A finals del mes de febrer de 1277 (o a 23 del mes de Ramadà de 675, segons el document en àrab que es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó), Abū Isḥāq al-Ashqarī, caid andalusí revoltat en el marc de la coneguda com segona revolta mudèjar, es va veure obligat a lliurar al rei Pere --que feia a penes uns mesos que havia succeït a son pare Jaume el Conqueridor, mort a Alzira el 27 de juliol de 1276-- el castell de Garach, a canvi de fer-se acompanyar per quaranta homes musulmans lliures, quedar sota la protecció reial i rebre dos cavalls i dues mules i vestits per a ell mateix, el seu fill i els seus quaranta acompanyants. Garach és un del diversos noms que, en època medieval, rebia el castell que ara es coneix com a Garx (o Gartx), situat a l'actual terme de Bolulla, i que al capdavall va representar un dels últims reductes de la rebel·lió que havia començat el 1276 amb l’arribada de genets benimerins a terres castellanes, i que va costar la vida al seu cabdill més cèlebre, Abū ‘Abd Allāh Muḥammad b. Huḏayl, al-Azraq, exiliat del Regne de València pel rei Jaume des de 1258 i mort al seu retorn mentre assetjava la nova vila d'Alcoi.
No és molt el que perviu del que degué ser una imponent fortificació aixecada sobre l’abrupta penya coneguda a hores d’ara com
del Castellet. Bastit probablement als segles X o XI per camperols andalusins i modificat posteriorment al llarg dels segles (tant abans com després de la conquesta feudal), hom hi distingeix en el castell tres recintes diferents encara perceptibles: la
celòquia o recinte superior, a la part més enlairada de la penya, en el qual es van aixecar tres torres circulars i probablement molt modificat en època cristiana; un recinte inferior o
albacar, l’accés al qual es trobava també defensat per dues torres, i finalment una extensa zona d’habitació, a la part més baixa del vessant, protegida per una murada que constitueix l'única resta constructiva identificable a hores d'ara en aquest sector. M'ha sorprès un poc, però, no haver trobat molta més informació sobre aquest enclavament, més enllà de la primera descripció detallada (a càrrec de
Bazzana, Cressier i Guichard) de les seues estructures, i d'algunes referències soltes a documents que en parlen; dubte entre atribuir-ho a la falta d'estudis sobre el particular o, més probablement, a la meua escassa perícia per trobar-los.
Abocada sobre el profund solc obert als seus peus pel riu de Bolulla, i envoltada per un esquerp paisatge de muntanyes i barrancs amb la Mediterrània al fons, la Penya del Castellet de Garx representa per ella mateixa una fita paisatgística certament remarcable, a la qual cal afegir la bellesa de molts dels camins que hi menen. Nosaltres, en aquesta ocasió, escollirem un trajecte amb principi i final al Pla d'Aialt, a peus de les penyes imponents de la Xortà: d'anada, després de travessar els fondals del Xorquet i Sa Canyada, per la senda que davalla pel barranc de la Canal (o de la Serra), i de tornada per l'antic camí que unia Bolulla amb Castell de Castells, conegut a la zona amb el nom de Camí del Correuer, i que permet gaudir d'unes vistes magnífiques de la imponent Serra de Bèrnia. I per cert, com que aquesta sol ser també terra propícia per a collir paraules, tampoc en aquesta ocasió m'he pogut estar de buscar un poc més d'informació sobre el topònim, que Coromines considera que procedeix "del descendent mossàrab de CAREX, -ÏCIS, 'canyis'", però que altres autors fan derivar directament de l'àrab "gardj", que voldria dir "costera". Quant a mi, i com sol ser habitual, poca cosa puc dir sobre una o altra opció, tret potser que de canyissos, com que no vam baixar al riu, pocs en veiérem; però de costeres, ja vos puc assegurar que en quedarem ben servits.
