Bugaia

Tampoc en aquest cas puc al·legar desconeixement dels seus mèrits innegables: el preciós paisatge de pinedes, masos i bancals, emmarcat per les serres de la Carrasqueta i Montagut, que s’aboca a les obertes vistes de la costa; l’abundor de fonts i brolladors --amb un esment especial per a la què dona nom a la partida, o bé a la inversa-- que hi naixen i nodreixen el rierol del Serrat (o de la Serra) que la recorre de dalt a baix; o fins i tot el mateix nom que la designa i al què Coromines, que el relaciona amb el de la ciutat avui algeriana de Bugia, atribueix sense dubtar-ho un origen amazic. I malgrat tot això, i encara més, la vall xixonenca de Bugaia ha format part fins ara de la llarga llista d’indrets especialment pròxims i accessibles als què, malgrat això, mai no els havia dedicat el temps que mereixien. Una situació a la què vaig decidir que calia posar definitivament remei arran de les meues recents visites a la zona resseguint l’antic camí d’Alcoi a Xixona que la travessa en part, encara que no ha estat fins aquests dies que s’ha donat el cas. I encara que el moment, amb la floració dels ametlers en franca retirada i les fonts i els brolladors acusant visiblement la ja inquietant falta de pluges, potser no és el millor per gaudir d’alguns dels seus encants, de tota la resta d’atractius, que són com veieu molts i variats, ho vam poder fer a bastament. I al remat, com que la tenim a prop i a mà, ja tindrem temps de tornar-hi. Quan tornen a florir els ametlers, posem per cas; o  millor encara, quan finalment ens vulga ploure, i tan de bo que siga prompte...

 

Apunar(se)

Com succeeix amb altres volcans (molts d’ells també per damunt dels sis mil metres d’altitud) que s’aixequen sobre les immenses planures de la Puna de Atacama, la mola imponent del Nevado Ojos del Salado marca la frontera entre Xile i Argentina. L'accés al seu cim pot afrontar-se doncs des del territori de tots dos països, tot i que amb trajectes i sota condicions  notablement diferents. Allò més habitual és que l’ascensió al volcà es faça des de la banda xilena, on la presència de dos precaris però funcionals refugis (aproximadament a 5.200 i 5.800 m d’altitud) als quals s’hi pot arribar, amb certes dificultats, amb vehicle tot terreny, facilita notablement la logística necessària. Per la banda argentina, l’aproximació fins a la base de la muntanya s’ha de fer a peu (o amb mules) per un trajecte exigent de diversos dies de durada que, si bé afavoreix una aclimatació progressiva a l’altitud, no permet disposar dels avantatges de les exigües instal·lacions ni la rapidesa d’accés que proporciona l’opció xilena. Opció que va ser també l’escollida en el nostre cas, per bé que, per qüestions organitzatives, el nostre periple va començar pel costat argentí: després d’una estada més llarga del que esperàvem a Buenos Aires per la vaga general convocada el 24 de gener contra el govern de Milei, un vol domèstic fins a San Fernando de Catamarca i unes quantes hores de cotxe ens van dur finalment fins a la petita població de Fiambalá, l’últim nucli habitat a aquesta banda de la frontera. Dos-cents quilòmetres de còmode trajecte per la coneguda (i fotogènica) Ruta 60 separen el poble del  pas fronterer de San Francisco; una ubicació escaient, doncs, per a fer-nos de base en aquesta primera fase del viatge que havia de discórrer exclusivament per terres argentines i que tenia com a objecte principal anar aclimatant-nos a l’altitud i a les condicions de la serralada.

Algunes vistes de Buenos Aires, ja que hi érem: l'Obelisc de la Plaza de la República, la Casa Rosada i el Museu Històric a l'antic Cabildo de Buenos Aires, tots dos a l'emblemàtica Plaza de Mayo; l'estadi Monumental del River Plate i el Barri Xinés, que ens quedaven a prop de l'hotel en el què ens va allotjat Aerolíneas Argentinas per la cancel·lació del nostre vol; el Riu de la Plata --bastant fangós per les pluges recents-- des del vol a San Fernando; formacions arbustives amb cactus columnars a la pre-puna de Catamarca, camí de Fiambalá, i cartell de la ciutat a la seua plaça principal.

Amb poc més de quatre mil cinc-cents habitants, Fiambalá es un petit i aparentment tranquil nucli de cases baixes i carrers rectilinis, envoltat per un entorn àrid i esquerp. La presència en la seua rodalia de grans dunes i extensos arenals la va dur a albergar en diverses ocasions des de l’any 2009 el ral·li París-Dakar. Els conreus, amb una extensa representació de la vinya (i, per a la meua sorpresa, no poques oliveres), estan restringits al fons de la vall en la  què es va aixecar el poble i es reguen, a través d'un sistema de sèquies, amb les aigües del riu Abaucán, amenaçades a hores d’ara per la creixent activitat de les empreses mineres xineses que exploten el liti de les muntanyes cap a les què, una volta completat ja tot el grup amb el què compartiríem aquests dies, ens hi dirigiríem: al paratge denominat Cortaderas, a cent quilòmetres de carretera des de Fiambalá en direcció al pas de San Francisco i a 3.300 m d’altitud, s’alça un curiós complex turístic que, a més d’un confortable allotjament i un paisatge excepcional, ofereix la possibilitat d’ascendir fàcilment als diversos cims de més de cinc-mil metres que l’envolten. Cortaderas va ser, també, el nostre primer contacte amb els extraordinaris ecosistemes muntanyencs (la puna i l’estepa andina) presents en aquest sector de la serralada i amb alguns dels seus habitants característics: els emblemàtics còndors, els guanacs i les vicunyes, o les nombroses aus associades a les llacunes, salars i altres formacions comparables que esguiten un paisatge pel demés eminentment mineral, adust i feréstec però també majestuosament captivador.

Sèquia de reg a Fiambalà, i dos paisatges típics del seu entorn: el congost del Cañón del Indio i l'acolorida Quebrada de las Angosturas; el grup a l'allotjament de Fiambalá; cami de Cortaderas, la porta del complex i la llacuna que forma a la seua vora el riu Chaschauil en embassar-se; i vicunyes i guanacs pasturant pels paisatges de la zona: un món de pedra, cels blaus i horitzons oberts. 

Durant uns dies, amb Cortaderas com a base i aprofitant (no sense certa recança) la facilitat per a l’aproximació que ofereixen les àmplies pistes obertes per les empreses mineres, vam anar recorrent els cerros de la zona, la majoria d’ells per damunt dels cinc-mil metres i especialment adequats per als nostres propòsits d’aclimatació. Abans de donar per tancada aquesta primera etapa del viatge, però, quedava encara pendent intentar l’ascensió al Nevado San Francisco, el primer cim de sis mil metres que anàvem a tindre ocasió d’encarar en el viatge; la qual cosa, a més a més, ens va permetre tindre també el nostre primer contacte amb el sempre fascinant món dels tràmits fronterers, en aquest cas de la banda argentina: tot i que per arribar a la nostra destinació no cal travessar la frontera, el punt de control de Las Grutas es troba a quaranta quilòmetres d’aquella i moure’s per aquest sector, fins i tot sense preveure passar a Xile, exigeix formalitzar prèviament tota la paperassa requerida per a persones i vehicles. Complerts doncs els tràmits exigits, amb les nostres tendes  ja instal·lades a prop del Pas de San Francisco i després d’una nova caminada d’aclimatació per la rodalia del Cerro Cordobita (5.573 m), ens disposàrem a fer nit acampats a quasi 4.800 m d’altitud per tal d’intentar la matinada següent un ascens tècnicament senzill però exigent pel pendent i l’altitud. El cas és que, tot i haver previst avançar amb cotxe tot el possible abans de començar a caminar, el fred de la nit va fer que els nostres intents d’arrencar els vehicles foren infructuosos, pel que abans d’afrontar la pujada pròpiament dita haguérem de fer una llarga aproximació des del campament fins a la muntanya. Potser va ser per això que molt pocs membres del grup van fer finalment cim. Tampoc jo no hi vaig arribar perquè, tot i que en general em vaig trobar raonablement bé, vaig pensar que no valia la pena fer un esforç excessiu que potser em passaria factura en dies successius i vaig decidir girar cua; ara, la veritat, me’n penedisc un poc de no haver-ho almenys intentat. 

Pujant cap al Cerro Rosillo (4.594 m), a prop de Cortaderas; instal·lacions frontereres argentines a Las Grutas; cordal del Cerro Cordobita i campament a la vora del Paso de San Francisco; vistes del volcà del mateix nom, de 6040 m; i un dels nostres primers contactes amb el fenómen del Invierno Boliviano o Altiplànico que ens va amenitzar, pràcticament a diari, la nostra estada a peus de l'Ojos.  

Tot i que en un context indubtablement més còmode i amable que el que trobaríem poc després a l’Ojos del Salado, el dies passats a Cortaderas i San Francisco van representar una primera i engrescadora presa de contacte amb l’entorn andí en el qual anàvem a desenvolupar la nostra activitat les pròximes setmanes, com també amb el grup de gent --com sempre en aquesta mena de viatges, de procedències molt diverses-- amb qui la compartiríem. Abans d’això, però, calia tornar a baixar a Fiambalá per descansar un poc, tornar a gaudir de l’hospitalitat (i el bon vi) de Jabi Txikon, alpinista i viticultor basc establert a la zona i que ens va ajudar amb la logística i l’organització durant tot el viatge, i sobretot fornir-nos amb tot allò necessari per a la llarga estada que ens esperava a la muntanya i en la que hauríem de comprovar, per bé o per mal, si havíem aclimatat tal i com calia. Per cert, mai no ho havia escoltat abans, però a aquesta zona d’Argentina a patir el mal d’altura li diuen apunarse; una paraula, crec, tan encertada com bonica. 

Habitualitats

Anar donant eixida al rebals inevitable de tasques a la faena, reprendre allí on els vaig deixar els llibres i altres coses que van quedar pendents quan vaig marxar, tornar a caminar per paisatges familiars i indubtablement més manegívols... També aquesta vegada --ja em va passar una cosa pareguda quan vaig tornar fa uns mesos del meu últim periple marroquí-- està costant-me bastant recuperar el ritme normal de les coses, potser perquè almenys una part de tal “normalitat” em fa, francament, molta peresa. A poc a poc, però, m’hi vaig sobreposant, i la llista d’habitualitats finalment recuperades després del parèntesi viatger va incrementant-se dia rere dia. Hui mateix, sense anar més lluny, hi afegisc tornar a escriure al blog; començar a preparar algun pròxim viatge, no haurà d’esperar massa a incorporar-se.

Veig, repassant entrades antigues del blog, que alguna cosa he deixat dita sobre els voltors que a hores d’ara sobrevolen Mariola, però pràcticament res de l’escenari físic --les Pedreres Blanques o de Sant Cristòfol-- del projecte que va aconseguir que aquesta emblemàtica espècie tornara a les comarques del sud valencià de les què havia desaparegut feia molts anys. Deixe doncs pendent per a una altra ocasió dir també alguna cosa d’aquest paratge singular, modelat per segles d’acció humana però que ha assolit a hores d’ara una rellevància ambiental innegable, i pel qual sempre paga la pena tornar a caminar. I a tall, per cert, de l’habitualitat com a paraula: mentre que el diccionari de l’AVL l’admet senzillament com a “qualitat d’habitual”, no la trobe recollida al DIEC però si al Vocabilari Jurídic del Termcat, on es defineix com a “grau de recaiguda en la comissió d'una mateixa infracció penal per part d'un mateix subjecte”; crec que, quant a mi i si més no en aquest context, em fa més paper la primera accepció...

Gran

Molt, la veritat. Cap amunt, a l'ample o al llarg, grandíssim tot, immens, descomunal, desmesurat. I inhòspit, també; bellíssim i corprenedor, sense dubte, però aspre i salvatge com he conegut pocs llocs. I al remat, és cert que fa un poc de malícia que els objectius estrictament muntanyencs --ja vos contaré, si això-- no m'hagen anat tan bé com m'hauria agradat, però pel demés la experiència ha estat simplement extraordinària, i ja vos aniré contant, també: tornar a la seguida (i a la baixura) requereix també el seu ritme, i convé no anar amb presses...