Per davall del paisatge

«Sota l'opció pagesa andalusina per la irrigació potser hi hauria, doncs, una "estratègia camperola de producció de productes fugaços, inaprehensibles" (...). El fet, doncs, de no ser acumulables, dificulta i impedeix el sorgiment de "senyors" que puguin dominar els processos de treball pagès a través de la renda feudal (...). Però també hi hauria una opció pagesa per una agricultura que no repara en grans inversions de treball, ja que el seu objecte és la satisfacció de les necessitats de la comunitat (...). En aquest sentit, les opcions per un o altre tipus d'agricultura no serien fonamentalment resultat de determinants ecològiques o climàtiques ni derivades d'actituds espontànies o "naturals", sino que serien decididament artificials.»

Helena Kirchner, "La construcció de l’espai pagès a Mayûrqa: les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró", UIB 1997

Caminar per la vall de Coanegra va representar molt més que un amable i estimulant passeig per un dels recorreguts més interessants, coneguts i freqüentats d'aquesta banda del Raiguer. Va ser, també, l'oportunitat de trepitjar finalment --molts anys després-- unes contrades en les què mai abans no havia estat, però que havien esdevingut familiars a força de llegir sobre elles. I d'evocar, aquesta vegada sobre el terreny, noms i imatges d'alqueries, rafals, séquies i qanâts, de camperols berbers (els Banū 'Arūs, els Banū Ağğer) que, en els tres segles que separen Issam al-Khawlani de Jaume I, van imaginar, construir i habitar aquests espais. Una història de la qual a penes queden, a hores d'ara, alguns rastres subtils i imperceptibles, però sense la què no seria possible entendre aquest paisatge, ni molts altres dels paisatges que estimem i en els quals ens reconeixem.

I si per davall d'un paisatge sempre hi ha la història que l'explica, al dessota d'aquest hi ha, a més --i literalment-- un altre paisatge: l'Avenc de Son Pou, origen probable del mateix nom de Coanegra i culminació immillorable d'una caminada esplèndida. És l'avantatge de deixar-se guiar per algú que et coneix quasi tan bé com el país que et mostra: que t'ajuda a descobrir aspectes --del país i d'un mateix-- que no imaginaves, o a recordar-los si és que els havies començat a oblidar...

L'últim ball

En record d'aquells temps llunyans en que començàvem a comprendre que els divendres no eren un dia com els altres. I de Donna Summer, que tantes vegades va posar veu i cara a les fantasies i les esperances nascudes al seu caliu. És divendres, per fi, i la música ha de continuar. Bon cap de setmana!

Forgotten sunglasses (Relats Conjunts)

Policia del Pensament? Si, bon dia, veurà, que acabe de trobar unes ulleres de mirada única oblidades, si, a la platja, no, no són meues, és clar que no, no, no tinc ni idea, estaven ací abandonades, jo només volia donar avís, si senyor, no, com pot dubtar-ho, de cap manera, jo sóc un bon ciutadà, jo mai oblidaria les meues ulleres de mirada única, només faltava, ni tan sols me les lleve per dormir, no necessite cap altra mirada que la mirada del Partit, per suposat, senyor, la meua fidelitat és inqüestionable, la Llibertat és Esclavitud...

(per a una proposta de Relats Conjunts)

Zona humida

Feia molt de temps, des dels anys remots i iniciàtics en què començava a interessar-me per aquestes qüestions i el GOB representava ja, per a molts de nosaltres, un referent imprescindible en la lluita per la conservació del territori, que volia conéixer s'Albufera de Mallorca. Per unes coses o per altres, però, mai s'havia presentat l'ocasió de veure-la més que de passada. Tampoc aquesta volta podia anar més enllà d'un tast, perquè tot i que aquestes escapades de cap de setmana presten per a molt, sempre es queden massa curtes; però no podia desaprofitar l'oportunitat de deixar-me guiar per qui coneix a fons els secrets i amagatalls d'aquest aiguamoll emblemàtic, símbol --com tantes altres de les nostres zones humides-- de la sorprenent capacitat de la natura per resistir i sobreviure a les pressions, no sempre amigables i harmonioses, a que la sotmetem nosaltres els humans.

Poc temps, doncs, i a més sota un oratge inclement i amb la tempesta de fons. Mai m'ha molestat --i diria que tampoc a imma-- caminar quan plou, si més no mentre no s'assolisca la categoria de torrencial i els raigs no caiguen massa prop. Pèro a més, sempre he cregut que hi ha alguns indrets als que la pluja afavoreix especialment, com si l'aigua que domina el paisatge arran de terra recuperara alguna mena d'íntima connexió amb el cel i els núvols (els niguls) dels quals, i en última instància, procedeix... Va ser, en tot cas, un passeig encisador entre prats i canals esclatants de vida --i probablement, un altre avantatge, amb molta menys gent de l'habitual un diumenge de maig. Una bona ocasió, doncs, per gaudir de les imatges impagables de la natura en saó, però també per saber un poc més dels trets que han fet de s'Albufera un espai d'importància ecològica excepcional, del paper dels mecenes i els voluntaris en el coneixement i la conservació de la zona, i del lamentable revifament de vells i irracionals projectes que tornen a amenaçar-la.

Abans de marxar, mentre la pluja refermava, una confiada parella de fotges banyudes es va deixar veure ben a prop nostre. La fotja banyuda és una de les aus més amenaçades d'Europa: la major part de les seues poblacions són africanes, per la qual cosa sembla que mai no ha estat una espècie abundant; però van ser la cacera i la dessecació de zones humides les que la van dur pràcticament a desaparéixer de les nostres terres a principis del segle XX. Ara, però, és fàcil veure-la a s'Albufera: des de l'any 2004 hi ha estat reintroduïda, a partir d'exemplars criats en captivitat a l'Albufera de València. Resulta cridaner, però, que les fotges criades a València (on l'espècie s'ha reintroduït també, però amb un èxit limitat a causa de la caça) i que després s'han amollat a Mallorca, procedeixen d'ous recollits en aiguamolls del nord del Marroc, en el marc d'un projecte que va iniciar-se el 1999. Des del Magrib a Mallorca, passant per València: probablement, les fotges han fet el mateix viatge que, molts segles abans, va fer el mateix nom d'al-buhayra que designa els llocs que ara les alberguen, i dels què voldriem que no hagueren de tornar a marxar.

#nosaltres

Els rius i les muntanyes, els boscos i la mar, els ocells, l'arròs, les garroferes i els oliverars... Llocs, noms, horitzons i paisatges són també #nosaltres: un poble lliure, una terra viva.

Seguint la proposta de Vilaweb per commemorar el cinquanté aniversari de la publicació de "Nosaltres els valencians".