La clau al pany (homenatge a Estellés)

Imatge de la xarxa

Comença setembre, i ho fa un any més, a molts pobles del País i també, modestament, ací, amb un record al poeta, nascut a Burjassot tal dia com hui fa noranta-quatre anys. Amb poc temps enguany --m'haureu de perdonar-- per a bastir una proposta més original o elaborada, però havent descartat, després de revisitar-les, moltes altres versions disponibles, perquè ningú va cantar a Estellés, ni probablement mai no ho farà, com ho va fer l'Ovidi, a qui de nou, també, m'aclame. Seràs l'ocell, i seràs la bandera...

Munros i marilyns

A hores d'ara, al Regne Unit, una muntanya (mountain) és una elevació del terreny que supera els dos-mil peus (sis-cents deu metres) d'altitud sobre el nivell del mar. Tot el que queda per baix d'aquest límit arbitrari s'englobaria dins l'ampli i difús concepte de hill (turó, tossal). No sempre ha estat així, però: històricament, i fins ben avançant el segle XX, els geògrafs i cartògrafs britànics feien servir un límit de mil peus (recordeu l'entranyable "El inglés que subió una colina y bajo una montaña") per a diferenciar una muntanya del que no ho era, i encara avui, la definició legal d'aquesta --rellevant, per exemple, a efectes de definir les open access land, terres d'accès lliure per a activitats com el senderisme, l'observació d'aus o l'escalada-- varia lleugerament en situar la fita en els sis-cents metres redons. Però per pràctica que puga resultar aquesta senzilla classificació per a certes coses, hi ha àmbits, com ara el muntanyisme, per als quals resulta clarament insuficient, atès que no té en compte altres aspectes significatius, com ara l'eventual presència de diversos cims d'altituds diferents en una mateixa elevació, o --sobretot-- la prominència d'aquesta, la qual determina la seua rellevància orogràfica real més enllà de la seua altitud absoluta (i de que, oficialment, calga anomenar-la muntanya o turó, per tant).

Per aquesta raó, els muntanyencs i excursionistes britànics --i molt particularment els escocesos, on es concentren les elevacions més rellevants de tota la Gran Bretanya-- fan servir, des de fa temps, diverses llistes alternatives de cims, la més popular de les quals és la dels anomenats munros: un munro és, per definició, una muntanya escocesa que supera els tres-mil peus (nou-cents catorze metres) d'altitud. La primera llista d'aquestes muntanyes va ser compilada el 1891 per Sir Hugh Munro, a qui li deuen el nom, i a hores d'ara n'hi ha inventariats 282, als cims principals dels quals cal afegir encara 227 cims (munro tops) secundaris o associats. A la resta de les illes Britàniques (incloent Irlanda), hi ha 34 cims que compleixen aquest mateix criteri d'altitud, i són coneguts significativament com a furths ("de fora").

Les llistes, però, no acaben ací: si hom aplica al registre de cims principals i secundaris dels munros (509 en total) un criteri de prominència mínima de trenta metres, queden reduïts als 442 murdos actualment inclosos en la llista corresponent. I la cosa, a mesura que anem descendint en altitud, encara es complica més: només a Escòcia --a Anglaterra i a Gal·les hom fa servir altres denominacions i criteris de classificació--, hi ha llistes dels denominats donalds (cims de més de dos-mil peus amb una prominència mínima de 30 metres), grahams (entre dos-mil i dos-mil quatre-cents noranta-nou peus i cent cinquanta metres de prominència) i corbetts (entre dos-mil cinc-cents i tres-mil peus i cinc-cents metres de prominència), als quals caldria encara afegir els denominats marilyns, batejats així irònicament per contrast amb els munro (que sona com a Monroe), i que corresponen a qualsevol turó, a totes les illes Britàniques, que supere els cent-cinquanta metres de prominència amb independència de la seua altitud absoluta, i que per tant inclou la major part de les categories anteriors. Tret d'aquest últim cas --i dels murdos, que no he sabut trobar d'on procedeixen-- els noms que s'apliquen a cada categoria de cim solen correspondre a aquells que els van proposar per primera vegada. Podeu trobar una visió sintètica d'aquestes i d'altres categories en aquest treball d'Alan Dawson, prolífic hill-lister i responsable de moltes d'elles i de la seua compilació.

La veritat és que, de quasi totes aquestes coses (i de la curiosa i interessant pràctica del hill bagging, origen i justificació de moltes de les llistes esmentades, que mereix una pensada més calmada i segurament algun comentari més avant) m'he anat assabentant després de tornar d'Escòcia. Quan hi vam anar, amb la idea de pujar al Beinn Nibheis, sabíem que amb els seus 1.344 metres era el cim més alt de Gran Bretanya; que, en conseqüència, era també el munro més alt, que d'això si que n'havíem llegit alguna cosa, i que s'aixecava abruptament, pràcticament des del nivell del mar, en la serralada dels Grampians, la principal del país. També havíem vist alguna cosa sobre els detalls de la seua ascensió, molt popular i concorreguda  però exigent pels desnivells continus, i fins i tot perillosa, especialment a l'hivern. Tot el qual, val a dir, vam poder confirmar-ho sobre el terreny: molta gent, molta d'ella visiblement poc preparada, per la ruta que vam escollir, la més coneguda i senzilla, denominada pony track, un camí ample i ben marcat, empedrat a trams, que remunta la serra pel seu vessant est des del centre de visitants situat als seus peus. Des d'allí, després de vorejar la valleta penjada que ocupa el Lochan Meall an t-Suidhei, segueix ascendint quasi sense cap descans fins al cim, el qual trobàrem, com sol ser habitual, cobert per una densa i empipadora boira mulladora (vaig trobar molt a faltar les meues ulleres de pantalla...) impulsada per un vent fort i fred que va requerir tota la roba extra que duiem per si de cas, i que ens va fer pensar en com deu ser afrontar-ne el cim --que recorda més, per aspecte i condicions, a un tres-mil de Sierra Nevada o dels Pirineus que a les muntanyes d'altitud comparable a les què estem habituats a la nostra latitud-- al ple de l'hivern. Llàstima de les vistes, que diuen que són magnífiques.

Al remat, la pujada al Beinn Nibheis va ser un colofó magnífic als dies que vam dedicar a recórrer la West Highlands Way, sobre la qual em deixe pendent parlar-ne en una altra ocasió, i de la que d'alguna forma representa una prolongació natural; si més no, per als que encara tenim la mania de pujar als cims, fins i tot als més modestos, només --com deia Lionel Terray-- perquè estan ahí. Encara que no es vegen, ni deixen veure el que es veu des d'ells.

En representar el cim culminant de les Illes Britàniques, l'ascensió al Nevis, la muntanya del trò de les antigues mitologies cèltiques, té encara hui una marcada significació simbòlica que explica que es tracte d'una de les muntanyes més freqüentades tant d'Escòcia com de tot el Regne Unit. De fet, entre 1895 i 1916 el cim d'aquest antiquissim volcà devonià va albergar un hotel, ara en ruïnes, que va aprofitar en part les edificacions d'un observatori meteorològic bastit uns anys abans. A més, el cim representa un punt de trobada rellevant per a nombroses entitats --com ara la fundació del Celtic de Glasgow, que s'hi aplega cada any-- i ha donat lloc a no poques ascensions peculiars, que han acabat duent a la màxima altura de la muntanya objectes tan estrambòtics com barrils de cervesa, un òrgan o, fins i tot, un automòbil Ford-T que, després de cinc dies de recorregut des de Fort Williams, va assolir el cim el 1911 per a fer propaganda del model. El vídeo del descens, recentment recuperat i que podeu veure ací, no té pèrdua; després diuen dels publicitaris d'ara... 

Dalt, reproducció en bronze, front al museu de Fort William, del Ford T que Henry Alexander Jr, venedor de cotxes d'Edimburg, va conduir fins al cim de la muntanya. Baix, imatge de hui mateix del Beinn Nibheis des de l'una webcam; ja podria haver estat així quan hi pujàrem...

Divendres ver

Ho pense i crec que, també enguany, el pitjor ha estat tornar a matinar. No tant en termes absoluts, perquè entre l'embolic de fusos horaris que he travessat aquest estiu, i que cada volta sóc menys de passar molt de temps al llit, la diferència d'hores de son entre vacances i no-vacances no ha estat, al remat, massa significativa. Però entre alçar-se voluntàriament enjorn, i haver-ho de fer per obligació --i més amb carretera, ordinador i telèfon en perspectiva--, si que hi ha una certa diferència. Val a dir, en tot cas i una volta més, que si en general no sóc dels que es queixen per tornar al treball, enguany, amb Nepal i Escòcia encara a la memòria, trobaria especialment inadequat, i fins i tot obertament obscè, lamentar-me: les vacances, com a vacances, han estat francament bé i han cobert a bastament allò que pot esperar-se d'elles. I al remat, i si bé es mira, tornar també té coses bones; que els divendres tornen a parèixer-ho, per exemple, i alegrar-se de nou de que arriben... Que acabeu molt bé l'estiu, i bon cap de setmana!

Anticipar-se, ni que siga un poc, al retorn generalitzat de les vacances, té alguns inconvenients --som menys a repartir si hi ha alguna urgència, per exemple-- però també avantatges, perquè tot i que les coses no són com abans, l'agost ibèric segueix sent un mes de ritmes més aviat calmosos i, per això, propici per a mamprendre tasques que en altres moments de l'any resulten molt més difícils d'afrontar. Dedicar un poc més de temps al treball de camp, per exemple, ja siga buscant acords de futur per al Fondo o ajudant a avaluar els efectes del foc --fa mal, tant de negre en un paisatge tan volgut-- i planificant accions per facilitar que el verd hi retorne el més prompte possible. Ja vindrà setembre, i ens tancarà al despatx...

Originalitats

A aquestes alçades de l'any, la presència de les seues elegants floretes blanques --les fulles acintades, de color verd viu amb una característica banda clara central, no brotaran del bulb fins d'ací unes setmanes-- és tan habitual en els costers eixuts i assolellats de les serres litorals valencianes, com en la major part dels blogs que, com aquest, s'hi dediquen en major o menor mesura a la natura en general o a les plantes en particular. Si camineu per les primeres, no vos ha de costar distingir-la, entre les roques o el fenàs, en un moment, com aquest, en què poques plantes troben les condicions escaients per a florir. Si navegueu pels segons, trobareu amb tota seguretat, a més de desenes de fotos infinitament millors que les meues, l'obligada explicació sobre l'origen del seu nom botànic --dedicat per l'aragonès Mariano Lagasca a Doña Maria Josefa de la Piedra, senyora de Martínez--, algun comentari sobre el seu caràcter endèmic de les serralades compreses principalment entre València i Màlaga (amb alguna localitat dispersa al nord del Marroc), o la també inevitable al·lusió a la bellesa de la seua modesta però admirable floració; les referències a l'interès farmacològic dels alcaloides actius presents en la planta, o al seu caràcter relativament arcaic en el marc de la seua família --les amaril·lidàcies, la família dels conegudíssims narcisos-- i la seua rellevància per comprendre l'evolució del grup, són menys habituals, però tampoc falten si acabeu recalant en els llocs adequats.

No pot dir-se, doncs, que parlar ara i ací de la singular Lapiedra martinezii, la nostra cebeta de penya, única espècie d'un gènere únic, siga especialment original; deixem-ho en que, si es tracta d'originalitat, amb la de la pròpia planta ja és més que suficient...

De déus i temples

"Avui sovint la religió es considera una font de discriminació, desavinences i desunió, però, de fet, ha estat el tercer gran unificador de la humanitat, juntament amb els diners i els imperis.  Com que tots els ordres i totes les jerarquies socials són imaginats, són també fràgils, i com més gran és la societat més fràgils són. El paper crucial de la religió al llarg de la història ha consistit a donar una legitimitat sobrehumana a aquestes fràgils estructures. Les religions afirmen que les nostres lleis no són el resultat de cap caprici humà, sinó que emanen de una autoritat suprema i inqüestionable. Aquesta idea ajuda a evitar el qüestionament de, com a mínim, algunes lleis fonamentals, i per tant assegura l'estabilitat social."

Yuval Noah Harari, "Sàpiens. Una breu història de la humanitat"

A aquestes altures de la meua vida jo, com l'Ovidi, tampoc no tinc deus, ni pensament de trobar-me en tal cas. La qual cosa no lleva, com ja he deixat dit alguna altra vegada en aquestes mateixes planes, que les religions i tot el que les envolta (mites, símbols, història, tradicions...) m'interessen especialment, no solament com a fenomen cultural específicament humà, sinó també per la seua capacitat per mobilitzar voluntats i com a instrument de poder, generador d'ordre i legitimitat social: és ben sabut que la religió, o les religions, han estimulat la creació d'obres d'art extraordinàries i sorprenents, però també han impulsat, tolerat o justificat alguns dels crims més execrables de la història de la humanitat. Una força, doncs, massa poderosa com per a no prestar-li, almenys, un poc d'atenció, i sense la qual és difícil comprendre no solament l'esdevenir històric de les nostres societats, sinó també, i en gran mesura, la pròpia naturalesa humana.

Des d'aquesta perspectiva, viatjar a Nepal representava també l'oportunitat de conèixer un poc millor, ni que fóra de forma necessàriament superficial, la realitat quotidiana de dues de les religions (deixeu-me que les anomene així, tot i que caldria matissar molt aquest terme) que compten a hores d'ara amb més seguidors al món: l'hinduisme, àmpliament majoritari al país, i el budisme, professat segons les estadístiques per prop del deu per cent de la població (l'hinduisme se situa per damunt del vuitanta per cent) però amb una notable presència en l'art, la història i la societat nepalesa. Va ser una sort, en aquest sentit, que Rashed, el nostre guia a Katmandú, resultara ser --o almenys així ens ho va parèixer a tall de les seues extenses i detallades explicacions-- un autèntic expert en la matèria, sobretot pel que fa al complex sistema de divinitats, rítus, festivals, simbologies i cerimonials que, al llarg de més de tres mil·lennis, han acabat englobats dins del que habitualment s'anomena hinduisme, però també dels trets essencials del budisme i de la forma en què aquest ha influït en un país que, encara avui, es vana de ser el lloc de naixement de Buda.

Res més lluny de la meua intenció que tractar d'esbossar, ni que fóra per damunt, la intricadíssima xarxa de creences sobre les que es basen totes dues religions, de la qual a penes vaig retindre algun aspecte que em va semblar més o menys central (el trimurti format per Bhama, Vixnu i Xiva, els innombrables avatars sota els quals es manifesten molts dels déus, el cicle permanent de creació i destrucció i la rellevància de la reencarnació, el respecte per la Natura i totes les formes de vida, o la forma com budistes i hinduistes han encaixat les seues creences respectives --els segons consideren a Buda un avatar de Vixnu--, que conviuen sense cap problema), i no pocs indubtablement anecdòtics, com ara la riquíssima simbologia que ho impregna tot (des de l'art i els edificis fins al gest més aparentment banal), la història de Krixna i les pastores gopis, que --ves a saber per què-- em va fer molta gràcia, o el fet que entre els tres-cents trenta milions de "déus" que es diu que contempla el dharma, hi haja no pocs animals i uns quants arbres, entre ells el famós bodhi (Ficus religiosa), sota el qual Shiddarta Gautama va alcançar la il·luminació.

Òbviament, hi va haver temps, sobretot a Katmandú però també a altres ciutats com Bakhtapur, Lalitpur o la mateixa Pokhara, per visitar els temples budistes i hinduistes més coneguts i freqüentats pels turistes (Pashupatinath, Bodhnath, Swayambhunathtant o l'Hiranya Varna Mahavihar, entre molts altres). Molts d'ells, sobretot a la capital i la seua rodalia, mostraven encara les ferides obertes pel devastador terratrèmol d'abril del 2015, que va costar la vida almenys a cinc-mil persones, i que va destruir o danyar molts dels monuments històrics del país: malgrat els projectes de reconstrucció en marxa o previstos, recuperar l'antic esplendor de temples i palaus --quasi sempre, amb la característica forma de pagoda, originària segons ens explicaren d'aquesta zona i estesa després a la Xina i el Japó-- no serà una tasca ràpida ni senzilla. Amb tot, recórrer els temples i els stupa de la mà dels nostres guies, admirar les seues sovint bellíssimes ornamentacions i descobrir el seu significat, o poder presenciar, amb un cert sentiment d'intrusió, alguns dels ritus --funeraris, per exemple-- que s'hi desenvolupen, va ser una experiència que serà difícil d'oblidar. Però sobretot, ho va ser copsar la vivència religiosa, natural i quotidiana, de la gent (les ofrenes en els temples o en els omnipresents altars, les rodes d'oració, les banderes de pregària...), com també intuir la forma com aquesta vivència impregna profundament molts dels aspectes de la vida del país: en comentar a un dels nostres guies com podien suportar, un dia rere altre, el trànsit demencial --no se m'acut altre adjectiu-- de Katmandú, ens va dir "Bé, ens ho prenem amb calma; ja sabeu, som hinduistes..."