El pas dels maulets

Il·lustració de Manolo Boix per al disc "Quan el mal ve d'Almansa" d'Al Tall (1979), de la xarxa

No pot sorprendre que als hereus d’aquells que van voler fer-nos desaparèixer com a poble els

moleste especialment que hagem convertit aquesta data infausta en una demostració del seu fracàs. Ni la dura derrota patida tal dia com hui de fa tres-cents divuit anys, ni la ruïna, la repressió i l’espoli que van seguir-la --i que en massa aspectes s’allarguen encara fins a hui de forma ben palesa-- van aconseguir el seu objectiu, i ací estem una volta més i malgrat tot per a donar-ne testimoni. No són temps senzills (ja sabeu: “ens poseu la cova en casa, i des d’ella governeu”) i sabem bé que el camí serà, seguirà sent, llarg i feixuc; però persistirem, i no hi haurà massó, mazon ni cap altre traïdor botifler mesquí i renegat, que ens ho puga impedir. Pel País i pel futur, bona Diada i visca la terra!

L'erm i la muntanya

Atenent als meus antecedents, sembla clar que poder conèixer de primera mà un dels arbres més escassos i singulars del món podria haver estat motiu més que suficient per al viatge. Però la veritat és que, almenys en aquest cas, crec que la causa primordial per voler anar a Algèria sempre han estat les extraordinàries pintures rupestres de Tassili n’Ajjer, de les quals feia ja molt de temps que n’havia sentit a parlar i que ha estat un autèntic privilegi poder veure finalment sobre el terreny. Afegiu-li a més a més la possibilitat, després d’haver estat caminant pel Sàhara, de recórrer l’abrupta i sorprenent serralada del Djurdjura, i podreu fer-vos una idea del què han estat aquests últims dies: el desert extrem i la verda --i nevada-- Cabília, els xiprers i els cedres, els diversos accents (el tamahaq dels tuàregs i el taqbaylit dels cabilencs) de l’amazic... I, també en aquesta ocasió, la sort d’haver pogut compartir-ho amb persones extraordinàries, tant els companys i companyes de viatge com aquells que ens han rebut, atès i guiat per aquelles terres. De tot això --dels paisatges, la llengua, la gent i les vivències-- aniré dient com sempre alguna cosa, encara que pel moment i com sol ser també costum em limitaré a dir que ja he tornat, que ha estat una (altra) experiència memorable, i que em sent immensament afortunat per haver-la pogut viure. I per suposat, que tingueu una feliç diada de Sant Jordi.

Ruralment

M’agrada veure als gossos movent-se entre el ramat i fent la seua faena de la ma dels pastors --i les pastores--, encara que reconec que a voltes em fa patir un poc quan les coses no ixen com l’un i l’altre (eren dos, l’amo i el gos) pretenen. Però m’agrada molt més veure tanta gent aplegant-se a una Valleta verda com feia temps, per acudir a una convocatòria nascuda de l’esforç i l’entusiasme d'un grup de gent profundament arrelada al territori: enguany ha estat l’onzena vegada que el Col·lectiu l’Esquella ha organitzat el Concurs de Gossos de Ramat de la Valleta d’Agres, amb participants procedents del País Valencià, Catalunya, Mallorca, Aragó i Euskadi; un esdeveniment que, en última instància, pretén cridar l’atenció sobre la rellevància cultural, patrimonial i ambiental de l’activitat ramadera i el seu paper fonamental en la configuració històrica dels nostres paisatges, però també, i especialment, com a opció socioeconòmica de futur per a moltes de les nostres zones rurals. Jo feia ja alguns anys que no m’hi acostava per coses de l’agenda, i potser per això --i per haver-ho pogut fer, a més a més, en bona companyia; segueix sent, aquesta  primavera, temps de retrobaments-- em va agradar especialment. Bé, i també perquè pensar, enraonar i aprendre sobre ruralitats i ruralismes amb qui ho viu i ho entén, sempre és necessari i oportú; de fet, ara mateix, potser ho siga més que mai.

La veritat és que m’hauria agradat escriure alguna cosa de més trellat sobre açò de la ruralitat, un tema que m’interessa especialment i al voltant del qual, sobretot d'un temps ençà i des de determinades posicions, abunda massa el soroll, l’oportunisme i les banalitats. Però ho hauré de deixar per a un altre moment perquè, entre unes coses i altres, la setmana se m’ha passat volant i ara he de posar-me a preparar maleta perquè ja sabeu que dia que passa dia que no torna, i ja vos contaré si això a la tornada. El que pitjor em sap: perdre'm la manifestació de demà a Alacant, però no ho hem pogut apanyar d'una altra forma... Bon cap de setmana, bones Pasqües, ar timlilit ⵣ😉 

Retrobar

No tot han de ser orquídies, deia l'altre dia, però tampoc és cosa d'ignorar-les si ens surten al camí. Poques, en tot cas i a diferència dels marcets, perquè sembla que han acusat més els últims anys severament eixuts (i, molt probablement, també la visible feina de sapa dels senglars). I encara que és cert que no em falten flors i plantes que amenitzen les meues recuperades passejades vespertines, reconec que retrobar un any més les abelleres m'ha alegrat especialment: no sabria dir molt bé per què, però ja fa temps que em fa l'efecte que aquesta primera primavera no seria la mateixa sense elles. I el blog tampoc. 

Dient de retrobaments: tret de les mosques blaves, que creixen als oliverars de prop de casa, tant la fosca com la groga --que ja es veu que tot just acaba de començar a florir-- les vam veure a Castell de Castells, on vam tornar diumenge passat de forma imprevista. Després de molt de temps tractant de quadrar agendes, vam poder concretar per a aquell dia una trobada amb els amics i amigues que, fa ja uns quants anys, vam posar en marxa una associació anomenada opcióAitana, que tenia com a objecte promoure el debat sobre el model de desenvolupament dels nostres pobles de muntanya i de la què potser diré alguna cosa en un altre moment. El cas és que la trobada havia d'haver-se fet a Pedreguer, si no hagués estat perquè el cotxe que ens baixava a uns quants des del Comtat i l'Alcoià va decidir avariar-se just abans d'entrar a la Marina. Afortunadament, i encara que calgué canviar els plans sobre la marxa, el dia --amb caminada inclosa per paratges destacables i dinar al mateix poble-- va ser simplement magnífic; tan de bo que no haja passar tant de temps per repetir-ho.

Per març, marcets

No són les úniques plantes que reben aquest nom, i de fet els nostres diccionaris l’assignen de forma preferent al seu parent conegut també com a jacint bord. Però encara que marcet només siga només una de les nombroses denominacions populars amb què són conegudes les diferents espècies del gènere Muscari que creixen a les nostres terres (calabruixa i les seues variants sembla ser una de les més esteses, però també se’ls diu barralets, frares, caps blaus i de moro, penitents o alls de bruixa, de serp o de fardatxo), trobe que l’apel·latiu resulta, per raons evidents i fenològiques, d'allò més apropiat. Més encara en un any com aquest en el què les condicions semblen haver estat especialment propicies per a l’espècie més freqüent a casa nostra (la que els botànics anomenen Muscari neglectum), que s'ha deixat veure en abundància en conreus, erms i caminals; abundant, comuna i fins i tot i si voleu vulgar, però indiscutiblement bonica i sense dubte, i també per això, digna d’atenció. Que no tot han de ser orquídies...

 

D’ençà de la plujosa primavera de l’any 2022, han hagut de passar uns quants marços per a què, a més de buscar flors, les nostres caminades puguen tindre també com a objectiu explícit veure córrer l’aigua. No tanta, a prop de casa, com en altres llocs, perquè encara que ha estat molt ben caiguda la quantitat arreplegada no ha estat extraordinària i en molts llocs no ha passat de ser discreta. Suficient, en tot cas, per millorar un poc una situació que ja era més que preocupant, i per tal que una visita a la Valleta d’Agres, el Barranc de l’Encantada o la Vall d’Alcalà (i fins i tot a Aialt) ens haja permès collir algunes imatges que feia temps que trobàvem a faltar. Bé estan per començar, però a  veure si hi ha sort i podem seguir sumant, que encara ens en fa falta molta més.