D'antuvi

És evident que no es pot comparar amb la històrica i persistent situació d’isolament que va fer de Socotra un dels enclavaments més remots, singulars i enigmàtics del planeta. Però fins i tot en l’actualitat, el viatge fins a l'illa (que forma part, cal recordar-ho, del territori del Iemen) té algunes particularitats que convé considerar. Encara que l’obertura de l’aeroport el 1999 va permetre superar les tradicionals limitacions a les comunicacions marítimes imposades pels violents vents del monsó o l’escassedat de fondejadors a la costa socotriana, la convulsa situació sociopolítica de la regió fa que l’ús d’aquesta infraestructura --actualment gestionada, no sense controvèrsia, pel govern dels Emirats Àrabs Units-- siga molt limitat, fins el punt que a hores d’ara només hi ha dos vols setmanals d’anada i tornada, els dimarts i els divendres, que uneixen l’illa amb l’aeroport d’Abu Dhabi. Els vols, operats per la companyia Air Aràbia, són en realitat xàrters directes, per la qual cosa no és possible adquirir bitllets en línia, i a més a més cal esperar a que la companyia anuncie, sovint amb només unes setmanes d’antelació, la disponibilitat de seients. Per aquesta raó, allò més habitual és que la gestió dels bitllets es duga a terme a través d’una agència local, a qui correspon també la tramitació dels visats necessaris per accedir a l’illa. Poc acostumats a aquestes situacions, he de dir que el procés d'obtenció tant del bitllet com del visat (en tots dos casos, gens barats) ens van provocar una certa inquietud en les setmanes prèvies al viatge; comptar finalment  amb ells --el visat, a penes una setmana abans de volar-- va ser sense dubte alleujador. La primera part del viatge havia de consistir doncs en arribar fins a Abu Dhabi, aeroport d’enllaç habitual i ja conegut de viatges anteriors, tot i que en aquesta ocasió amb dos trets específics que no em resistisc a comentar. 

El primer, especialment funest, l'estat de guerra desfermat a l’Orient Mitjà i la possibilitat de què l’escalada entre Israel i Iran, amb el tancament de l’espai aeri d’alguns dels països directament o indirectament implicats, afectara als nostres vols o fins i tot ens impedira finalment viatjar. Al remat, i pel que fa a nosaltres, tot va quedar reduït a una marrada en el vol entre Estambul i Abu Dhabi --en el primer, entre Barcelona i Estambul, no hi va haver cap incidència-- que el va allargar una miqueta més; mentre, lamentablement, la xifra de víctimes innocents causades per les bombes israelianes --amb la vergonyosa connivència dels governs occidentals-- no ha deixat de créixer, i això sí que és realment important. I quant al segon: com que ens venia relativament a mà i teníem algun temps de marge, vam voler aprofitar l’avinentesa per acostar-nos fins a la muntanya de Jebel Jais (o Jabal Bil Ays): tot i que el cim principal, de 1.934 m, es troba a l'altra banda de la frontera amb Oman, un dels seus cims secundaris (el Jabal ar Rahrah, de 1.692 m) es considera el punt més alt dels Emirats situat íntegrament dins del seu territori, i va ser per això el nostre objectiu. Accessible per una bona carretera, Jebel Jais alberga diverses instal·lacions turístiques i d’esplai i ofereix unes vistes esplèndides, sobretot cap a l'agresta vall del Wadi Shah i el litoral de Ras al-Khaimah, el més oriental dels set Emirats Àrabs Units. Després d'algunes hores d'autopista, a l'arribada a la muntanya ens va sorprendre una una intensa i sobtada tempesta que per una estona va reviscolar les habitualment eixutes aigüeres i barrancs. No vam haver d'esperar molt a que deixara de ploure, i finalment, acabant ja de dinar, vam mamprendre el recorregut previst per un sender senzill i ben senyalitzat, que acaba suposadament en el denominat “punt públic més alt dels Emirats”, a mitja vessant del Jabal ar Rahrah. Malgrat la relativa proximitat de la frontera i d'un palau del Xeic Saud bin Saqr Al Qasimi, governant de l'Emirat, res no impedeix --almenys en aparença-- arribar fins a l'antena que ocupa el cim de la muntanya, i així decidirem fer-ho abans de desfer el camí fet. Encara ens quedava passar una nit més a Abu Dhabi abans de volar, l’endemà, cap a Socotra, però va pagar sobradament la pena haver viatjat un poc abans --i les hores de cotxe, amb Pako al volant, per anar i tornar des d'Abu Dhabi fins a la muntanya-- per conèixer un poc allò que no se sol veure dels opulents i ostentosos Emirats: al remat, el viatge comença des del mateix moment que hom surt de casa. O, dit d'una altra forma: qui no té la vespra, no té la festa.

De dalt a baix: aeroport de Socotra; capçalera del visat per accedir a l'illa; recorregut del nostre vol fins Abu Dhabi, amb revolta per Xipre i Egipte; tempesta i aigüeres a Jebel Jais; vistes de l'accés a la muntanya; Pako i Virginia senda amunt; mapa del sender i vistes des de la pujada; la pomera de Sodoma (Calotropis procera), freqüent a la zona; vista del Jabal ar Rahrah; punt on finalitza el sender ("Highest public point in the UAE"), i antena al cim de la muntanya, a 1.692 m. Baix, capvespre sobre el Golf Pèrsic. 

La “convulsa situació política” de la regió en general i de Socotra en particular està íntimament relacionada amb la guerra civil que afecta al Iemen des de 2014, i no resulta fàcil d’explicar en poques paraules. A hores d’ara, el Governador de Socotra --que des de l’any 2013 constitueix una Governació específica de la República del Iemen-- pertany al Consell de Transició del Sud, una formació que propugna la secessió dels territoris que havien constituït la República Popular del Iemen fins la seua unificació amb el Nord el 1990. El control efectiu de l’illa, però, està mediatitzat pel paper que hi representen els Emirats Àrabs Units en la guerra civil iemenita, en la què donen suport, junt amb l’Aràbia Saudita (i diversos governs occidentals), al ja esmentat Consell de Transició i a altres forces afins que s'oposen als Huthis, islamistes xiïtes recolzats pel govern iranià. El 30 d’abril de 2018, un destacament de l’exèrcit emiratià va desembarcar a Socotra i va ocupar les instal·lacions del port i l’aeroport sense coneixement del govern iemenita; no va ser fins juny de 2020 que els Emirats van retornar --almenys formalment-- la gestió de Socotra al Consell de Transició del Sud, però la situació des de llavors és, com a mínim, ambigua, tant pel que fa a la influència real dels Emirats en el control indirecte de diversos elements clau, com també pel paper del contingent militar d'Aràbia Saudita que segons algunes fonts es manté instal·lat a l'illa.

En les poques converses que vam poder mantindre sobre el tema amb els locals, el paper dels emiratians no eixia molt ben parat, com tampoc el de l'actual Governador; quant als primers, i malgrat els llaços històrics que uneixen tots dos països, hi ha la sensació de que els seus interessos són exclusivament econòmics i estratègics però que no estan fent res per millorar la vida de la gent local. Pel que fa al segon, se l’acusa d’haver cedit davant els interessos estrangers sense haver obtingut cap contrapartida per a la població de l’illa. En els últims anys han circulat també regularment notícies que vinculen als Emirats amb una operació per establir una base de la intel·ligència israeliana a l’illa veïna d'Abd al Kuri, la qual cosa provoca un rebuig evident en la població local, que a més a més m’ha semblat --potser també per la presència cada volta major d’immigrats procedents del continent-- que té una sòlida consciència de ser part del Iemen: les banderes del Moviment del Sud abunden a Hadibu, però també hi ha un clar descontent amb la seua gestió, que ha donat lloc recentment a un moviment local denominat "Conferència Nacional de Socotra", el qual té com a objectiu  "defensar els drets de la població de l'illa i preservar les seves terres i la seva diversitat biològica i cultural". En tot cas, malgrat aquesta complicada realitat i la incertesa inevitable pel futur, la guerra segueix percebent-se a Socotra com una qüestió que no afecta al dia a dia dels illencs; i tan de bo que seguisca sent així. 

Rosa safrà

Quan per casualitat em vaig trobar amb la pàgina web que els oferia no m’ho vaig pensar ni un segon. Va ser després, en rebre a casa el paquet amb una bona cinquantena de bulbs de safrà manxec, que vaig reparar en què l’espai disponible al pati no dona per a tant, així que vaig acabar encabint-los en uns quants cossiols. A hores d’ara la majoria han tret les fulles, però només uns pocs han arribat a florir, tot i que confie que no seran els únics perquè encara estem en plena temporada. Espere doncs poder gaudir, durant unes setmanes més, de les seues precioses flors, de vistosos pètals rosats però a les què devem, a causa de l’apreciat colorant que produeixen i a través del llatí crocus, la nostra forma peculiar d’anomenar el color groc. I si al final m’arribara per a arreplegar ni que fora un pessiguet de l’aromàtica i acolorida espècia, doncs tampoc no estaria gens malament.

Socotra viscuda

“A vida é o que fazemos dela. As viagens são os viajantes. O que vemos, não é o que vemos, senão o que somos”

Fernando Pessoa, "Llibre del desassossec"

Han passat poc més de catorze anys d’ençà que em vaig plantejar seriosament l’illa de Socotra com a possible objectiu per a un viatge. Com tantes altres coses --encara em sorprèn un poc, cada volta que me n’adone-- ho vaig deixar escrit a aquestes planes, amb la prudent anotació de que es tractava d’una opció “remota, però no impossible”. Ho rellisc ara, pocs dies després d’haver tornat del cor de l’Índic, i allò que llavors eren “els trets que més m’atrauen” són ara mateix sensacions, experiències i records viscuts: la cultura i la llengua, les espècies úniques, el mar i les muntanyes... Però també els sorolls i les olors, el caos –més que aparent-- de Hadiboh, la frugalitat dels pastors de la muntanya, la incerta situació sociopolítica o l’abisme esglaiador que separa la vida en l’illa del luxe d’Abu Dhabi. I per damunt de tot, la bona gent que ens ha acollit i guiat, que ens ha ajudat a comprendre un poc millor el país, i que ha fet que el privilegi de poder passar uns dies en aquella terra tan dura com extraordinària ho fora encara més: si tots els llocs als quals viatgem ens deixen una petjada inevitable, la de Socotra serà sense cap dubte profunda i duradora. Ja sabeu, no és el que veiem, és el que som...

Hi ha el risc cert de que al final vos canseu de tant de viatge, però és inevitable que la profunda petjada de Socotra arribe també fins a La línia, perquè ha estat molt allò vist i viscut i abellirà deixar escrita alguna cosa. No tindré, en tot cas, massa pressa per fer-ho, i ja aniré explicant coses a mesura que el temps, el cap i les lectures –les d’abans del viatge, i les que vaig mamprenent després de tornar-- ho vagen permetent. Deixe pel moment alguna imatge per fer boca, i un immens agraïment a la gent que ha fet possibles aquests dies inoblidables: el gran Pako Crestas, que una volta més ha estat el responsable de convertir somni (o “proposta genèrica”, si ho preferiu) en realitat; el nostre guia Mansur, de Socotra Trek Tours, i el seu extraordinari equip de conductors, cuiners i camellers, amabilitat, professionalitat i estima pel país a parts iguals; i la resta de companys i companyes de viatge, antics coneguts alguns i afortunadíssimes troballes altres: Mili, Ana, Virginia, Rafael, Yosu i Dani, ha estat un plaer, gràcies per tot i fins la pròxima ;)

El mur del mar (notes d’estiu VI. I prou)

No obstant el seu caràcter eminentment muntanyenc (el seu topònim gal·lès significa, de fet, "terres altes"), el parc nacional d'Eryri inclou també una franja costanera de més de seixanta kilòmetres de longitud: encara que tradicionalment el nom s'aplicava només a la zona que envolta el massís d'Yr Wyddfa, la declaració de l'àrea protegida el 1951 es va projectar sobre un àmbit territorial molt més ampli (2.140 km2), del qual formen part també els ecosistemes costaners --dunes, aiguamolls i sorres intermareals-- de la regió de Meirionnydd. Era previsible, doncs, que com a part de la nostra visita a la zona ens plantejàrem també poder-nos fer una idea de les característiques de l'extens litoral de Gal·les, el territori del qual confronta, al llarg de més de més de dos-mil set cents quilòmetres, amb el Mar d'Irlanda i el Canal de Bristol, i que compta a més a més amb un sender continu i senyalitzat (el Llwybr Arfordir Cymru o Wales Coast Path) que el recorre en tota la seua extensió. Cal dir, però, que sense desmerèixer en absolut l'interès de les terres baixes del parc nacional, fora dels seus límits però dins el nostre radi preferent d'actuació quedaven dues zones els valors ambientals, paisatgístics i culturals de les quals eren qualificats, a la majoria de les fonts que consultàvem, com a extraordinaris; es tracta d'Ynis Môn o Illa d'Anglesey, i de la Península (Penrhyn) de Llŷn, i van ser per això les que vam escollir per a visitar-les (o per a tractar de fer-ho, vaja).  

Marea baixa a la badia de Conwy, a l'Estret de Menai

L'Illa de Môn, la més gran de Gal·les amb més de 700 km2 de superfície, se situa a la costa nord-occidental i està separada de la resta del país pel denominat Estret de Menai, un canal que no supera els quatre-cents metres d'amplària en el seu punt més estret, i que és salvat pels ponts de Britània i penjant de Menai; a la seua riba est s'alcen les històriques ciutats de Conwy, Bangor i Caernarfon. Amb una topografia relativament suau i una llarga història d'ocupació humana que es remunta almenys fins el Neolític, Môn alberga nombrosos jaciments arqueològics, i una part substancial del seu litoral està protegit com a Àrea de Bellesa Natural Excepcional. Quant a nosaltres, havíem decidit començar la visita al seu extrem més occidental, a una altra illa més petita coneguda com Ynys Gybi (en anglès, Holy Island, "illa santa", precisament per l'abundància de restes megalítiques), on després de visitar la ciutat de Caergybi i el seu port, preteníem caminar fins el far de South Stack; preteníem, perquè el vent i la pluja ens vam obligar ben aviat a girar cua i a optar per altres alternatives no pedestres que almenys ens van permetre confirmar que tot allò que havíem llegit quant als valors de illa està sobradament justificat. Per cert: probablement som dels pocs visitants a la zona que no vam anar a veure el famós poble de nom llarguíssim, però he de dir que va ser perquè se'ns va passar de llarg la cruïlla i ja es feia massa tard per a tornar. 

De dalt a baix: l'espectacular castell de Caernarfon (on l'actual Rei Carles III va ser investit Princep de Gal·les el 1969; vau veure el capítol a The Crown?), a la vora sud-est de l'Estret de Menai; port i muralles de Conwy, i gambes roges i garses de mar a la seua badia; port de Caergybi (Holyhead), on una línia de ferris uneix la Gran Bretanya amb Dublin; la costa propera al far de South Stack abans de que el temporal ens obigara a recular; platja i dunes (i vent, ai) a la Reserva Natural de Niwbwrch; tomba prehistòrica de Bryn Celli Ddu; i platja de Llandudno, amb garses de mar i becuts fent-se el sopar. 

Afortunadament, el dia que vam anar a visitar la Península de Llŷn l'oratge va acompanyar un poc més, però per a llavors ja ens havia fet també la guitza: la mala mar que havia deixat com a resultat el pas de la tempesta Lilian va impedir durant uns dies l'eixida del vaixell que ens havia de dur fins a la petita illa de Bardsey o Ynys Enlli, punt d'especial interès pels seus valors patrimonials --el monestir de San Cadfan, punt de peregrinació des del segle VI-- i naturals. No ens va quedar altre remei, doncs, que conformar-nos amb veure-la des de la distància: des del pintoresc llogaret d'Aberdaron, un sender que segueix a trams l'abans esmentat Wales Coastal Path, recorre la zona de Uwchmynydd, a l'extrem sud-occidental de Llŷn, oferint unes vistes extraordinàries de la costa i de la mateixa illa, totes dues incloses també en un una Àrea de Bellesa Natural Excepcional que abasta una quarta part de la península. Diverses finques gestionades pel National Trust --que per cert, va adquirir la seua primera propietat a Gal·les el 1895-- es dediquen a conservar activament els valors de la zona, tant pel que fa al paisatge i la natura com també als usos tradicionals com ara el pasturatge. En conjunt, i encara que no va anar exactament com l'havíem planejat, la visita a Llŷn va ser una forma magnífica de tancar un viatge que ens va deixar amb ganes de conèixer més i millor el país i la seua gent; potser no tardarem molt en tornar a Ynys Enlli... I per cert: he pres el títol d'aquesta entrada d'una estrofa de l'himne gal·lès (Hen Wlad Fy Nhadau, "El vell País dels meus pares"), que podria traduir-se com "mentre el mar siga el seu mur, que no puga mai caure el vell idioma"; em tem que, allà com ací, no serà tasca senzilla, però tampoc crec que falte gent amb la ferma voluntat d'aconseguir-ho. 

Badia d'Aberdaron, amb els illots de Gwylan (fawr, gran i bach, petit) al fons; cartell demanant que no es moleste a les cries de foca; Porth Meudwy, punt d'embarcament per accedir a Ynys Enlli; diferents vistes del recorregut (i de l'illa) pels penya-segats; ovelles herdwick en una granja de la zona; i l'esglèsia de Sant Hywyn a Aberdaron, amb el seu pintoresc cementeri abocat a la mar. 

Tal i com he tractat d'anticipar amb el títol, amb aquesta entrada tanque la sèrie que he dedicat de forma alternativa als viatges de  l'estiu a Gal·les i Canàries. Gràcies per la vostra paciència, i tan de bo alguna cosa vos puga resultar útil si teniu intenció de viatjar-hi; a mi m'ha vingut molt bé aquest exercici per recollir i recapitular els records d'aquells dies. I parlant de viatges i com ja vaig avançar fa poc, aprofite l'avinentesa per acomiadar-me durant un parell de setmanes, que espere poder passar a l'illa de Socotra: hi ha possibilitats --moltes, la veritat-- de què la miserable guerra encetada per l'extrema dreta israeliana i els seus acòlits occidentals però en la què tampoc pot eximir-se de responsabilitat almenys a part de l'altra part, afecte als nostres plans i que fins i tot calga anul·lar-ho tot si van tancant-se espais aeris; molt poca cosa en tot cas si això passara, comparat amb les desenes de milers de morts innocents, única raó important per exigir una volta més que es pose fi a tanta atrocitat. Ja veurem com queda tot plegat, però si no dic res en uns quants dies serà senyal que hem pogut arribar-hi, i ja vos contaré a la tornada. I per si finalment fora així i el 9 d'Octubre m'agafara també enguany un poc més amunt d'on brama la tonyina, aprofitaré allò que encara té de reivindicativa aquesta Diada per dir que no deixarem de fer-li front a qui té només com a objectiu fer-nos desaparèixer com a poble i cada volta té menys necessitat de dissimular-ho. No serà de mar el nostre mur, sinó de combatius balcons i d'estendards, irat de punys, pacífic de corbelles.