Rellogades

Fa unes setmanes, ho contava ací mateix, eren les sociables i desimboltes abelleres blaves les que hi destacaven esplendoroses entre l'herbassar, tot i que encara s'hi percebia entre elles el rastre de les fosques que les havien precedit. A hores d'ara, han estat les blaves, de les quals només queda alguna resta secallosa a punt d'alliberar les seues últimes llavors, les que han deixat el seu lloc a les flors d'abella, més discretes i menys sociables que aquelles però destacant igualment al mig d'un pradell molt més crescut... Supose que és el que passa amb els bons veïnats: que tan bon punt un inquilí hi deixa lliure un lloc, no falta qui s’afanya a reocupar-lo. Més encara quan es tracta de parents pròxims que, pel que es veu, s’apanyen rellogant-se entre ells d’allò més bé; o almenys, això és el que aparenta.

Sabreu perdonar-me que torne a les floretes després de fer propòsit d’obrir un poc el focus, però de tant en tant el detall ens surt al pas i no hi ha més remei que tornar a concentrar-hi l’atenció, perquè maig està sent un mes propici i a un li costa resistir-se quan a la vora del camí hi apareixen els primers curraians, els limodors abortius o els sempre interessants botonets de gos (l’Anacamptis champagneuxii el nom de la qual fa tanta gràcia als meus amics, però que no té a veure amb el cava sinó amb el botànic francés Anselme-Benoït Champagneux, a qui va ser dedicada). O les mateixes abelleres, de les quals he anat completant darrerament la collita de l’any amb alguna localitat que no coneixia de l’aranyosa i, sobretot, amb un tipus de becada que hi ha qui considera una espècie diferent (amb el nom d’Ophrys santonica) per la revora groga del label, però sobre la qual, com em passa amb moltes altres formes del gènere, encara no m’he format una opinió definitiva; opinió taxonòmica, s’entén, perquè pel demés, la trobe tan bonica com tota la resta. 

Orelles

"Las cuevas principales son dos, situadas muy cerca de la cumbre del monte, una al mediodia de la caverna y otra al norte. Esta se llama Cova Alta, que podrá tener como 100 pies de diámetro, y apénas ocho de altura : su techo parece de una sola pieza, y de la misma substancia del monte. Las aguas de lluvia se infiltran y gotean por el techo, donde forman principios de estalactitas (...) Veianse contra las peñas la hiedra, el titimalo caracias, el antirrino de tres hojas y el que las tiene gruesas, variando sus flores del azul al blanco; el aliso espinoso, el teucrio dorado y la palomilla de nueve hojas formaban grupos y pelotones vistosos entre las rajas y hendeduras de las peñas".

Antoni Josep Cavanilles, "Observaciones"

 

Durant un temps, la serra de la Cova Alta va ser sobretot un recurs d’emergència, un refugi amb el qual comptava quan les circumstàncies reclamaven una caminada imprevista i terapèutica per esbandir per una estona neguits i maldecaps. Ara, per sort, les meues eixides de pensat i fet solen tindre quasi sempre una finalitat exclusivament lúdica, però els avantatges que feien d'ella una de les meues opcions preferides segueixen mantenint la seua vigència: a pocs minuts en cotxe des de casa, i malgrat alguns inconvenients puntuals (la gent que s'hi aplega, molta de vegades, i la molesta i persistent remor de l’autovia que transcorre als seus peus), la muntanya ofereix camins de bona traça, paisatges remarcables i suficients singularitats --i no solament naturalístiques-- com per a que tornar a recórrer-la siga sempre un al·licient. 

En la meua última i recent visita, i seguint el costum habitual, m'hi vaig entretindre amb algunes d’aquestes singularitats: la pròpia cova que dona nom a la serra, i a la que feia temps que evitava buscant racons menys freqüentats, les restes del rellevant poblat ibèric que n'ocupava el cim, o les vistes sobre la sempre encisadora Valleta d’Agres, a la que la serra fa de límit pel nord. Era inevitable, però, que en dates primaverals com aquestes no reparara també en la notable diversitat vegetal que alberga la muntanya, amb no poques espècies remarcables per una o altra raó, però entre les quals m'hi vaig fixar especialment en una d'elles i en els "grupos y pelotones vistosos" que, com deia Cavanilles, omplien de color les penyes de la serra. Ell l'anomenava palomilla de nueve hojas, però nosaltres la coneixem, a causa de les seues fulles arrodonides i carnoses, com a orella de ratolí. 

Les orelles de ratolí (o de rata), també conegudes com a corets o sabatetes de la mare de Déu, formen part del gènere Sarcocapnos. Parents pròxims de roselles i ferribusterris, l'espècie més estesa a la major part de les nostres terres és la que els botànics anomenen S. enneaphylla (les "nou fulles" a les què es referia Cavanilles); però a les muntanyes de les comarques centrals valencianes hi apareix una altra forma, caracteritzada per les seues flors majors i habitualment de color més rosat, descrita fa uns anys com una espècie diferent (amb el nom de S. saetabensis), a la qual corresponen també les poblacions de la Cova Alta. No és, en tot cas, una planta rara, i és fàcil trobar-la per aquesta contornada creixent esponerosa sobre cingleres, desploms i balmes, on fins i tot arriba a ser localment abundant. 

Com moltes altres plantes pròpies dels nostres roquissars, els Sarcocapnos resulten especialment atractius per la seua vistosa floració i per la forma com aquesta contrasta amb la duresa mineral de l'hàbitat en el qual prosperen.  Es tracta, a més a més, de plantes apreciades com a medicinals, riques en alcaloides i altres principis bioactius; a les nostres terres, se li atribueixen a l'orella de ratolí propietats per a tractar les afeccions pulmonars, les pedres al ronyó i les inflamacions a l'oït. No m'he entretingut massa en buscar informació sobre aquests usos tradicionals, que és probable que, almenys en part, tinguen el seu origen a l'aplicació de la denominada regla del signe, tant pel seu hàbitat rupícola (comú a moltes altres plantes considerades popularment com a trencapedres) com per la forma d'orella de les seues fulles, a la qual deu com ja s'ha dit el seu nom popular. Siga com siga, ja veieu que les plantes són només un dels atractius que fan recomanable una visita a la Cova Alta; ara bé, si hi anareu, sigueu discrets i pareu compte amb què dieu, perquè a pocs llocs es pot dir, amb tant propietat, que les parets tenen orelles. De ratolí, però orelles.

Com passa també amb les llengües, la semblança raonable entre algunes fulles i els pavellons auditius dels animals ha estat un recurs habitual, en la nostra rica i variada fitonímia, a l'hora de donar lloc a noms de plantes. En una ràpida recerca, n'he trobat més de quaranta que fan servir el terme, i a més a més innegablement variats: a més de les de rata i de ratolí, tenim orelles de frare, de monjo i d’abat, de burro, d’ase i de ruc, de xai i de corder, de porc, d’os, de conill i de llebre, de gat, de gos, de llop i fins i tot d’elefant. Les llengües, per cert, passen de vuitanta; d'altres apèndixs corporals no tinc ara com ara informació, però promet posar-me un d'aquests dies... Bon cap de setmana!

Vista enllà

M'adone que porte algun temps, en el veure i en el viure, amb l'atenció centrada en allò més pròxim i immediat, i deixant per tant un poc de banda tot el que s'escapa del pla curt i el curt termini. No em resulta, en tot cas, una situació nova ni estranya perquè em sol passar de tant en tant, i no puc dir que no siga una pràctica amb alguns avantatges innegables, sobretot si hom conjuga, com és el cas, miopia, afició per les plantes i una tendència no sempre saludable a voler planificar futurs incerts: avantatges en el veure, perquè facilita copsar els detalls que d'altra forma em passarien desapercebuts, però també en el viure perquè m'estalvia calfar-se massa el cap tractant de preveure anticipadament quin camí convindrà prendre quan la cruïlla no es troba encara ni a la vista. L'inconvenient, en un cas i en l'altre, ve a ser bàsicament el mateix: els horitzons limitats i la falta de perspectiva. I potser no és casualitat que fóra precisament a l'extraordinària i entranyable muntanya de la Safor (la més "singular i circular del planeta Terra", com escrivia l'enyorat Joan Pellicer) on em vinguera al cap la idea de que potser ha arribat l'hora de tornar a alçar la vista més enllà de l'ací i de l'ara, i començar a deixar enrere els  panorames massa curts i les expectatives confortables però limitades. Sense renunciar al detall si l'ocasió ho demanara, ni capficar-me en excés per anticipar escenaris com a mínim insegurs; però si amb l'aspiració, en les paraules sempre sàvies del mestre Cuerda, d'assolir almenys una visió global bastant aproximada, si més no abans de prendre algunes decisions.  I ja posats, si els Sants del Cel volgueren també afavorir-me amb claredat de judici, capacitat de relativitzar i molt, però molt discerniment, doncs tampoc em vindran gens malament, la veritat. 

M'haureu de disculpar la probablement prescindible referència amanecista, però a banda de ser-ne un rendit admirador, d'ençà que Jaume Cabré publica segons quines coses (i quasi que ho deixe pel moment ací) que els meus referents tradicionals estan en profunda revisió i convé recórrer a allò segur. Quant a la Safor, muntanya excepcional en molts sentits i destinació habitual de moltes de les meues caminades, aquesta volta vaig pujar de nou per la seua vessant del solell, que mostra encara molt vives les ferides de l'últim foc que la va assolar l'agost del 2020. Un ara i ací desolador, a penes matisat vista enllà pel verd panorama que afortunadament l'envolta encara, i per la irrenunciable expectativa del rebrot que ja s'anuncia. 

Designis divins (relats conjunts)

Jan Brueghel el Vell, 1613, Entrant a l'Arca (o eixint d'ella?)

 --Si, ja sé que ha estat Jahvè qui ho ha disposat així i que no en queda una altra que fer-li cas, no cal que m'ho repetisques. Però això no lleva que no entenga res, Noè. I menys a aquestes alçades, després d'haver fet tota la feinada, amb els animals recollits i el Diluvi a punt d'esdevindre...

--Jo tampoc no ho entenc, dona, t'ho puc assegurar. Però el Senyor ha estat clar i concís, i no m'ha deixat ni obrir la boca, així que dis-me què havia de fer... Si ens ordena que desallotgem l'Arca, que al remat va ser ell qui ens va manar que la férem, doncs no hi veig cap altra eixida. L'hauries d'haver sentit: que s'ha demostrat que el sector Diví és molt menys eficient que el privat per a gestionar determinats serveis, que si el dèficit estructural del Cel ha arribat a extrems que no es poden assumir...  

--En poques paraules: que ha venut l'Arca i ens ha fet fora, vaja. I què farem ara nosaltres? I els animals?

--No l'ha venuda, n'ha privatitzat la gestió; m'ha insistit molt en el concepte, i en que no hem de fer cas a la demagògia populista i bolivariana, que la veritat no sé molt bé què deu ser. Diu que l'Arca, com a tal, seguirà funcionant tal i com estava previst, i millor encara, perquè a partir d'ara ho farà sota uns altres paràmetres d'eficàcia i rendibilitat, sense cost per a la Divinitat i amb molta més llibertat d'actuació, perquè hi haurà menys burocràcia que l'entrebanque... Quant a nosaltres, m'ha explicat no sé què d'adherir-nos voluntàriament a un ERO, expedient de regulació d'ofegament, però que m'ha de passar unes sol·licituds per a emplenar i ja anirem veient-ho. I dels animals, diu que si cal ja en crearà uns altres quan escampe, però que és evident que en aquesta conjuntura cedir el seu lloc a persones brillants i amb cert nivell adquisitiu és molt més intel·ligent, que a la llarga ajudarà a la sostenibilitat econòmica del projecte i que, en tot cas, les coses són com són i ell és Déu i jo no sóc qui per qüestionar-lo. 

--De veres, no comprenc quasi res de tot el que em dius, però no m'ho esperava gens, això, del Creador, quina decepció... Ja sé que és una blasfèmia, però potser ens hauria anat millor si des del principi haguérem fet costat al Dimoni.

--Ui, no cregues, el Dimoni també estava a la reunió, sembla que té accions en la unió temporal d'empreses que se'n farà càrrec de tot plegat. L'hauries d'haver vist, amb aire de satisfacció, assegut a la mateixa taula entre Déu i un tal Florentino, que no sé exactament què hi pinta en tot açò...

La meua proposta del mes per als relats conjunts. Ja veieu, tota la vida convençut de que Déu era keynesià, i va i resulta que va ser ell qui va inventar el neoliberalisme (noè-liberalisme, en aquest cas...). Desenganyem-nos: és trist reconèixer-ho, però Ayuso té raó...

Carpe vernum

Avança l’estació, a les serres que m’envolten, entre boires i núvols i ullades de sol i pluges lleugeres i no tan lleugeres, que ve a ser més o menys allò que s’espera, meteorològicament parlant, d’una primavera mediterrània digna de tal nom. També la fenològica, després d’uns inicis vacil·lants, ha acabat imposant-se finalment, amb la floració animada a més a més per unes condicions que les nostres sofertes i tenaces plantes agraeixen visiblement. Quant a mi, alliberat ara com ara de tràfecs excessius i astènies enutjoses, seguisc amb la dinàmica, encetada ja fa uns mesos, de no deixar passar cap ocasió per agafar camí, i menys en aquestes circumstàncies en què hi ha tant per veure i tantes ganes de mirar-ho. I en això estem, ara com ara: caminant sempre que es pot per vall o per muntanya, a cosa feta de vegades quan es tracta de retre un homenatge merescut a belleses conegudes, però quasi sempre amb l’ànim de deixar-se sorprendre, amb un ull a les flors i un altre als paisatges, per allò que la primavera tinga a bé posar-nos a l’abast. Carpe vernum, doncs, que ja en vindran unes altres, de millors i de pitjors, i tractarem també d’aprofitar-les; però almenys, de la d'enguany, que no es diga que no n’hem pres tot allò que s’ha pogut. De flors, i de la resta.

Sarà un volto chiaro.

S'apriranno le strade

sui colli di pini

e di pietra…

I fiori spruzzati

di colore alle fontane

occhieggeranno come

donne divertite:

le scale le terrazze le rondini

canteranno nel sole.

S'aprirà quella strada,

le pietre canteranno,

il cuore batterà sussultando

come l'acqua nelle fontane –

sarà questa voce

che salirà le tue scale.

Le finestre sapranno

l'odore della pietra e dell'aria

mattutina. S'aprirà una porta.

Il tumulto delle strade

sarà il tumulto del cuore

nella luce smarrita.

Sarai tu – ferma e chiara

Cesare Pavese, "Primavera"

Entre les "peregrinacions" habituals en aquesta època (els “a cosa feta”, que deia abans) hi ha la d’anar a Mariola a veure algunes orquídies especialment significades per rares, per boniques o per totes dues coses alhora. La purpúria –o de dama-- que il·lustra aquestes ratlles és una d’elles; les meues fotos no li fan justícia, però sembla que la d'enguany està sent, també per ella, una bona primavera...