Somiant

"Si el leopardo de las nieves se manifestara, estoy preparado. Si no es así, eso quiere decir de algún modo (y no entiendo esta intuición, incluso ahora) que no estoy preparado, de la misma manera que no estoy preparado para resolver mi koan; pero no me hace infeliz la situación de no ver. Pienso que debería sentirme desilusionado, después de haber venido desde tan lejos, y sin embargo no es así. Me siento y no me siento desilusionado al mismo tiempo. Me basta con saber que el leopardo es, que está aquí, que sus ojos helados nos vigilan desde la montaña" 

Peter Matthiessen, El leopardo de las nieves 

No recorde la primera volta que vaig saber de la seua existència; sé que jo era molt xiquet, i estic quasi segur de que va ser --com tantes altres coses-- gràcies a l'enciclopèdia de la Fauna de Félix Rodríguez de la Fuente. Però des d'aquell mateix moment, i ja fa d'això uns quants anys, l'esquiu i intrigant irbis, la pantera o lleopard de les neus, em va fascinar fins el punt d'esdevindre, de llarg, el meu animal preferit. Per la seua innegable i imponent bellesa, sense dubte; però també pel misteri que, encara hui, envolta molts dels aspectes de la seua vida, i per la irresistible atracció que em desperten les inhòspites i majestuoses muntanyes del feréstec cor de l'Àsia Central, on encara sobreviu. En tots aquests anys, seduït irremeiablement per aquesta criatura quasi llegendària, he consumit amb fruïció qualsevol llibre, documental o article que en parlara, he seguit els avanços en el coneixement de la seua biologia i he celebrat les iniciatives per a la seua conservació amb la mateixa intensitat amb que he lamentat les males notícies --algunes d'elles, i ja em perdonareu, especialment indecents-- i el retrocés imparable que encara hui amenaça l'espècie amb la seua extinció. 

Distribució del lleopard de les neus, de la wikipedia

Però sobretot, al llarg dels anys i pràcticament des d'aquella primera volta, he mantingut viu el somni de poder visitar, algun dia, el territori del lleopard de les neus, i potser --només "potser", amb la mateixa actitud que tant em va sorprendre quan vaig llegir a Matthiessen per primer cop-- arribar fins i tot a albirar-lo. M'agradaria tornar al Nepal --el més a prop que he estat, fins ara, dels seus dominis-- i conèixer, ara si, els paisatges de  l'Annapurna que a penes vaig poder a arribar a entreveure des de la distància; però també m'atrau el famós Parc Nacional d'Hemis, al Ladakh kaixmir, i cada volta m'interessen més les molt menys concorregudes muntanyes de Tian Shan, al Kirguizistan... Sé, en tot cas, que el somni haurà de seguir esperant: amb tota seguretat, no serà al llarg del dos mil vint-i-u, perquè no estan les circumstàncies --ni les generals, ni les específiques-- com per a ni tan sols intentar-ho; però potser siga al següent, o qui sap si a l'altre... Les muntanyes --i els lleopards, espere-- seguiran alli quan es presente finalment l'oportunitat. I, per sort, dispose encara d'una bona reserva de somnis pendents, la majoria bastant més casolans, accessibles i assequibles, que porten també temps esperant el seu torn i que compte amb poder complir més prompte que tard; alguns d'ells, si tot va bé i sense anar més lluny, aquest any que està a punt de començar.

Lleopard de les neus dissecat al Museu Internacional de les Muntanyes de Pokhrara, al Nepal. No sóc jo molt maniós amb aquestes coses, però la veritat, em va entristir veure'l... 

Amb el virus encalçant-nos de nou de massa a prop, i tot i que les proves --pel moment-- ens són propícies, la prudència aconsella limitar al màxim les eixides i les companyies, encara que això estiga representant renunciar a projectes que ja havia calgut ajornar abans i que preveia recuperar aprofitant aquests dies. A canvi, és un bon moment per rellegir llibres i re-somiar somnis. I ja vindran temps millors...

Bones Festes

Horrible, perdut, estrany, maleït... No és fàcil posar-li un qualificatiu a aquest any dos mil vint que acabarà, d'ací uns dies, en mig d'un Nadal tan estrany --deixem-ho així-- com els mesos que l'han precedit. Mesos que quedaran marcats per a sempre per tot el que hem viscut, i pel que hem hagut de deixar de viure; pel patiment de molts i la incertesa de tots, i pel record d'aquells --molts, massa- que ens han deixat. Ja ho he escrit, altres vegades, en dies com aquests: poc amic com soc de certs convencionalismes i de la majoria de parafernàlies, la meua relació amb aquestes dates és, com a mínim, ambigua. Però si hi ha un bon moment per recordar que, en el principi de tot, va ser la llum que renaix, és sense dubte aquest: també aquesta vegada, la foscor quedarà enrere i la llum i la vida renaixeran, a poc a poc però amb força, fins que tornen a imposar-se. I a aquest fil ancestral m'aclame, un any més però potser més que qualsevol altre any, per desitjar-vos, de tot cor, unes Bones Festes.

No voldria pecar de presumptuós, la veritat, però estareu d'acord amb mi en que els fets són els fets. I els fets són que l'any passat, amb el blog en diapausa, em vaig descuidar de felicitar-vos les Festes i desitjar-vos un Bon Any, i ja veieu com han anat les coses. Cert és, també, que tot i que hi he pensat molt no acabe de veure clar el possible mecanisme de causa i efecte entre una cosa i altra, però això no deixa de ser un detall sense importància. Així que, vistes les circumstàncies, millor deixar-ho escrit i no arriscar-se, no fora cas. D'una forma o altra, sigueu feliços. I cuideu-vos molt. 

Força major (relats conjunts)

Un segon abans de soltar les amarres, una ombra de dubte la va fer vacil·lar: ella sola, front al fred i a la foscor, aventurant-se en una fràgil embarcació sobre les aigües fètides i traïdores d’aquells pantans inhòspits que tantes vides s'havien empassat... Va bastar, però, el record de la seua pròpia imatge, reflectida poc abans en aquell maleït espill, per a que l'ombra es dissipara: calia actuar, era evident. Prou que va patir, feia només uns mesos, quan les circumstàncies no li van deixar cap altra possibilitat que haver d’apanyar-se-les amb els seus propis mitjans... Un estremiment li va recórrer l’esquena. Què hauria passat, si algú l’haguera pogut veure en aquells dies nefastos? I ara, l'espill ho havia deixat clar, no és que la cosa estiguera molt millor... No, no hi havia cap altra opció. Decidida, va començar a vogar; amb una suau remor, la barca va lliscar sobre les aigües fosques i silencioses. Sabia que no seria una tasca fàcil, i que hauria de fer front a multitud de reptes i a perills insospitats. Però ara estava segura de tindre el coratge per reeixir, i la recompensa bé que ho mereixia. Costara el que costara, per alt que fora el preu, arribaria al seu destí: una perruqueria.

La meua proposta per als relats conjunts de desembre. Certament, el quadre, el seu significat i el context victorià que l'envolta demanaven alguna cosa més profunda i reflexiva, potser fins i tot verdagueriana (Una barca va pel riu / d'una riba a l'altra riba, / fa cara de segador / la barquera que la guia...), però que hi farem... Deixem-ho, si vos sembla, en "basat --vagament-- en fets reals". 

De Pasqües a Rams

En el fons, la culpa la té Internet. O millor dit, la combinació entre Internet, temps per a procrastinar i una certa tendència a interessar-se per temes intranscendents i perfectament prescindibles. El tema, aquesta vegada, ve de que aquesta tardor, per primera volta, vaig poder observar a casa –temps després de que es produïra, atenent al seu estat quan la vaig trobar—la flor de les aspidistres amb les que fa molts anys que convisc. Si en teniu a casa, d'aquestes plantes, sabreu que les flors no són gens fàcils de veure: per la dificultat de que n'hi hagen (les plantes floreixen només ocasionalment i sota determinades condicions), però també per ser més aviat petites, poc aparents i situades a un lloc --la base de les fulles, pràcticament a ran de terra-- on és difícil veure-les tret que hi vages a posta a buscar-les.

Fulles i flors d'Aspidistra elatior, de la xarxa

El cas és que, a tall d’això, em vaig posar a pensar en quines altres plantes, de les que tinc per casa, no recordava haver vist florir mai. I el resultat és que, de tots els espermatòfits --plantes que produeixen llavors; d’altres, com les falgueres, evidentment no floreixen-- que viuen o han viscut a casa, l’única espècie que no sóc conscient d’haver vist mai en flor és el conegudíssim i ubic pothos. I ací és on entra en joc la perillosa combinació que vos deia abans: fent una recerca no massa exhaustiva a la xarxa, m’he assabentat que la planta en qüestió, que els botànics anomenen ara Epipremnum aurem, presenta no poques curiositats. El seu origen, per exemple, que havia estat atribuït a diverses zones del sud-est asiàtic i el Pacífic en les que apareix profusament a hores d’ara, però que sembla ser realment Moorea, en l'Arxipèlag de de la Societat. Des d'aquesta illa, d'on seria endèmica, va anar escampant-se, a partir d'exemplars cultivats --i sovint, comportant-se com una agressiva espècie invasora-- a moltes altres zones tropicals i subtropicals del món. Alguna cosa havia llegit sobre les seues propietats medicinals i sobre la seua toxicitat, deguda sobre tot a la presència d'oxalat de calci, que fa que puga representar un perill per als animals domèstics o els xiquets; però no sabia, en canvi, que per això mateix està estudiant-se la possibilitat d'utilitzar els extractes de les fulles i les arrels de la planta per a combatre algunes plagues, i en especial les de tèrmits. Per cert, les formes ornamentals que ens resulten tan familiars corresponen realment a exemplars juvenils de l'espècie; en la seua maduresa, els epipremnum esdevenen lianes lignificades de fins a vint metres, amb grans fulles retallades, que s'enfilen sobre els troncs d'altres espècies cercant la llum del sol.  

Amb tot, el que m’ha resultat més curiós és el que té a veure amb la seua floració; o, millor dit, amb la seua no-floració, perquè sembla que la primera volta que es van veure exemplars d'aquesta espècie florits espontàniament va ser el 1962, a Puerto Rico i Florida, i la darrera a penes dos anys després, el 1964, a Singapur. La causa, segons els estudis duts a terme sobre l'espècie, es trobaria en una alteració del gen que codifica una hormona vegetal –la gibberel·lina—imprescindible per a la floració, de forma que, tret de situacions excepcionals (o de que se li facilite  l’esmentada hormona de forma artificial) la planta es veu  condemnada a una quasi absoluta castedat. Castedat, en tot cas i com probablement haureu pogut comprovar alguna volta, sobradament compensada per la seua extraordinària capacitat per a reproduir-se vegetativament a partir només d’un petit fragment de la tija, la qual cosa la fa especialment perillosa quan es comporta com a invasora, però que també ha contribuït, junt amb la seua proverbial resistència a les condicions adverses --i als cultivadors incompetents-- a la seua popularitat com a planta d’interior.

He escarbat encara un poc més per la xarxa --més com a botànic que com a persona normal-- per veure d’esbrinar alguna cosa més sobre les vicissituds taxonòmiques i nomenclaturals que ha patit l'espècie des de la seua descripció (com a Pothos aureus) el 1880, o sobre els efectes que produeix la seua proliferació incontrolada en diverses zones tropicals i subtropicals arreu del món. Vos estalviaré detalls, però no he pogut deixar de pensar en com resulta de cridaner que una espècie virtualment estèril i restringida originalment a una àrea minúscula en una remota illa oceànica, haja esdevingut, menys de cent cinquanta anys després del seu descobriment, una invasora temuda i una ornamental pràcticament omnipresent a tot el planeta. I tot, bàsicament, gràcies a dos trets: la seua facilitat per a produir noves (i resistents) plantes sense recórrer a la reproducció sexual, per una banda; i, per una altra, el curiós comportament d'una espècie de primat que, amb freqüència, s'agrada de conviure, en els seus habitacles, amb altres animals i plantes en els que troba alguna cosa d'útil o estimable, i als que per això es preocupa de cuidar, propagar i adaptar als seus gustos i necessitats. Per la meua banda, i per culpa d'Internet, crec que no tornaré a mirar els meus pothos amb els mateixos ulls: almenys, ja sé que si no floreixen és per causa major i no per la meua imperícia. I si alguna volta veieu florir els vostres, ja sabeu que estareu presenciant un esdeveniment d'aquells que només es donen molt de tard en tard (de Pasqües a Rams, diem al meu poble), tan estrany i inusual com, no sé... com veure florir un pothos, per exemple. I jo que pensava que les aspidistres ho tenien magre...

Rastres d'humanitat

En realitat, el tema ve de prou lluny, per bé que ha estat una notícia que ha corregut fa uns dies --després vos ho explique-- qui l'ha reviscolat. Deixeu-me, però, que ho pose en context: el paratge conegut com El Salt, al terme municipal d'Alcoi, alberga un important jaciment en el qual s'ha documentat la presència de grups de caçadors-recol·lectors neandertals que l'ocuparen, de forma intermitent, durant un període que s'estén almenys entre els 60.000 i els 43.000 anys abans del present. Descobert el 1959 i excavat de forma sistemàtica des de 1986, les condicions del jaciment, protegit per l'espectacular formació de travertins que li dona nom, han permès recuperar nombroses restes, des de ferramentes de pedra fins a sis dents pertanyents aparentment a un mateix individu d'Homo neanderthalensis. 

La rellevància del jaciment, però, es deu sobretot a les excel·lents condicions en què s'hi han conservat materials poc freqüents en altres enclavaments comparables, com ara fogueres de campament, restes d'activitats de caça i recol·lecció, evidències de la manipulació i preparació dels aliments i, fins i tot, excrements (el que els arqueòlegs i paleontòlegs anomenen "copròlits") que han contribuït a reconstruir aspectes fins ara inèdits de la vida d'aquests grups. Precisament l'anàlisi d'aquests copròlits mitjançant la tècnica anomenada cromatografia gasosa-espectrometria de masses va permetre identificar biomarcadors inequívocament vinculats a la ingesta de vegetals per part dels neandertals, en contra de l'opinió habitualment acceptada que els atribuïa una dieta exclusivament (o quasi) basada en la carn; l'estudi, dirigit per Ainara Sistiaga, es va publicar el 2014 en la revista Plos One, i va assolir certa repercussió en la premsa de tot el món.

Reconstrucció d'un neandertal, de la xarxa

Probablement, l'apassionant camp d'estudi de les caguerades fossilitzades de neandertal a penes hauria superat l'àmbit estrictament acadèmic si no fora perquè, fa unes setmanes i en el que sense dubte constitueix un meritori exercici de periodisme d'investigació, un diari d'abast provincial va publicar una llista dels rècords mundials, d'idèntic abast territorial, recollits en el famós (i cada volta més difícil de qualificar) Llibre Guiness; i ves per on que, junt amb la marca, recentment obtinguda per la capital provincial, de les figures de Betlem més altes del món (motiu últim del treball d'investigació en qüestió), hi apareixen altres notables assoliments dels ciutadans alacantins --de la província, per suposat-- que van des de l'hamburguesa més llarga del món fins al major torneig de dards electrònics... o, i d'ací tota la història, "la caca humana más antigua" (cite literalment el titular de la notícia; el Llibre l'anomena "Oldest human faecal matter"), que com haureu deduït correspon, en efecte, als cagallons paleolítics del Salt.

Reconec, però, que una volta superat el primer i comprensible impacte, la notícia i allò que l'envolta em va fer pensar. Primer, en el paper que coses tan aparentment superficials --quan no directament estúpides-- com això dels "rècords mundials" poden tindre com a eina de difusió: no crec que molta gent se n'assabentara en el seu moment de la publicació o les repercussions de "The Neanderthal Meal: A New Perspective Using Faecal Biomarkers"; però no deu quedar molta gent, al menys a la meua comarca, que --gràcies també a la premsa generalista, tot siga dit-- no sàpiga ara això de la "caca més antiga del món" i pot ser, fins i tot, que a algú li haja picat la curiositat i s'anime a acostar-se a la pròxima jornada de portes obertes al Salt. Però el que m'ha tingut un poc més capficat és la inequívoca i indiscutida filiació humana que es fa de les femtes neandertals, atribució que pel que he vist es dona també en altres llocs --com ara en aquesta pàgina del Museu Arqueològic d'Alcoi-- i que, des del meu punt de vista, té implicacions interessants i que van més enllà de l'àmbit purament semàntic. 

És cert que, a hores d'ara i gràcies a les nombroses investigacions dutes a terme en els últims temps, la imatge que tenim dels neandertals està molt lluny dels antics tòpics que els reduïen a una condició pràcticament animal. Aspectes com l'organització social, el pensament simbòlic o fins i tot l'existència d'algun tipus de llenguatge, tot i ser objecte encara de polèmica entre els especialistes, semblen situar-los molt més a prop de nosaltres del que fa un temps hauríem sospitat. Però per altra banda, l'opinió majoritària entre el món científic és que el que ara anomenem neandertals eren membres d'una espècie distinta a la nostra, per bé que íntimament relacionada a través d'un avantpassat comú i susceptible, com han demostrat els estudis genètics, de produir híbrids entre totes dues. Eren, doncs, humans els neandertals, o aquest qualificatiu hauria de reservar-se per als membres de la nostra mateixa espècie? Si estenem el concepte d'humà als neandertals, ho serien també la resta dels representants del gènere Homo (i, per tant, les seues respectives caques)?

Algunes espècies del gènere Homo. De la xarxa.

Ara com ara, no tinc una resposta clara a aquesta qüestió. He fet una ullada a alguns dels llibres que tinc a mà i que tracten dels neandertals en particular i de l'evolució del gènere Homo en general i la seua terminologia és habitualment ambigua i poc aclaridora. Pääbo, responsable de la primera seqüenciació completa d'un genoma neandertal, els qualifica a voltes com una "especie humana extinguida" per a referir-se poc després al seu ADN com a "no humano". En canvi Arsuaga, en "La especie elegida", s'hi refereìx a Homo sapiens i H. neanderthalensis com "dues espècies humanes intel·ligents", en la mateixa línia que Harari, que en el seu imprescindible "Sapiens" es mostra molt més clar al respecte: "Estem acostumats a pensar que nosaltres som els únics humans, perquè durant els últims deu mil anys la nostra espècie ha estat efectivament l'única espècie humana que hi ha hagut, però el veritable significat de la paraula humà és 'animal que pertany al gènere Homo', i abans hi havia moltes altres espècies d'aquest gènere a part de l'Homo sapiens".

Si he d'escollir, em sent còmode amb la proposta taxonòmica de Harari --que siga el gènere Homo qui defineix el caràcter d'humà, i no l'espècie sapiens--, tot i assumir que, d'aquesta forma, la continuïtat del rècord mundial a Alcoi no pot arribar molt lluny: amb moltes més opcions d'humans caganers deixant caure ací i allà els seus rastres d'humanitat, és qüestió de temps que algú trobe una bonyiga d'Homo erectus, d'Homo habilis o de qualsevol altre Homo ancestral, que supere la marca per desenes o centenars de milers d'anys. I, en tot cas, tampoc estic segur de que la idea d'una humanitat expandida siga encara àmpliament acceptada: només cal una ràpida consulta als diccionaris per confirmar-ho. Més tard o més d'hora, però, caldrà acordar, i generalitzar, una definició d'humà que, més enllà de les eventuals implicacions filosòfiques, ètiques i fins i tot terminològiques (caldria veure com definir, llavors, "humanitat", "humanisme" i encara "persona", per exemple...) s'adapte als avanços científics i als canvis en la nostra pròpia percepció sobre el lloc que ocupem realment com a espècie vivent: "nosce te ipsum", va escriure lacònicament  Linné quan va descriure el gènere Homo, i sembla que encara no ho hem acabat d'aconseguir.  

Incidentalment: pel que vist en els treballs publicats, els copròlits neandertals (o el que queda d'ells) són més aviat poc aparents. Res a veure --jutgeu vosaltres mateixos-- amb l'esplèndid exemplar de Lloyds Banks; segur que els milers d'anys de diferència entre uns i altre ha d'influir, però ja se sap que els víkings, quan s'hi posaven, s'hi posaven...