Crab Runner (248è joc literari)

Jo... he vist coses que vosaltres no creurieu...

--Escolta, ja sé que és impossible, però quan mire de prop aquest Dyspanopeus juraria que... no sé, em fa tot l'efecte que està tractant de dir-me alguna cosa...

Tots eixos moments es perdran... en el temps... com llàgrimes en les ones...

--Ja t'he dit que agafares el barret, que amb aquest sol tan fort passa el que passa... Va, no digues més ximpleries i posa'l al pot amb els altres. És una espècie invasora i hem d'eliminar-la. A més, què creus tu que podria voler-te dir un cranc?

És hora de morir.

Per al joc literari proposat per Jesús M. Tibau (i en homenatge a l'inoblidable Roy Batty, a qui el déu de la biomecànica tinga en el seu cel)

Crec

M'he acabat de convéncer hui, després d'acompanyar mon pare a l'hospital i haver tingut temps per reflexionar durant les quasi tres hores de retard entre l'hora a la què estava citat i el moment en què la metgessa --que hui estava inusitadament amable, tot i estar cobrint tres consultes de forma quasi simultània-- l'ha atés finalment: crec que les retallades en la sanitat pública no afecten ni afectaran la qualitat assistencial, i que qui pense el contrari només pot fer-ho mogut per la ignorància o la mala fe. I crec també que Mariano Rajoy és un estadista de talla mundial, Rodrigo Rato un gestor irreprotxable i Rita Barberà una de les dones més dolces i sensuals del planeta, només superada a curta distància per Scarlett Johansson, amb qui per cert mantinc una apassionada relació. Total, posats a dir-ne...

La cara amable de la setmana --o, per ser més just, una d'elles-- han estat el parell de dies que he pogut deixar la feina de despatx per fer treball de camp a la Tinença de Benifassà, dins la VII Setmana de la Biodiversitat. Dilluns, sobre la taula, hi trobaré els papers que s'hauran acumulat durant aquest temps; però no puc negar que, es mire com es mire, haurà valgut la pena. I, en tot cas, encara hi ha pel mig un cap de setmana: farem per passar-lo el millor possible, i espere que vosaltres ho pugueu fer també.

Llegir i viure

M'adone que, des de fa uns mesos i sense cap premeditació, quasi tots els llibres que m'han passat per les mans han tingut com a tret comú un fons de desfici, una atmosfera més o menys explícita de tristesa i neguit que persisteix, de vegades ostensiblement, molt després de tancar les seues planes. Repasse (sense cap ànim ressenyaire) aquestes lectures, escampades encara sobre la taula mentre esperen ocupar el seu lloc en els prestatges, i només trobe com a excepció –certament significativa, en tot cas-- el vitalisme irreverent de "Somiant amb Aleixa" de Mercé Climent i Francesc Mompó: un llibre estimulant, en el fons i en la forma, fins i tot per a un lector, com jo mateix, que sol apreciar més el sexe quan emergeix oportunament en una trama --em venen al cap alguns passatges de Belli, Roth o Skármeta, per exemple— que quan fa de justificació principal de la mateixa.

Però tret d'aquest, començant amb l'excepcional "Jo confesso" de Jaume Cabré i la seua magistral visió dels efectes devastadors del pas del temps i de la persistència de la maldat humana a través d’aquest i de la història, i acabant amb l’inquietant i meritori "Les mans de la deixebla" d'Anna Moner (que he trobat remarcable tot i que, a estones, m’ha semblat que l’atmòsfera sufocant i el llenguatge frondós asfixiaven un poc el relat), tota la resta podrien encabir-se dins aquesta categoria de llibres els personatges dels quals naveguen entre la frustració, la inquietud i la desesperança. He trobat o m’ha semblat trobar aquests trets en “Els Voltors” de Miquel Adrover --una novel·la interessant, però en la què potser havia posat massa expectatives-- i també, i molt especialment, en la imprescindible “Vides desafinades” de Xavier Aliaga, de la qual podeu trobar comentaris i ressenyes merescudament elogioses en abundància, i del qual em limitaré a dir que potser ha estat –junt amb el ja esmentat de Cabré— el que més m'ha captivat, per personatges, trama i llenguatge, d'aquesta tongada de lectures.

L’emotivitat descarnada i sense concessions de “El caçador d’estels” de Khaled Hosseini, i l’ambient opressiu i angoixant del sorprenent “Quadern de les vides perdudes” de Silvestre Vilaplana, tots dos simplement magnífics, han estat els darrers d’aquesta llista de llibres llegits en unes setmanes que no han estat massa propícies per llegir, i en les que el desassossec quotidià en què massa sovint em trobe immers ha trobat un curiós i inquietant reflex en les paraules impreses. Per cert: a la vista del panorama actual, i ateses les perspectives immediates, he decidit prescriure’m –per a llegir, i per a viure-- una dosi extra d’ironia. Quant al primer, he optat per rellegir Tom Sharpe i “L’ovella negra”, que m’ha semblat especialment adient per als temps que corren. I pel que fa a la vida, alguna cosa se m’acudirà...

Ocells de tempesta

Hi ha molts trets que fan d'ella una espècie singular. És l'au marina més petita d'Europa (només un poc més gran que un teuladí) però, com la majoria de les seues congèneres, és una voladora incansable i experta, que només toca terra per reproduir-se. La major part de la seua vida --i pot viure fins trenta anys-- la passa sobrevolant el mar per alimentar-se, sortejant les tempestes que li han valgut un nom que alterna amb el de noneta, amb què és conegut a les Balears, i el d'escateret, que predomina en terres valencianes. Es creu que el seu sentit de l'olfacte, molt desenvolupat, té un paper important en la captura d'aliment, i també els permet localitzar el niu quan retornen en plena nit a les colònies (de vegades molt nombroses) en què crien, sempre situades en coves, petites cavitats i esquerdes de les roques. És una espècie relativament comuna en l'Atlàntic, però les poblacions mediterrànies --que es consideren una subespècie diferent-- es troben a hores d'ara amenaçades: la presència de rates i gats a les illes i illots on es reprodueix, la freqüentació humana i la predació per part de gavines, han reduït notablement els seus efectius.

Fa uns dies, a l'Illa de Benidorm, vaig tindre novament l'ocasió de veure de prop els escaterets. I també d'escoltar-los, i d'ensumar l'olor tan peculiar --recorda vagament la brea-- que caracteritza els seus nius. Acompanyava els voluntaris que, coordinats pel Parc Natural de Serra Gelada, fan un seguiment de la colònia que nidifica en aquest illot, en el qual crien també altres ocells rellevants com la corba marina emplomallada o la gavina corsa. Tot i la proximitat de Benidorm --amb la consegüent afluència de visitants i, sobretot, malgrat els efectes de la contaminació lumínica procedent de la ciutat, que facilita la predació dels escaterets i els seus nius per part de les gavines-- l'Illa alberga la colònia valenciana més important d'aquesta espècie, amb uns pocs centenars de parelles que són objecte de protecció i seguiment especial.

De dalt a baix, poll i adult de corb marí emplomallat; niu de gavina corsa; escateret covant l'ou, i l'amic Santa, del parc natural de Serra Gelada, fent una ullada (natural) als nius.

M'agrada molt el nom d'escateret, que remet --via escata-- als costums alimentaris de l'espècie; i també el de noneta, del qual no he trobat referències etimològiques però que potser es relaciona amb els seus hàbits crepusculars quan toca terra ferma. Però trobe especialment evocador, i per això l'he escollit per a aquestes ratlles, el d'ocell de tempesta: conten que els pescadors l'anomenen així perquè saben, quan els veuen volar a prop de la costa, que s'aproxima un temporal i que convé buscar el recer del port. Mentre, el petits ocells capegen la tempesta sobrevolant amb perícia els sins de les ones i resistint amb tenacitat la força del vent. Alguns no ho aconsegueixen i apareixen morts, poc després, a les platges; però la majoria sobreviuen a la fúria del mar i les borrasques, malgrat el seu aspecte fràgil i la seua petitesa. O potser precisament per això.

Per si no ho haguéreu vist a l'enllaç que hi ha més amunt: qualsevol persona interessada pot participar en el seguiment de les colònies d'escateret a l'Illa de Benidorm, a través del programa de voluntariat que ha posat en marxa el Parc Natural. Hi ha previstes diverses visites al llarg de juny, juliol i agost; ací teniu tota la informació, per si algú s'anima...

Distàncies

Ens alerten, des de molt menuts, sobre la cura que hem de tindre amb allò que diem. Farien bé també d'advertir-nos que convé tindre la mateixa cura --si no molta més-- amb tot el que callem. Sempre és dur aprendre que, de vegades, un sol silenci pot allunyar molt més que un miler de quilòmetres, o un miler d'anys. Més, fins i tot, que un miler de paraules... Bon cap de setmana!

El verd --pel que té de simbol d'allò natural, cal aclarir-- està representant darrerament la meua principal evasió front a una realitat quotidiana que segueix mostrant-se grisa, rústega i espessa. Però aquesta nit el canviaré pel blau i el grana, tot i que amb idèntica pretensió: passar-ho el millor possible --xiulada inclosa, evidentment-- i deixar de banda, per una estona, maldecaps i maldepanxes. Així que, passe el que passe, visca el Barça! (i gràcies, Pep!)

Imatge de Kaos en la Red