Designis divins (relats conjunts)

Jan Brueghel el Vell, 1613, Entrant a l'Arca (o eixint d'ella?)

 --Si, ja sé que ha estat Jahvè qui ho ha disposat així i que no en queda una altra que fer-li cas, no cal que m'ho repetisques. Però això no lleva que no entenga res, Noè. I menys a aquestes alçades, després d'haver fet tota la feinada, amb els animals recollits i el Diluvi a punt d'esdevindre...

--Jo tampoc no ho entenc, dona, t'ho puc assegurar. Però el Senyor ha estat clar i concís, i no m'ha deixat ni obrir la boca, així que dis-me què havia de fer... Si ens ordena que desallotgem l'Arca, que al remat va ser ell qui ens va manar que la férem, doncs no hi veig cap altra eixida. L'hauries d'haver sentit: que s'ha demostrat que el sector Diví és molt menys eficient que el privat per a gestionar determinats serveis, que si el dèficit estructural del Cel ha arribat a extrems que no es poden assumir...  

--En poques paraules: que ha venut l'Arca i ens ha fet fora, vaja. I què farem ara nosaltres? I els animals?

--No l'ha venuda, n'ha privatitzat la gestió; m'ha insistit molt en el concepte, i en que no hem de fer cas a la demagògia populista i bolivariana, que la veritat no sé molt bé què deu ser. Diu que l'Arca, com a tal, seguirà funcionant tal i com estava previst, i millor encara, perquè a partir d'ara ho farà sota uns altres paràmetres d'eficàcia i rendibilitat, sense cost per a la Divinitat i amb molta més llibertat d'actuació, perquè hi haurà menys burocràcia que l'entrebanque... Quant a nosaltres, m'ha explicat no sé què d'adherir-nos voluntàriament a un ERO, expedient de regulació d'ofegament, però que m'ha de passar unes sol·licituds per a emplenar i ja anirem veient-ho. I dels animals, diu que si cal ja en crearà uns altres quan escampe, però que és evident que en aquesta conjuntura cedir el seu lloc a persones brillants i amb cert nivell adquisitiu és molt més intel·ligent, que a la llarga ajudarà a la sostenibilitat econòmica del projecte i que, en tot cas, les coses són com són i ell és Déu i jo no sóc qui per qüestionar-lo. 

--De veres, no comprenc quasi res de tot el que em dius, però no m'ho esperava gens, això, del Creador, quina decepció... Ja sé que és una blasfèmia, però potser ens hauria anat millor si des del principi haguérem fet costat al Dimoni.

--Ui, no cregues, el Dimoni també estava a la reunió, sembla que té accions en la unió temporal d'empreses que se'n farà càrrec de tot plegat. L'hauries d'haver vist, amb aire de satisfacció, assegut a la mateixa taula entre Déu i un tal Florentino, que no sé exactament què hi pinta en tot açò...

La meua proposta del mes per als relats conjunts. Ja veieu, tota la vida convençut de que Déu era keynesià, i va i resulta que va ser ell qui va inventar el neoliberalisme (noè-liberalisme, en aquest cas...). Desenganyem-nos: és trist reconèixer-ho, però Ayuso té raó...

Carpe vernum

Avança l’estació, a les serres que m’envolten, entre boires i núvols i ullades de sol i pluges lleugeres i no tan lleugeres, que ve a ser més o menys allò que s’espera, meteorològicament parlant, d’una primavera mediterrània digna de tal nom. També la fenològica, després d’uns inicis vacil·lants, ha acabat imposant-se finalment, amb la floració animada a més a més per unes condicions que les nostres sofertes i tenaces plantes agraeixen visiblement. Quant a mi, alliberat ara com ara de tràfecs excessius i astènies enutjoses, seguisc amb la dinàmica, encetada ja fa uns mesos, de no deixar passar cap ocasió per agafar camí, i menys en aquestes circumstàncies en què hi ha tant per veure i tantes ganes de mirar-ho. I en això estem, ara com ara: caminant sempre que es pot per vall o per muntanya, a cosa feta de vegades quan es tracta de retre un homenatge merescut a belleses conegudes, però quasi sempre amb l’ànim de deixar-se sorprendre, amb un ull a les flors i un altre als paisatges, per allò que la primavera tinga a bé posar-nos a l’abast. Carpe vernum, doncs, que ja en vindran unes altres, de millors i de pitjors, i tractarem també d’aprofitar-les; però almenys, de la d'enguany, que no es diga que no n’hem pres tot allò que s’ha pogut. De flors, i de la resta.

Sarà un volto chiaro.

S'apriranno le strade

sui colli di pini

e di pietra…

I fiori spruzzati

di colore alle fontane

occhieggeranno come

donne divertite:

le scale le terrazze le rondini

canteranno nel sole.

S'aprirà quella strada,

le pietre canteranno,

il cuore batterà sussultando

come l'acqua nelle fontane –

sarà questa voce

che salirà le tue scale.

Le finestre sapranno

l'odore della pietra e dell'aria

mattutina. S'aprirà una porta.

Il tumulto delle strade

sarà il tumulto del cuore

nella luce smarrita.

Sarai tu – ferma e chiara

Cesare Pavese, "Primavera"

Entre les "peregrinacions" habituals en aquesta època (els “a cosa feta”, que deia abans) hi ha la d’anar a Mariola a veure algunes orquídies especialment significades per rares, per boniques o per totes dues coses alhora. La purpúria –o de dama-- que il·lustra aquestes ratlles és una d’elles; les meues fotos no li fan justícia, però sembla que la d'enguany està sent, també per ella, una bona primavera... 

Ara fa un any

Revise la data de les fotos, 26 d’abril de 2020, i em retorna tot a la memòria: el confinament i tot el que va representar, la tensió en i pel treball, les persones estimades que vam perdre, la sensació d’irrealitat i el pes de tantes incerteses... Però també aquell diumenge lluminós enmig d’una estranya i plujosa primavera en el què les oronetes, recollint fang per als seus nius tot just davant de la nostra finestra, ens van mantindre entretinguts una bona estona. I si, també vam pensar en com la vida seguia el seu curs, i que també la nostra ho faria tard o d'hora, i totes aquelles coses que, quasi sense voler, es pensaven tan sovint en aquells dies... Ara fa un any, només, de tot això; però a voltes em fa l’efecte que ha passat tota una vida.

No va ser, és evident, una època senzilla; però en tant que confinament pròpiament dit, he de dir que en el meu cas no va ser especialment feixuc per haver-me hagut de desplaçar a València pràcticament a diari. Però a casa, tot i comptar amb el privilegi indubtable del pati i de l’espai, els efectes s’hi van deixar notar molt més, i moments com els que ens van regalar les oronetes --per cert, quasi totes cuablanques, que no sé que facen niu per ací a prop-- van fer innegablement el seu paper: com amb el pit-roig de l’últim i extraordinari llibre de Maria Josep Escrivà, "petit cor meu content”... Cuideu-vos molt, i bon cap de setmana!

Volves

No seré jo qui diga que el nom de carraspic no té, també, la seua gràcia: rotundament sonor, d'antiga nissaga --sembla que procedeix del grec, des d’on ens ha arribat passant pel taraspic dels occitans-- i  escaient a les característiques de la planta, i d’altres parents pròxims, en fer referència als seus fruits aixafats, que és el que vindria a significar el mot thláō del qual derivaria. Però quan la veig florir en aquests dies, esguitant amb les seues bellíssimes flors blanques la intensa verdor primaveral de serres i costers, no puc evitar rendir-me a l’evidència: posats a anomenar-la, herba-neu no és solament un nom preciós. És, senzillament, inapel·lable.

L’herba-neu (o boleta de neu) és una de les espècies del gènere Iberis que creixen a les nostres terres, la majoria de les quals tenen un aspecte similar i una floració indubtablement atractiva. En aquest cas, es tracta d’un endemisme pràcticament exclusiu de les comarques centrals valencianes, on creix amb abundància a les brolles i pedregars muntanyencs. I sorprén un poc que, a diferència d’altres parents pròxims, no tinga un ús més ampli com a planta ornamental a casa nostra; no sóc, és evident, gens objectiu, però convindreu que mèrits no li’n falten.

Fem país

 

Des de casa, també enguany, però amb la mateixa determinació de sempre, que la lluita és llarga i encara queda molt per fer. Per la llengua i la cultura, per tot allò que ens fa ser el que som, i per tot allò que volem ser i que serem. Feliç Diada, i visca la terra!