Cares

Passa un poc com amb les persones: t'acostumes a mirar-les quasi sempre des del mateix costat, a apropar-t'hi resseguint els trajectes més còmodes i fressats, i pots acabar oblidant que darrere la seua cara més familiar i la senda ben coneguda s'amaguen trets i trajectes molt menys evidents però que paga la pena no ignorar. Pujar al Benicadell per l'esquerpa i empinada senda del Regall (o la Canal), pel vessant llevantí de la Penya, desvetla aspectes diferents, molt menys coneguts i especialment atractius d'aquesta muntanya per la que sent, ja ho he dit altres vegades, una especial estima. Però a pesar d'això, i de ser una de les serres que visite amb més freqüència, feia molt de temps que no encarava aquesta empinada i pedregosa pujada, que guanya el cim vorejant cingleres imponents i que representa, malgrat la modèstia evident de l'ascensió, una caminada ben recomanable. I és que, si més no de tant en tant, a les muntanyes --i a les persones-- convé mirar-les des d'una perspectiva diferent, si és que volem conèixer un poc millor com són en realitat, més enllà de la cara que sempre ens mostren.

La immensa emoció per la jornada històrica que ahir es va viure als carrers de Barcelona no amaga hui un incòmode pessic de desassossec que, estic convençut, no sóc l'únic en sentir: no és casual que, mentre un milió i mig de persones omplien el cel d'estelades, Espanya ens tornara a negar el dret bàsic de veure una televisió en la nostra llengua. Ja hi haurà temps, en tot cas, de reflexionar sobre el futur del conjunt del país en aquesta etapa que comença, com també de seguir bastint una resistència activa i eficaç front al més que previsible increment de les agressions cap a la cultura catalana al País Valencià i les Illes que acompanyaran aquest procés. Hui, és dia d'enorgullir-se per la magnitud del clam de llibertat que ahir es va llançar des de Catalunya al món sencer i del qual, d'alguna forma, també nosaltres en som partícips: el camí ja el coneixem, i tard o d'hora també el recorrerem. La realitat, com les muntanyes, pot tindre moltes cares, però hui vull quedar-me només amb la millor.

Des del sud

Hui més que mai, el vostre clam és també el nostre. Des del País Valencià, bona Diada i visca la terra!

Divendres

Tenint en compte que ha estat la primera després de les vacances, em sorprén comprovar que aquesta setmana m'ha passat, literalment, volant. El que més em desconcerta, però, és que per més que hi pense no acabe de decidir-me sobre si me n'alegre, o si més bé em sap mal que haja estat així... Tan se val, en tot cas: a la setmana que ve m'hi fixaré més, i ja decidiré. Bon cap de setmana!

Llengües vegetals

A poc que vos interessen els noms populars de les plantes, sabreu que entre ells hi ha llengües en abundància i per a tots els gustos; la qual cosa, s’ha de dir, no resulta estranya si es té en compte la vaga semblança morfològica entre aquest versàtil òrgan animal i les fulles de moltes espècies d’herbes. Potser la llengua de bou siga una de les que té més anomenada, tant en la seua accepció de planta vascular i aspra verdura de marge, com en la de saborós bolet tardoral; però també la de gos (o ca) gaudeix, per les seues propietats medicinals, d’una merescuda fama, tot i que hi ha qui li troba més semblança –qüestió d’apreciacions-- amb la de les ovelles. Hi ha, en segons quins llocs, llengües de cavall, de serp, d’oca, de gallina, fins i tot de passarell, totes elles apreciables per un motiu o per un altre. Però la meua preferida és, sense cap dubte, una singular falguera a la què els botànics denominen Phyllitis scolopendrium, i que la gent del país coneix com a llengua de cérvol.

Anomenada també herba melsera per la seua utilització tradicional per a tractar les afeccions d'aquest òrgan, la llengua de cérvol és, com s'ha dit, una falguera que, a diferència de la majoria de les seues congèneres que viuen en les nostres terres, no mostra les típiques frondes més o menys retallades. Les de Phyllitis scolopendrium, que poden assolir fins els seixanta centímetres de longitud, són senceres, lanceolades i un poc coriàcies, amb les vores sovint ondulades i una superfície lluenta que li dóna un aspecte molt atractiu. En el revers de les frondes madures es desenvolupen els sorus d'esporangis, que en aquesta espècie són linears i es disposen paral·lels entre si. En alguns exemplars, la presència dels sorus es manifesta sobre l'anvers donant-li a la planta un aspecte segmentat que evoca a les escolopendres, la qual cosa es reflexa tant en el seu nom científic, com en els noms comuns que rep en diverses llengües --i que potser guarden també relació amb alguns topònims, com ara el del barranquet de l'Escurrupénia, a la serra de Mariola. Un parent molt pròxim és l'escassa Phyllitis sagittata, pròpia d'habitats rocallosos ombrejats, i que viu prop del litoral en tota la conca mediterrània.

Amiga com poques d'humitats i tenebrors, la llengua de cérvol creix en tota Europa, i allà on es donen condicions propícies (com ara els boscos ombrívols i frescs) esdevé freqüent i fins i tot abundant: fa pocs dies la vaig veure en Euskadi --on per cert és coneguda com a orein mihia, que significa el mateix que en català-- fins i tot en zones enjardinades. En avançar cap al sud, però, va fent-se cada vegada més rara, fins quedar confinada en uns pocs enclavaments especialment favorables per a la seua supervivència, com ara boscos madurs, degotalls o barrancs humits. Al País Valencià es coneix d’unes poques localitats disperses, sobretot per les serres i barrancs del nord i l'interior. Cap al migjorn, i tret de la petita població que sobreviu a l'excepcional barranc del Condoig, del qual vam parlar no fa molt, la seua presència queda pràcticament restringida a coves i avencs: topònims com el Clot des cero, a Mallorca --on l'espècie és també molt rara-- o la Cova de la llengua de cérvol, a Vilallonga de la Safor, posen de manifest la preferència de l'espècie per aquests hàbitats recòndits i frondosos, en els quals troba encara les condicions d'humitat i frescor que necessita per a sobreviure. Una llengua, ja ho veieu, que fa front, amb una tenaç voluntat de pervivència, a les condicions més hostils i les circumstàncies més adverses. I la de cérvol, també.

Les imatges són, de dalt a baix, d'Anglaterra, el Condoig d'Alcalà i l'illa Terceira, a les Açores. El detall dels sorus és d'un exemplar que conserve des de fa anys a casa, i que va nàixer a partir d'espores procedents de la Garrotxa.

Hem de fer nostre tot el temps (Diada d'Estellés)

No és millor ni pitjor el temps,

car tot el temps és temps d'amor,

d'una plaenta convivència

de sentiments i de persones,

de famílies i treball.

Tots els temps són el mateix temps,

perquè només hi ha un temps,

i és temps d'amor i de treball,

de contribuir, entre tothom,

i cadascú en allò que faça,

per a l'establiment d'un ordre,

la construcció d'un edifici,

allò que mirarem, feliços,

quan Déu vulga, fora del temps.

Però treballem en el temps,

treballem i amem en el temps.

No hi ha temps millor ni pitjor,

solament existeix el temps,

i no és el temps qui ens justifica,

i ens cal justificar el temps.

En el temps naixem i morim,

i hem de fer nostre tot el temps,

i hem de fer nostres tots els temps,

tal com feren els nostres pares,

com deuen fer els nostres fills.

Tot el temps és el mateix temps,

totes les vides fan la vida.

Fem el temps, i que el temps no ens faça,

car el temps ens fa i ens desfà,

i hem de ser a través del temps.

Nosaltres podem fer el temps,

la construcció de l'edifici.

Foradant en la nit del temps,

obrint la nit com una mina,

obscurament i tenaçment,

ens podrem seure, si Déu vol,

amb les mans brutes de la feina,

a fumar, parlar de la pàtria,

la pàtria sòlida en el temps.

Un any més, seguint la crida de l'escriptor Josep Lozano, ens sumem a la Diada d'Estellés, enguany amb aquest fragment de les "Propietats de la pena" de l'extraordinari Llibre de Meravelles. Vivim, ningú no pot dubtar-ho, temps difícils; però només si els fem també nostres, si seguim foradant com una mina en la nit del temps, podrem guanyar realment el futur.

Mire aquest sol i migdia de mar.

Em sent el cor amb les veles obertes.

      M'estime molt el meu País.