Bellesa en flor

"Els sentits de l'home i dels animals inferiors semblen estar constituïts de forma que els colors brillants i certes formes, com també els sons harmoniosos i rítmics, causen plaer i es diuen bells, però sense saber nosaltres per què".

Charles Darwin, "L'origen de l'home" 

M'adone que, malgrat les reconegudes inclinacions botàniques i biofíliques d'aquest blog, les orquídies han ocupat fins ara molt poc espai en aquestes planes. Farem, en la mesura que es puga, per anar posant-li remei: enguany, la primavera està sent especialment propícia –almenys, fins que aquesta sobtada seqüela hivernal l'ha interrompuda per uns dies-- per observar aquest grup fascinant de plantes, que tanta passió desperta entre estudiosos i aficionats. He de reconèixer, però, que si hui m'he decidit per elles, no ha estat pel seu interès biològic i evolutiu, per la raresa d'algunes de les seues espècies ni per la seua extraordinària diversitat: ho he fet, bàsicament, perquè em semblen precioses. I és que potser Dostoievski exagerava quan atribuïa a la bellesa el poder de salvar el món; però no hi ha dubte que, si més no, fa que resulte un lloc un poc menys inhòspit.

Per si tinguéreu curiositat: les fotos corresponen a Orchis champagneuxii (la imatge principal i la inferior dreta), Neotinea maculata, Ophrys dyris i O. lutea, les dues primeres de la Safor i les altres de Mariola. I com que hui tinc ganes de ser positiu, no diré res de Cotino. Ni del que representa.

Teràpia de blog

L'altre dia parlava, un poc de passada, del temps limitat que, entre unes coses i altres, puc dedicar-li ara a la xarxa en general i a la blogosfera en particular. La malaltia de la mare, tot i trobar-se encara en una fase relativament primerenca, avança amb rapidesa i exigeix que li prestem una atenció creixent, i els passeigs i les converses --estranyes, sovint-- ocupen ara, no cal dir que ben gustosament, una part substancial del temps que no dedique a altres ocupacions professionals i familiars. És inevitable, doncs, que la meua capacitat per atendre aquestes planes es veja des d'ara molt més limitada, fins el punt que en algun moment he arribat a pensar si no acabarà resultant simplement impossible mantenir-la.

Però si bé és cert que menys estones cara a l'ordinador representen una limitació rellevant (per exemple, tinc més difícil respondre comentaris o deixar-me caure per blogs amics, el que lamente molt especialment), m'he adonat que el principal efecte d'aquesta nova etapa s'esdevé precisament quan no hi ha el teclat pel mig. No sé si és una cosa habitual, si només passa els primers mesos o si té més a veure amb predisposicions personals; però el cas és que, a hores d'ara, em resulta molt difícil deixar de pensar, arreu i tothora, en l'Alzheimer i en tot el que representa. Tan bon punt deixe anar lliurement els pensaments m'hi trobe, indefectiblement, pegant-li voltes a l'evolució dels símptomes i les seues conseqüències, a les decisions que cal prendre des d'ara mateix i a les que caldrà prendre en un futur imprecís però inevitable... Voltes, al remat, que quasi mai porten enlloc; almenys, enlloc on pague la pena estar.

Afortunadament, hi ha moltes clarors en la meua vida a les quals acudir quan la foscor comença a fer-se massa densa i feixuga. Però m'he adonat també que el blog té, en aquestes ocasions, un paper que no s'ha de menystenir. Pensar en possibles entrades, decidir il·lustracions, escollir una cançó --coses que, de fet, solc fer en moments en què no tinc el teclat a mà; conduint entre València i Alcoi, per exemple-- són ocupacions que, ara més que mai, m'ajuden a esbandir recances recurrents i capficaments estèrils. I això és, bàsicament, el que volia dir: no sé molt bé com podré disposar del meu temps d'ara endavant, ni com afectarà això a aquestes planes, ni a moltes altres coses, algunes més importants i d'altres menys; però ara com ara, escriure --i pensar-- en la Línia em senta bé, i d'una forma o d'una altra faré per seguir fent-ho. Teràpia de blog, podria dir-se...

Foscors, deia... Hui m'he assabentat --encara em costa creure-ho-- que un bon amic ens ha deixat de forma sobtada. Ens coneixíem de tota la vida, tot i que durant molts anys els nostres camins van discórrer allunyats; però per damunt de matisos, distàncies o diferències, ens unia un amor incondicional per la muntanya. I la seua generositat, que ho feia tot molt més fàcil. Et trobarem a faltar, Inda. Molt.

L'art de la pintura

Tot i el seu tarannà llicenciós i faldiller, sempre es va oposar a que cap de les seues models --moltes de les quals van ser també les seues amants-- posara nua per als seus quadres. "És molt més excitant suggerir que mostrar", solia dir. "Trobe molt menys provocador un cos femení completament nu, que aquell que només s'insinua i les formes del qual he de fer l'esforç d'imaginar". Una anàlisi detinguda de la seua obra permet aventurar que, a més d'un domini excepcional de la tècnica, el mestre devia tindre una imaginació realment prodigiosa.

(per a la proposta d'abril de Relats conjunts)

El 25 d'abril té, a l'altre costat de la península, un sentit diferent. I encara que siga amb un dia de retard, mai no està de més recordar que, tot i que de vegades es faça esperar, l'hora del poble sempre acaba arribant. Bon cap de setmana! 

25 d'abril

És ben trist encara avui parlar,

i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

Si les obligacions familiars no ho impedeixen, farem per estar dissabte a València, tot i que no puc dir que el lema de la manifestació d'enguany m'emocione especialment. Supose que l'elecció tindrà les seues raons, però a poca justícia podem aspirar –ni en el finançament, ni en moltes altres coses-- mentre els lladres que van entrar per Almansa seguisquen decidint per nosaltres: “amb rabosera elegància ens heu forçat a oblidar / que si sentim buit el ventre és per manca de menjar”. I per cert, encara que siga dit de passada: el corn marí, símbol de la resistència dels maulets que il·lustra --sobre el fons de la senyera d'Alcoi-- aquestes ratlles, és hui dia una espècie amenaçada a la Mediterrània, la recol·lecció d'exemplars vius de la qual ha d'evitar-se. Visca la terra, hui més que mai; però visca, també, la mar.

Sant Jordi (i altres patrons)

He de confessar que, més enllà de les connotacions històriques i simbòliques, açò dels sants patrons –o patrones-- m'interessa més aviat poc. Per això, desconec els detalls del procediment que s'aplica a aquestes qüestions, des de que es proposa un candidat al patronatge sobre un territori, poble o col·lectivitat, fins a que s'emet –imagine que després de múltiples formalitats i prèvia audiència als interessats-- resolució definitiva al respecte. Però com que diuen que Sant Jordi va ser també patró de l'antic Regne de València fins que el va reemplaçar Sant Vicent Ferrer, supose que en algun lloc ha d'estar arxivat l'expedient amb els tràmits que se seguiren per substanciar aquesta substitució i on conste, als efectes que pertoquen, que es desposseeix al primer dels seus privilegis patronals per atorgar-li'ls al segon. Que no es tracta, enteneu-me, de remoure aigües passades o de crear polèmiques gratuïtes: no puc negar les meues simpaties per Sant Jordi, però tampoc no tinc res contra Sant Vicent ni contra la seua forma d'exercir el patronatge, que considere tan digna i solvent com la que més. Però mira, tinc curiositat per conèixer com es tramiten aquestes coses, que un no sap mai en què s'ha de veure. I, sobretot, m'agradaria saber que passa amb un sant patró –o patrona-- quan deixa de ser-ho, no fóra el cas que, per culpa d'algun tecnicisme, resultara que Sant Jordi encara segueix sent patró del País Valencià. O compatró. O patró emèrit, jo que sé...

No és en absolut la primera volta, però encara se'm fa un poc estrany estar treballant a València mentre a Alcoi se celebra --enguany, amb un dia d'anticipació-- el dia del Patró. Per cert, si no n'havíem tingut prou amb la inevitable i tradicional polèmica amb el cartell, hui hem assolit ressò estatal amb l'ocurrència (des del meu punt de vista, de gust com a mínim dubtós) dels 'niqabs' i el capità moro. És cert que no s'ha de donar a certes coses més importància de la que tenen ni treure-les de context, però malauradament hi ha detalls que són tot un símptoma. En tot cas, les festes continuen i jo faig compte de deixar-me caure la vesprada de demà per allà, que ja he dit altres vegades com m'agraden els trons, encara que siga només una estoneta. Però per si se'm complicara la cosa, m'avance jo també: passeu una bona Diada de Sant Jordi!