Colors de festa

Amb enyors inevitables perquè hi ha absències que pesen encara més en dies com aquests que vam compartir tantes vegades, però també amb la immensa alegria de retrobar-nos, una pandèmia després, amb tot allò que fa que, per a molts de nosaltres i malgrat tot allò que encara queda per fer, aquestes festes siguen molt més que unes festes, i no em feu explicar-ho amb paraules perquè realment no sabria com dir-ho sense haver de recórrer a un rastre de tòpics... Ahir les Entrades, hui el dia del Patró (feliç Diada!), aquests dies, com cantava l’Ovidi, ballen colors de festa al meu poble Alcoi, i els vivim i els viurem amb enyors i alegria i músiques i focs, com pertoca a unes festes que són més que unes festes perquè mouen i remouen emocions que costen d’explicar, com tantes altres coses que van directes al cor. O que venen des d’ell, que ve a ser el mateix. 

Becquerianament

Tal i com estava anant la temporada, amb poquíssims exemplars deixant-se veure fins ara pels cels del poble i el solitari niu visiblement danyat per les inclemències de l’hivern, les meues expectatives de que les oronetes cuablanques tornaren a la finestra de la casa veïna, en la qual es van instal·lar un poc sorprenentment la passada primavera, eren més aviat remotes. Però des de fa uns dies, una animada parella d’aquests ocells ha començar a deixar-se veure per la rodalia i tot sembla indicar, per la intensa activitat que despleguen entrant i eixint del niu, que estan considerant la possibilitat de tornar-hi per criar. I tan de bo que finalment siga així, perquè ja sabeu que a mi, per intranscendents que siguen, aquestes coses sempre em resulten agradables, i més encara quan es tracta d’unes aus entranyables per les quals ja he manifestat altres vegades la meua especial predilecció. Així que, a falta de poder-ho confirmar els pròxims dies (hui plou de nou, i ja no hi veig el mateix moviment) m’haureu de permetre que, almenys per un moment i perquè em sembla que l’ocasió ho demana, em pose un poc becquerià per dir-vos que sembla que les oronetes --fosques, ja sabeu, només segons des d'on miren-- han tornat. I que si són, o no, d’aquelles que van aprendre els nostres noms, em sembla ara com ara un assumpte irrellevant.

 

Flors i aigua

Amb tantes coses per conèixer i tan poc temps per fer-ho, sempre sap un poc mal no aprofitar dies de festa com aquests per eixir dels entorns més propers i familiars i veure unes altres terres i uns altres paisatges. Però les coses han vingut així, i amb les muntanyes que m'envolten començant a esclatar ara mateix de flors --no sols d'orquídies, que també-- i traspuant aigua, que és com dir vida, pel més petit badall de tota pedra, caminar-les ha estat com fer-ho per primera volta. I escoltar, dos anys després, "Un moble més" i "Mi Barcelona" sonant de nou Sant Nicolauet avall... No, no puc dir que hagen estat uns dies desaprofitats, ni de bon tros; per l'aigua i per les flors, per Alcoi i per Sant Jordi.

La mala reputació

El mateix nom de botxí, amb el qual és àmpliament conegut, ja dona alguna pista sobre per on han d'anar les coses. Però fins i tot si no l'identifiqueu per aquesta denominació, ni tampoc l'heu reconegut per les imatges, és molt probable que vos resulte almenys vagament familiar si vos dic que és un d'aquells ocells que, com altres parents pròxims, acostuma a empalar les seues preses (insectes sobretot, però també ratolins, sargantanes o petits ocells) en les espines dels rosers i d'altres plantes similars. Un comportament certament peculiar, probablement relacionat amb el marcatge del territori o amb la conveniència de tindre l'aliment ben a l'abast, però que li ha donat, a ulls dels humans, una fama més aviat sòrdida: llisc a l’Alcover-Moll, on he arribat mirant això del nom, sobre “la creença que aquest ocell té el mal instint de turmentar els animalets que pot agafar, com és ara escarabats, sargantanes i llagosts, que posa aspidats a pues de plantes espinoses, i ell canta mentre els animalets sofreixen. Diuen que el seu cant en tals casos és: «Tira-li corda! tira-li corda!»", i encara hi ha qui pensa que, tot i que són els seus nius els que solen ser parasitats pels cucuts, “aquest ocell té costum d'entrar en els nius d'altres ocells i de matar els petits que hi troba, rompre els ous i posar-se a habitar en el niu despullat”. I no seré jo qui negue que la imatge d'una cadernera o d'una musaranya encara viva, enfilada en una espina, pot resultar desagradable i fins i tot un poc macabra; però d'això a convertir als pobres ocells en una mena d'encarnació del mal, hi ha un bon tros. Sobretot si es té en compte que, al remat, la crueltat, la perversitat o la inhumanitat són atributs inequívocament (i lamentablement) humans. La hipocresia, també. 

 

Al País Valencià, el gènere Lanius es troba representat a hores d'ara per tres espècies. La més comuna és el capsot, capsigrany o botxí garser (L. senator), a qui corresponen aquestes imatges d'un parell d'exemplars que ens eixiren al camí, aquest cap de setmana passat, a la rodalia de Relleu. El botxí ibèric o meridional (L. meridionalis), de tons grisencs, és també relativament freqüent, mentre que el capsot d'esquena roja o escorxador (L. collurio) només es coneix, com a nidificant, a les terres elevades de l'interior nord del país. I per cert, d'ençà que vaig triar el títol de l'entrada que no em trec del cap el clàssic del gran Brassens, així que he decidit triar una de les múltiples versions que se n'han fet, perquè ja sabeu: les braves gens n'aiment pas que / l'on suive une autre route qu'eux.

De la mar a la muntanya (o viceversa)

El pla, sobre el paper, sonava francament prometedor: baixar divendres vespre fins a la Vila Joiosa i fer-hi nit per encarar, dissabte enjorn, la primera part de l'anomenat Camí del Peix, una ruta mil·lenària que uneix la costa amb la muntanya i que va ser batejada amb aquest nom al segle XIX per ser el camí que seguien els traginers de la Marina que portaven el peix fresc a l'interior, i hi retornaven amb les seues cavalleries carregades amb els productes manufacturats a Alcoi i comarca, per embarcar-los en el port. La nit del mateix dissabte, després de caminar poc més de trenta-set quilòmetres, la passaríem a la Torre de les Maçanes, per completar ja al llarg de diumenge els aproximadament setze quilòmetres que ens quedarien del camí fins arribar a Alcoi, destinació final (o punt de partida, segons es mire) del trajecte. 

Tot això sobre el paper, perquè al remat, sobre el terreny, la cosa va ser encara molt millor del que hauríem pogut imaginar. El sopar al port de la Vila --molt de peix, què si no?-- retrobant gent estimada i estimable amb la que feia massa temps que no coincidíem; les primeres passes pel camí, que és ací també de Sant Jaume, pujant cap a Orxeta amb el privilegi de ser acompanyats pel bon amic Jeroni, que coneix com pocs aquelles sendes, o el tram preciós que transcorre entre ametlers, el Puig Campana sempre al fons, fins arribar al poble de Relleu; fins i tot recórrer el Barranc de Bortolons, que se'ns va fer un poc més dur pel sol i per l'asfalt, va acabar sent més que passador en guanyar, entre pinedes i fragments de carrascar, el coll que travessa la serra de la Grana i descendir finalment fins a la vall que ocupa el poble de la Torre.

I encara ens quedava per gaudir, amb més amics i amigues que s'hi van anar incorporant, l'extraordinària hospitalitat torruana d'Antoní, que no solament ens va allotjar --tot i que seria més propi dir complimentar-- sinó que també ens va il·lustrar, junt amb son tio el senyo Antonio, vuitanta-cinc anys de pur nervi, caràcter i memòria de pedra picada, sobre els detalls del vell traçat, ara perdut a trossos, i la vida del camí i de la gent que l'havia de recórrer, i no per gust com fem nosaltres. O els últims trams, per paisatges ja molt més familiars per a nosaltres (els Plans --els Tres Mollons, de la Torre estant-- i el Rontonar, el Regadiuet i la Serreta) però igualment evocadors, fins arribar finalment a les envistes de la foia d'Alcoi, a la qual entràrem vorejant el que va ser ciutat preeminent dels ibers, punt probable de destinació d'aquells que, fa quasi tres-mil anys, seguien aquest mateix camí, com han fet tants des de llavors, per arribar a la muntanya des de la mar que banyava la pròspera i puixant Al·ló. I segurament també a la inversa, que tot és segons es mire. 

 

Feia ja temps --d'ençà que me'n vaig assabentar, fa uns anys, de la seua existència-- que tenia ganes de fer aquest recorregut, i cal dir que tot i alguna dificultat puntual (el trajecte original, o el més paregut a aquest, està encara per completar en alguns trams, i en uns altres hi ha problemes amb la senyalització per la falta de civisme d'alguna gent) ha cobert a bastament les meues expectatives, i més encara, per com i amb qui he tingut la sort de poder fer-lo. Si voleu saber més sobre el Camí del Peix, podeu consultar aquest magnífic treball, i si fora el cas que volguéreu caminar-lo, trobareu fàcilment diversos tracks disponibles a la xarxa, tot i que no tots són igual de fidels al traçat considerat tradicional; nosaltres ens inclinàrem finalment, per al trajecte entre la Vila i la Torre, pels recorreguts recomanats a la pàgina del Museu de la Vila Joiosa, i són aquests també els que vos suggeriria. Quant al tram entre la Torre i Alcoi, és fàcil també trobar bones propostes, amb distàncies i característiques diverses, per bé que, com ens va explicar el senyo Antonio, no totes segueixen camins vells; hi haurà que anar mirant-ho...