquipèdia

Diuen els entesos que la seua etimologia és incerta, tot i que el mot germà samaruga –que és com anomenen en alguns llocs a les sangoneres— sembla tindre un origen més clar. Sempre m’ha agradat, en tot cas, la seua sonoritat, en la que em sembla trobar vagues ressonàncies àrabs o, fins i tot, preromanes. Però és, sobretot, per l’animal que designa: un petit peix endèmic, conegut pels biòlegs --què hi farem, si Valenciennes ho va decidir així-- com a Valencia hispanica. El samaruc té un valor científic excepcional: representa una autèntica relíquia biogeogràfica, pràcticament exclusiva a hores d’ara de les marjals del litoral valencià i d’unes poques localitats del sud del Principat, i és un dels dos únics representants del gènere Valencia, l’altra espècie del qual viu en els rierols i marjals d’Albània i Grècia.

Críticament amenaçat per la destrucció dels seus hàbitats, el samaruc fa temps que ha esdevingut un dels símbols de la lluita per la conservació al País Valencià. Sobre la qual cosa, per cert, potser també caldria fer alguna reflexió: hi ha qui té, com a emblema, grans felins, óssos panda o àguiles majestuoses; però a nosaltres ja ens va bé amb aquesta petita, modesta, quasi desconeguda joia de séquia i aiguamoll…

En el blog de Víctor Pàmies, animador incansable de la catosfera i promotor --una vegada més-- d'aquest event, podeu trobar un llistat totes les paraules apadrinades i pegar una volteta pels blogs que hi participen.

Més que paisatges

És curiós, però només arribar m'adone que l'accent sinever se'm resisteix. La cosa va millorant en avesar un poc l'oïda, ubicar com cal les neutres i saber què volen dir amb lo muc i la mucada. Xeremies, flabiols i tamborins --hi ha festa per la llengua-- mentre m'explica que, a Sineu, no es fa neutra l'e de que, com altres voltes m'ha contat de l'erra afrancesada dels sollerics i l'eu dels pollencins, que no salen. I a tots dos llocs, que fan moros i cristians, i l'escut d'Alcúdia que, vist de passada des de la carretera, em va semblar el d'Alcoi... Un matís, un detall, una història que em mostra i em descobreix a cada poble. Un vi de Binissalem, un pa amb oli o un variat --gran troballa-- a Sa Pobla, un tombet per dinar, l'arròs brut que encara em queda per tastar. Cerveses. I unes herbes, o un rebentat de Tres Caires, quan la conversa s'allarga, que sol ser sempre: el plaer de xerrar de tot i de res, d'aprendre, de seguir coneixent... Hi ha hagut també mar, muntanya i marjal, i sé que trobaré el moment de contar-ho; però de nou he tornat de Mallorca amb molt més, en el cap, del què cap en una imatge. O en mil.

 

Hospital, isquèmia o cerebrovascular són paraules que, de sobte i malauradament, han irromput en el meu vocabulari quotidià aquests últims dies. Per sort, el pitjor sembla haver passat i l'evolució pareix favorable, per bé que la nova situació ha arraconat altres preocupacions molt més prosaiques i m'ha limitat encara més el temps disponible per escriure. En tot cas, no serà cap de les esmentades --ni cap altra que tinga res a veure-- la paraula que trie per 'apadrinar-la' demà, seguint una nova i interessant proposta de Victor Pàmies: l'ha anomenada aPARAULA'm, podeu trobar més detalls al seu blog, i commemora el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Demà en parlem, si no passa res. Que segur que no.

A la deriva

els cònsols, els pro-cònsols,
quina mesquina raça oficiosa de fills de puta, cautíssims,
de manera que mai no es note massa.
bastards,
parlen sempre en veu baixa
i tenen molt propícia una brillant sintaxi de marbres i d’espases.
són commemoratius
i practiquen un vici que hom diu necrologia.

Vicent Andrés Estellés

Li ho vaig sentir, fa alguns anys, a un conseller del ram: "la faena que feu té molt de mèrit", va dir-me. "Pensa que si a la gent li importara realment tot això del medi ambient, no ens votaria a nosaltres..." Encara no he estat capaç de discernir si aquesta declaració va nàixer d'un inesperat rampell de sinceritat o es tractava simplement d'una mostra més de cinisme, com seguisc també sense poder comprendre què és el que li importa, realment, a molta de la gent que els vota. Però recorde sovint aquella conversa, i molt especialment en setmanes com aquesta en les què al degoteig constant i quasi quotidià de retallades, arbitrarietats, agressions i ocurrències dels nostres governants, s'afegeix un context immediat --en l'àmbit diguem-ne professional-- especialment inhòspit, erràtic i descoratjador. Em recorde que, com per a moltes altres coses importants, són mals temps per a "tot això del medi ambient", però que cal fer el que es puga, impedir majors retrocessos i resistir fins que bufe millor vent. I tracte també de trobar recer en tot allò que m'envolta i que paga realment la pena: amistats i estimes, músiques, muntanyes i paisatges, una primavera que avança ferma i esplendorosa... I en la poesia, és clar: ara mateix, per exemple, aniria cara a ells i els recitaria (ben fort) aquell vers inspiradíssim d'Estellés, ja sabeu: aneu a mamar tots!

Malgrat tot, i encara que peque per botànic, he de reconéixer que la primavera m'agrada i m'ajuda a mantindre l'ànim: pràcticament en cada racó s'hi pot trobar alguna planta remarcable, de la què valdria la pena dir o escriure alguna cosa. La manca de temps i els maldecaps habituals m'estan privant de fer-ho, però no em puc resistir almenys a il·lustrar aquestes ratlles amb aquesta humil però bellíssima trencapedra (Saxifraga corsica subsp cossoniana), fàcil de veure aquests dies en les nostres cingleres i pedregars i representant d'un grup biològicament interessant i que em resulta especialment evocador. A la qual cosa cal afegir la seua admirable capacitat --inspiradora, si m'ho permeteu-- de créixer i florir en un ambient aparentment hostil i inhabitable, i el fet de què es tracte d'un endemisme compartit entre terres valencianes i balears, cap a les quals torne de nou d'ací unes hores. Bon cap de setmana!