Cinc (tristos) retrats

Vilhelm Hammershøi, 1901-1902, Fem portrætter

--I escolta, només cinc? Tan poca gent ereu llavors a la Penya Barcelonista de Copenhaguen?

--Que va, el que passa és que la majoria se'n va anar quan el Bayern ens va marcar el cinqué, que ja es veia vindre feia estona que la desfeta anava a ser històrica. Només nosaltres (i no sé molt bé per què, la veritat; per masoquisme, supose...) vam aguantar fins el final, quan Coutinho va marcar el dos últims; Coutinho, no t'ho perdes, que ja té nassos la cosa.

--Ja. I en això que va aparèixer el pintor...

--... En mala hora va aparèixer, però no vam tindre ànims ni per dir-li que marxara. Que hi farem, mira, almenys les nostres cares queden per a la posteritat com a testimoni d'aquella nit nefasta...

I, quan ningú hom pensava que l'any encara podria empitjorar, va i torna la Línia i les seues terribles i destrellatades propostes per als relats conjunts... No m'ho prengueu en compte, que estic molt desentrenat. I la ferida d'aquella nit --ai, aquella nit-- encara tardarà en guarir...

Descompressió

 

Han passat anys (quasi dos, de fet) i han passat moltes coses, des de l’última volta. Ja n’havien passat --algunes de bones i altres de roïnes, algunes rellevants i altres molt menys-- abans que el virus ho trasbalsara tot o quasi tot, també la memòria de les coses viscudes. I a mesura que passava tot el que anava passant, abans del virus i amb ell ja penosament present, em venia de tant en tant l’impuls o la temptació de retornar, una volta més, a escriure alguna cosa en aquesta línia ja decididament discontínua però que, en el fons i malgrat tot, sempre m’he resistit a  donar com a definitivament tancada.

El cas és que van anar passant els mesos i els anys –quasi dos, ja veus----, els impulsos i les temptacions, i no ha estat fins ara que, al remat, m’he decidit. I crec que ha estat, bàsicament, perquè entre les coses, moltes, que han anat passant, hi ha que des de fa unes setmanes i després de pensar-ho molt (massa, potser) he deixat el lloc de treball i de certa responsabilitat que vaig començar a ocupar el juliol de 2015, i que ha resultat ser, més de cinc anys després, una experiència professional i personal francament intensa, indubtablement enriquidora però també –i diria que literalment-- esgotadora. Deixem-ho, pel moment, ahí.

Així que ací estic, de nou, adaptant-me encara a aquesta nova etapa (diguem-li de post- ex- subdirector) amb menys pressions i noves ocupacions, interessants però menys exigents, ajustant el pas a un altre ritme més pausat, i amb temps, molt més temps, per a poder dedicar-lo a coses estimables que, a poc a poc i de vegades quasi sense adonar-me’n, havia anat deixant de banda; la línia, entre elles, i vosaltres amb ella. M’alegre moltíssim de veure-vos de nou, de veres, espere que estigueu bé, jo seguisc descomprimint(-me) i ja anem parlant si això...

 

El dubte (relats conjunts... i aniversari)

Recalling the past, Carlton Alfred Smith (1888)

--No m'ho digues: ja estàs altra volta amb això del blog...

--Sip... (esnif)

--Però dona, ja està bé, no creus? Quant fa que el tens, el blog? Nou anys?

--Nou anys i un dia, per a ser exactes...

--Nou anys i un dia... I quantes voltes he hagut de veure't així, tal i com et veig ara, durant tot aquest temps? De veres t'ho dic, puc entendre que et coste decidir-te, comprenc que li hages de fer tantes voltes perquè no ho veus clar, i fins i tot em puc fer càrrec que això t'afecte fins a aquest punt. Però açò no pot seguir així. I no ho dic només per mi, que també, sinó especialment per tu...

--No, si jo ja sé que tens raó (esnif), però és que és tan difícil...

--Tot el que vulgues. Però crec que amb nou anys...

--...i un dia.

--...crec que amb nou anys i un dia ja has tingut temps més que suficient per deixar el tema tancat. Així que de hui no passa que prengues una decisió, per a bé o per a mal: o segueixes amb blogger, o et canvies a wordpress. Però ja n'hi ha prou, per favor t'ho demane, caram ja...




Doncs mira, si: amb anades i tornades i pujades i baixades, però hui fa nou anys i un dia --quins temps aquells, el gener del 2010, quan començàvem a moure'ns pel facebook, twitter era territori inexplorat i instagram encara ni existia...-- que aquest experiment va començar a rodar per la blogosfera, i m'ha vingut d'allò més bé aprofitar el relats conjunts del mes --no em negareu que és escaient, el títol del quadre-- per recordar-ho: disculpeu, una volta més, el poc trellat, però espere que els i les blogaires ho entendreu...  Gràcies, una i mil vegades, per la vostra complicitat impagable, el millor sense dubte d'aquests nou anys de la linia de Wallace. I ara seriosament: creieu que hauria de seguir amb blogger, o me'n passe a wordpress? O potser ja està fins i tot passat de moda preguntar-s'ho?

Imatge de la xarxa

Paraula d'arbre

"Aquest home que acompanya al viatger està entre els seixanta i els setanta anys. Treballa ací des de xic, i el plàtan que ara està donant ombra a ambdós el va plantar ell. "Molts anys fa?", pregunta el viatger. "Quaranta". Demà morirà l'home. El plàtan està jove encara: si no l'agafa la pesta, o li cau un llamp, té per a cent anys. Caram, que n'és de resistent, la vida. "Quan jo mori, ací queda aquest", diu l'home. El plàtan ho sent, però es fa el distret. Davant d'estranys, no parla, és un principi que tots els arbres segueixen; però quan s'allunye el viatger, segur que diu: "No vull que moris, pare". I si li pregunten al viatger com ho sap, respondrà que és un especialista en xerrades amb els arbres".

José Saramago, "Viatge a Portugal"

Hivern al pati. Quatre arbres diferents, quatre formes d'afrontar-lo, quatre converses distintes. Fins i tot quan no hi ha estranys, no són, els meus arbres, especialment xerraires, però saben escoltar com pocs. Que n'és de resistent, la vida...

Mitologia bàsica (relats conjunts)

Rembrandt, "El rapte d'Europa" (1632)

Tot i ser considerat sobretot com a déu suprem, senyor de l'Olimp i, per tant, "pare dels déus i dels homes", a Zeus se li aplicaven també diversos epítets, que amb freqüència corresponien a cultes més o menys locals, i amb els quals hom emfatitzava algun aspecte de la seua naturalesa. Un dels més singulars d'aquests epítets és l'anomenat Zeus Orquidínic (d'orkhis, testicle, i odyné, dolor), venerat especialment per les dones, i representat habitualment amb l'esquena corbada, les mans cobrint-se els atributs i un marcat rictus de dolor al rostre. Segons les fonts antigues, aquesta representació correspondria al moment exacte en què el déu, que havia adoptat la forma d'un brau blanc per tal de segrestar a la princesa Europa, va recuperar el seu autèntic aspecte i es va manifestar a la donzella, la qual va reaccionar propinant-li una colossal puntada de peu a les parts. Aquestes mateixes fonts apunten que, mentre el pare dels déus es retorçava de dolor sense encertar a explicar-se què havia passat, Europa va allunyar-se d'ell cridant iradament "ni déu ni òsties, tu el que eres és un cretí!", la qual cosa podria ser també l'origen del nom amb el què es coneix l'illa en la qual, segons la tradició, va tindre lloc el succeït.



Amb un poc de retard, la meua contribució als relats conjunts del mes de desembre. Que voleu que vos diga, ja sé que és mitologia, que les coses anaven com anaven i tot això i allò, però després de llegir i rellegir la història del rapte d'Europa (i d'altres proeses similars del déu en qüestió), no se m'acut res millor que dir...