Opinions, passions, i tres o quatre conviccions. Només.
"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster
Els pescadors castellonencs anomenen Mar de Bamba l'àrea que hi ha a llevant de les Illes Columbretes, si fa no fa allà on la plataforma continental s'enfonsa de forma sobtada per donar lloc a un abrupte talús, solcat per canals i canyons submarins. Fa temps que se sap que aquestes aigües alberguen una elevada concentració de cetacis de diverses espècies, i és per això que, des de fa anys, la Generalitat, junt amb la Universitat de València i l'Oceanogràfic, duu a terme un seguiment de les poblacions d'aquests mamífers marins.
Ahir, amb un mar excepcionalment encalmat i en una època propícia per a poder observar rorquals, vam fer un d'aquests censos periòdics: quasi deu hores de navegació, al llarg de les quals no vam tindre la sort de trobar balenes --l'absència també és informació, en tot cas-- però que es van veure animades per diversos grups de dofins ratllats i una família de caps d'olla grisos, a més d'altres éssers que viuen en o de la mar (moltes tonyines entre Castelló i Columbretes, bona cosa de peixos lluna i una bona representació també d'aus marines, com els escaterets o les baldrigues). I amb temps, també, per parlar de les amenaces que planen sobre la zona, de les dificultats per les què travessa la pesca --magnífic, per cert, aquest article d'Àgueda Vitòria parlant hui del tema-- i dels dràstics efectes de les retallades sobre la investigació científica, també en aquest camp.
Embocant ja el port, encara vam recollir de la mar una gavina corsa aparentment ferida; aquesta espècie, fins fa poc catalogada en perill d'extinció al País Valencià, no solament està experimentant una notable recuperació: des de fa uns pocs anys i de forma totalment imprevista, una colònia reproductora --amb més de mil sis-centes parelles-- s'ha instal·lat dins del mateix port de Castelló. I és que no serà fàcil, però vull creure que per a aquesta part sovint ignorada del meu País (la que comença allà on s'acaba la terra) també hi ha, encara, esperança.
Quan les roques calcàries que formen la majoria
de les nostres serres es dissolen, alguns dels minerals que en
formen part, com ara les argiles, són alliberats i arrossegats també
per l'aigua infiltrada fins que, en trobar un obstacle, comencen a
acumular-s'hi. Aquest procés, que dóna lloc per exemple als
característics sòls rogencs –a causa dels òxids de ferro-- que
apareixen amb freqüència en les nostres terres, és també el
responsable de que en moltes coves i avencs s'hi creen dipòsits
importants d'argila que, en ocasions, han estat explotats per a diversos usos. Entre aquests hi destaca l'extracció d'allò
que històricament s'ha anomenat argila bolar, bol
d'Armènia o bol armeni, un tipus d'argila roja molt
fina, utilitzada antigament en medicina i que encara hui es fa servir
en treballs d'art i restauració. Tot i que sembla que a finals del
segle XVIII el seu ús farmacològic començava a estar ja en decadència, la utilització del bol armeni en els segles anteriors degué
ser molt important. Tant, que la seua presència va acabar donant
nom a no poques coves arreu del País: topònims com Bolimini
(a Vilafamès), Bolarmini (al Portell de Morella i l'Alguer), l'Ormini (a Coll de Nargó)
o Bolumini (a Beniarbeig i a Alfafara), entre d'altres, tenen el seu
origen en una deformació popular de bol armeni.
Familiaritzat amb el nom de Bolumini
per la cova que s'obre a peus del Cabeço de Mariola, durant
molt de temps em va intrigar l'origen i el significat d'aquest curiós
topònim, fins que van aparèixer Coromines i Mossèn Alcover per
posar llum en l'assumpte. Altra cosa fóra esbrinar alguna cosa més
sobre allò que, en apariència, degué ser en algun moment una
activitat econòmica de certa rellevància i que, almenys en els
pobles on va desenvolupar-se, ha d'haver deixat algun rastre
documental, tot i que no conec cap estudi al respecte. Quan al cas de
la cova alfafarenca, resulta cridaner que Cavanilles no s'hi
referisca com a ella com a Bolumini sinó com Cova Blanca, nom
amb què també és coneguda a la zona: “Hay en el monte algunas
cuevas, pero ninguna de mucha profundidad : la llamada Blanca es de
peñas más duras, de un blanco obscuro, y en partes de mármol, que
recibe muy bien el pulimento : hállase en su interior una mina de
arcilla roxa bolar que huele á búcaro, y hace una ligera
efervescencia con los ácidos”. La qual cosa podria fer pensar
que, tot i que en aquell moment s'explotava l'argila roja de la cova, el topònim 'Bolumini' no devia ser encara d'ús
general, si més no en aquesta zona: la Cova del Bolimini de
Vilafamés ja apareix citada –com a Bolihermini-- en documents de 1630, mentre que el 1786 l'”Atlante Español” de
Bernat Espinalt la descriu com una cova “bastante profunda, en la cual
hay un mineral de tierra que llaman bolarminio o bolar-armenio”.
No he estat mai en les altres coves del Bolumini, Bolimini o Bolarmini; però quant a la d'Alfafara, a la curiosa història del seu
nom cal afegir el seu interés arqueològic i l'espectacular paisatge
que l'envolta; tot plegat, massa raons com per no
recomanar-ne una visita. Per cert, segons sembla, el “búcaro” o búcar de
què parla Cavanilles és un tipus particular d'argila, amb la qual
es feien recipients --anomenats també búcaros-- als quals les dames espanyoles del segle XVII
donaven una curiosa utilitat: se'ls menjaven amb fruïció, per tal
d'empal·lidir el rostre i pels seus suposats efectes anticonceptius
i al·lucinògens. I Góngora els cantava:
Localitza el vestit que t'agradaria posar-te per assistir al ball, selecciona l'animal més escaient per a ser transformat en el complement que necessites (des d'un elegant cotxer fins un esplèndid corcer), i tot seguit envia un whatsapp a la teua Fada Madrina, que es materialitzarà allà on et trobes i et convertirà, en un tres i no res, en l'autèntica sensació de la festa. Cinderella3G, una aplicació mòbil imprescindible per a les ventafocs actuals. Per a Android o iPhone.
No és només temps per escriure, allò que em falta darrerament; és, sobretot, temps per pensar. O per no pensar, segons es mire. La consigna, en tot cas, és clara: passe el que passe, siga com siga, no deixar-se guanyar per la tristesa. Bon cap de setmana!
Ja se sap que gaudir de la muntanya no és sempre una qüestió de cotes i altituds. Amb freqüència, un relleu abrupte, unes vistes privilegiades o un interès ambiental o cultural remarcable, compensen de sobres la modesta entitat de moltes de les nostres serralades, i les converteixen en objectiu desitjable per a excursionistes i caminants. La serra de Corbera és, en aquest sentit, un exemple ben palès: malgrat no superar els 625 metres, la seua complexitat orogràfica (reflectida, per exemple, en els diferents topònims que s'apliquen a les valls i alineacions menors que la conformen) i una ubicació privilegiada sobre la plana litoral i la Ribera del Xúquer, atorguen a aquest estrep meridional de la extensa serralada Ibèrica unes característiques singulars. A les quals cal afegir, a més, una elevada concentració de valors patrimonials, tant naturals --la presència de formacions com els bruguerars o les freixedes de flor, així com de diversos endemismes vegetals com ara els conillets blancs (Antirrhinum valentinum), han fet d'aquesta serra una localitat botànica de primer ordre-- com culturals i històrics, des de castells medievals a l'extraordinari monestir de la Murta, situat en la valleta d'igual nom.
Amb aquests antecedents, la travessia que férem divendres passat --ventós i ennuvolat Divendres Sant-- amb els amics i amigues del Centre Excursionista Contestà, era una aposta segura. Aprofitant les nombroses sendes que recorren la muntanya, moltes d'elles abalisades i de bon caminar, vam completar un preciós trajecte que ens va dur des de Tavernes de la Valldigna fins a Alzira, tot travessant alguns dels paratges de més renom de la contrada: la serra de les Creus i la font de la Sangonera, els crestalls del Massalari, la Ratlla i l'original observatori de l'Ouet, la sorprenent vall de la Casella i, després de travessar el conegut Pas dels Pobres, la màgica vall de la Murta, potser un dels racons més singulars --per història i per natura-- del país, i de la qual em deixe pendent un comentari més detallat. Vistes obertes sobre els arrossars de la Ribera i les marjals de la Safor, no poques plantes interessants començant a florir i, en resum, una esplèndida caminada per aquestes muntanyes que Blasco Ibañez va comparar –ho recorda el botànic i farmacèutic José Borja-- amb “los fantásticos castillos imaginados por Doré”, i que amb tota seguretat van inspirar també al gran Ibn Khafaja d'Alzira: “aigua i ombra teniu, amb rius i arbres / l'evitern paradís és a casa vostra”.
Del número 7 del carrer de Francisco Cubells (alcalde de l'antic Poble Nou de la Mar, municipi que fins la seua absorció per València incloïa el Cabanyal i el Canyamelar) al 77 del de Castan Tobeñas, il·lustre jurista espanyol estretament vinculat amb el règim franquista. S'ha completat el trasllat, i després d'una setmana relativament normal, m'incline per confirmar les meues impressions inicials: el nou lloc de treball no està malament i l'adaptació està sent també més ràpida del que pensava. Estrenar edifici –sobretot, si no ha estat dissenyat per Calatrava— sempre és un avantatge, tot i que, a la vista dels precedents, convindria saber també quantes subcontractes han caigut en mans de cunyats, coneguts o amistançats. Pel moment, si més no, tot sembla funcionar raonablement bé; així que, també pel moment, un desfici menys. Bon cap de setmana!
Si l'ocasió reclamara exaltació o enardiment, res com deixar-se embriagar per la seua aroma dolça i penetrant, evocadora d'encesos amors primaverals --hi ha qui atribueix al nerolí propietats afrodisíaques-- i cantada apassionadament pels poetes des de temps immemorials. Però si es tractara, per contra, d'apaivagar els nervis, calmar els ànims o tranquil·litzar la son, també farà bon paper una infusió dels seus aromàtics pètals o, millor encara, una tasseta d'aiguanaf... Com diu la cançó, "pot passar qualsevol cosa quan floreix el taronger", i és un gran avantatge que la mateixa flor proveïsca també els remeis per a qualsevol contingència.
Hivernacle de tarongers (orangery) a Tyntesfield, de la xarxa.
Quan el vam visitar, fa un any i mig, estava en procés de restauració.
Nerolí i aiguanaf són dues paraules relacionades amb la flor del taronger que havia sentit alguna volta, però a les què mai havia prestat massa atenció. Quant a la primera, s'utilitza en diverses llengües --tot i que no l'he trobada en cap diccionari català-- per referir-se a l'oli essencial que s'obté de la destil·lació de les flors del taronger. Segons sembla, la seua etimologia es relaciona amb Marie Anne de la Trémoille, noble francesa de la cort de l'infaust Felip V, que tenia entre els seus títols el de Princesa de Nerola, i que va posar de moda l'ús d'aquesta essència. L'aiguanaf, aiguanafa o aigua de flors de taronger és el producte aquós que s'obté de la mateixa destil·lació que dóna lloc al nerolí; el mot, segons Coromines, sembla derivar d'una traducció parcial de l'àrab ma' nafha, "aigua d'olor".
Embocant ja el port, encara vam recollir de la mar una gavina corsa aparentment ferida; aquesta espècie, fins fa poc catalogada en perill d'extinció al País Valencià, no solament està experimentant una notable recuperació: des de fa uns pocs anys i de forma totalment imprevista, una colònia reproductora --amb més de mil sis-centes parelles-- s'ha instal·lat dins del mateix port de Castelló. I és que no serà fàcil, però vull creure que per a aquesta part sovint ignorada del meu País (la que comença allà on s'acaba la terra) també hi ha, encara, esperança.
