Biblioteca (relats conjunts)

--Realment, és un dels casos de trastorn obsessiu més curiosos i interessants que m'he trobat al llarg de la meua carrera. Bibliomania, ablutomania, obsessió per la pròpia imatge... tot en un mateix subjecte! Hauries de veure sa casa, és impressionant. Però tret d'això, diria que el pacient té una vida aparentment normal, fins i tot sembla una persona raonablement feliç.

--Una combinació de símptomes clínicament fascinant, sense dubte. Segurament, fruit d'alguna frustració infantil... I quin tractament li has prescrit? Cognitiu-conductual? Psicofàrmacs? Algun procediment terapèutic combinat?

--Pel moment, m'he decidit per una teràpia preventiva: li he recomanat que plastifique tots els llibres...



(Per a la proposta de Relats conjunts)

M'he decidit finalment per aquesta conversa imaginària entre psiquiatres, però la primera idea que se'm va acudir en veure la imatge anava més en una altra línia:

23:15. Arribe a casa totalment rendit després de tot el dia en posició bípeda. Comprove que la veïna ha sortit i, terriblement frustrat, adopte la forma de crític d'art de suplement dominical. M'instal·le en la màquina de recàrrega energètica i trie un llibre; com que ahir vaig acabar --per fi-- amb les memòries de Soponcio Velludo, em decidisc hui per un tal Eduardo Mendoza.  Em pixe de riure. Deixe de llegir. Oracions, i a dormir. Seguisc sense notícies de Gurb.

D'aversions

Amb el temps, he anat convencent-me dels grans avantatges d'odiar moderadament. És cert que els odis cervals, furiosos, excessius i ofuscadors --la literatura universal n'està plena d'exemples-- tenen una força dramàtica innegable, esglaiadora i fascinant. En la meua opinió, però, els odis moderats tenen una virtut insuperable: en ser petits, en caben molts més. I hi ha tant de detestable en la quotidiana realitat, que fóra una autèntica llàstima no poder abastir amb tot.

Estix, el riu de l'odi que recorria l'Hades. De la Viquipèdia

Vindria a tall, en un context d'odis (i autoodis), parlar ara del penós espectacle que estan protagonitzant en l'ajuntament d'Alcoi el PSOE i --molt especialment, des del meu punt de vista-- el Bloc, i que segons les últimes notícies ha tingut com a resultat el trencament del pacte tripartit en el què molts --digueu-me ingenu-- teniem posades moltes esperances de futur. Sempre m'he resistit a creure allò de que el valencians tenim el que ens mereixem, però reconec que hi ha dies que estic per rendir-me i acceptar-ho. En tot cas, i mentre esperem a veure com acaba tot, quasi que m'estime més acabar el divendres amb un somriure: no sé exactament per què, però des que vaig escriure l'entrada d'ahir que no em puc traure del cap al gran Javier Krahe... Bon cap de setmana!

La grandària importa

És evident que el problema no és que no se sàpiga mesurar --a aquestes alçades de la història comptem amb  dispositius i mecanismes fiables per a quantificar pràcticament totes les magnituds físiques, des de l'escala còsmica fins la subatòmica-- sinó més aïnes per què se sent la necessitat de falsejar les mesures de manera conscient i premeditada. I, quant a aquesta pràctica tan estesa com lamentable, jo diria que el problema de fons --a banda de en que hi ha qui té més barra que Napoleon-- radica quasi sempre en allò que podriem anomenar valors acceptables de referència. Verbigràcia: si, segons he vist en una ràpida ullada a a la xarxa, la grandària mitjana del penis dels espanyols és de 13,58 centímetres --no he trobat referències específiques als Països Catalans, però tampoc no em consta que existisca pel moment cap evidència d'expoli genital-- els vint-i-dos centímetres llargs que s'atribueixen al pixorro de Nacho Vidal no deixen de ser una magnitud remarcable. Probablement, si algú volguera atribuir-se --ves a saber per quina raó-- un piu de dimensions fora del normal, és d'esperar que situarà aquestes per damunt de l'esperable però dins un rang de variació raonablement ajustat als extrems que es consideren plausibles per a la nostra espècie, encara que només siga per una raó de credibilitat: posem que vint centímetres --ei, sis i mig més que la mitjana!-- poden ser versemblants sense necessitat de mostrar un certificat mèdic; però si em dius mig metre, només hi ha una resposta possible: ni de conya.

Pose l'exemple perquè, a poc que pensem, ens adonarem que cent-mil persones --si fa no fa l'aforament del Camp Nou, o una volta i mitja tota la població d'Alcoi-- és molta, moltíssima gent; tanta, que ajuntar-la en un mateix lloc i per una mateixa raó no deixa de ser una cosa ben remarcable i que, em tem, no passa més que molt de tant en tant. Però mentre semble que el valor de referència acceptable per mesurar l'èxit d'una manifestació siga, posem per cas, un milió de persones --xifra en cap cas impossible d'assolir, però realment excepcional--, cada volta que vulguem donar a entendre que una convocatòria ha sigut un èxit haurem de tornar a estirar les xifres (o minimitzar-les, sovint de forma tant o més patètica, si volem que semble el contrari), ignorant a qui ofereix --o oferia-- mesures més contrastades i, el que es pitjor, fent un ridícul comparable a qui va per ahi presumint que la té de mig metre quan tothom amb un poc de trellat sap que ni això, ni els difamatoris sis centímetres que propala una amant despitosa i vengativa. Una possible solució? Reinstaurem la figura del mostassaf. Si més no, per a les manifestacions i les vagues generals, perquè això dels penis és una cosa molt més complicada...

La manifestació d'ahir a València, d'una imatge de El País. 350.000 segons els  convocants,
30.000 segons la  policia local. 

General i ciutadana

Per tercera vegada des que aquest blog va començar el seu camí, demà faré vaga. Com que els motius --i els recels-- venen a ser si fa no fa el mateixos que en les ocasions anteriors, vos estalviaré repeticions innecessàries. Però si les meues prevencions davant d'aquestes convocatòries tendeixen a mantenir-se, els arguments per no voler estar, ni que siga per omissió, del costat dels culpables d'aquesta situació i dels que els justifiquen i els recolzen, han crescut de forma exponencial. I segueixen fent-ho amb cada nova retallada, amb cada mentida, amb cada abús i cada amenaça als nostres drets laborals, socials, ambientals i nacionals. Hi haurà qui pensarà el contrari, però per a mi sobren raons, tot i que amb només una n'hi hauria prou: a ells --els que amenacen, abusen, menteixen i retallen-- els molesta.

A cànters

Tenint en compte el que poden donar de sí, en les terres diàniques, les "gotes fredes" tardorenques (els meteoròlegs les anomenen ara DANA, depressions aïllades a nivells alts), no pot dir-se que les pluges d'aquests últims dies en aquestes comarques hagen estat excepcionals: el rècord oficial de precipitació en vint-i-quatre hores en la Península Ibèrica està establert en els 817 litres per metre quadrat que van caure a Oliva (la Safor) el 3 de novembre de 1987, tot i que la marca oficiosa parla de 871 litres caiguts el 3 d'octubre de 1957 en Xàbia. Amb tot, els 332 litres per metre quadrat que, segons els registres d'Avamet, s'han recollit des d'ahir a la Vall d'Ebo --moltes altres localitats de la Marina Alta, la Safor, el Comtat i la Vall d'Albaida han superat els 150 litres-- no són en absolut una xifra menyspreable, sobretot quan cauen --com sol ser el cas-- de forma torrencial. Afortunadament, no sembla que aquest episodi haja provocat grans danys, tret d'algun incident aïllat. Pel que sé, per tant, han estat pluges en general molt ben caigudes. Els rius i rierols baixen de gom a gom però sense eixir-se'n de mare, l'aigua assaona la terra i anima salts, fonts i brolladors; i demà, segons sembla, tornarà a ploure. Si pare amb atenció l'orella, em sembla sentir els esclata-sangs com broten...

El cas és que, cada volta que ens cau damunt una d'aquestes tamborinades, no puc deixar de recordar també la teoria d'un bon amic, segons la qual la millor solució per als mals que afligeixen al País Valencià seria el que ell anomena una riuada selectiva: una revinguda sistemàtica i devastadora que s'emportara només lladres, corruptes, inútils i pocavergonyes --"tots els fills de puta", en diu ell genèricament-- i que deixara indemne la gent normal i de bona fe. Reconec que la imatge sempre m'ha resultat seductora, per bé que també hi advertisc algunes llacunes --mai millor dit-- que mai no han estat satisfactòriament aclarides pel meu amic. La primera, i principal, fa referència a qui tindria la capacitat de discriminar entre els que serien arrossegats per la crescuda, i els que la veurien passar miraculosament pel seu costat sense rebre ni un esguit. En l'únic precedent vagament comparable que conec, la tria la va fer Iahvè i, pel que es conta, va ser una bona escabetxada --i a més, per salvar-se calia vaixell, cosa que posa als senyorets en clar avantatge. I si, com seria normal en una societat avançada, optàrem per algun mètode diguem-ne democràtic, encara pitjor: vistos els antecedents (i les majories absolutes), em veig surant, al costat del meu amic i d'una bona colla de coneguts, en algun punt indeterminat entre Dénia i Eivissa... Així que, mentre no trobem una solució idònia per al cas, quasi millor que seguim amb la lenta, tenaç i de vegades frustrant lluita diària: potser tardarem més en aconseguir-ho, però els resultats seran més segurs. I duradors.