"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 23 de febrer de 2010

La vergonya és seua

Ja n’hi ha prou, home! O siga, que damunt encara que tenim que aguantar a una banda de lladres, poca-vergonyes, presumptes acosadors sexuals, jutges que no jutgen si no els convé, mentiders compulsius, covards patètics, beatets de poca traça, xulets de discoteca, incompetents de tota mena i, en general, escòria social, professional i mental diversa, damunt m’he de sentir afrontat perquè diuen que són valencians? No, home, no! De cap manera. Que a alguns d’ells els voten? D’acord, això no ho discutisc: que cadascú actúe en consciència i en conseqüència, i ja avise que no tinc cap esperança al respecte. Però alerta: a mi, no m’emboliqueu, que això de la democràcia no deixa de ser una qüestió de majories i no d’unanimitats. Així és que sense entrar a valorar ni manipulacions, ni cegueses, ni la simple burrera permanent o transitòria, la cosa no passa d’ahí: el president de la Generalitat és un senyor (algun dia, potser una senyora) que la majoria dels valencians i valencianes trien per a que ens governe, ells sabran perquè, i ahí s’esgota la seua capacitat de representar-me, siga el d'ara o qualsevol altre. L’encarregat de torn d’aquest taller, vaja. Que jo sàpiga, ni li he jurat fidelitat ni dóna la cara per mi, la meua família, la meua feina o la meua llengua; no ha estat investit de cap divinitat, infal·libilitat ni excel·lència; per no constar, no consta ni com a símbol de l’autogovern.

D’aquells que no han estat votats directament, no pot dir-se ni això: l’encarregat tria als seus caps de màquina, i ja s’apanyarà. Si són mantes, corruptes o simplement uns fills de puta, convindria que en prenguera alguna mesura abans que la casa se’n vaja a la merda; però la responsabilitat és seua, també, ja siga moral, electoral o penal. O siga, que altra volta la mateixa: la culpa, de l’encarregat, i indirectament de qui ha decidit posar-lo per la raó que siga. A mi, no em representen. Em freguen o tracten de fer-ho, però no em representen. I de la banda d’impresentables diversos que pul·lulen per ahí fent de les seues, francament, allò que menys m’importa és que nasqueren a València, Puçol, Albatera o Vinaròs. La imbecil·litat trenca fronteres i transcendeix nacions i pàtries, fins convertir-se en tret determinant i definitiu més enllà de llengües, races i condicions. Imbècils del món, uniu-vos (i llanceu-vos tots juntets al riu, va)

O siga: que la cosa m’afecta, és evident, perquè si no no estaria desfogant-me escrivint açò. Està clar que tot allò que es fa i es desfà, ací com en qualsevol lloc, afecta a la imatge col·lectiva que es projecta cap a l’exterior: una volteta per Brussel·les a parlar amb la Comissió Europea et fa sentir, d’entrada, com una amenaça sobre el territori i el medi ambient només per vindre d’on vens i tindre els caps que tens, i això fot, a què negar-ho; en altres casos, si et coneixen un poc més i saben d’on coixeges, notes un corrent de simpatia i comprensió –“uff, que mala sort teniu amb aquesta gent”--que tampoc no em fa cap gràcia. Hi ha coses que podem controlar, però d’altres no. I ací n’hi ha qui vol fer bé les coses perquè si, perquè s’ho creu, perquè toca, perquè és bàsicament normal; no som ni millors ni pitjors que ningú, però hauria de preocupar-nos per què només apareixem en la premsa d’allà quan hi ha inundacions o quan salta l’últim escàndol. Resignar-nos a què això és inevitable és una traïció, una forma de complicitat amb els autèntics responsables de la desfeta. Si no som capaços de comprendre i fer comprendre que la nostra dignitat com a País i com a poble està per damunt d’aquesta banda, estarem perdent la batalla. Als encarregats els canviarem quan la majoria ho decidisca –convindria buscar-ne algun recanvi de veres, per cert—i alguns d’aquells que ells han posat pagaran el que hagen de pagar. I mentre, farem per seguir callant la boca als que viuen de l’exabrupte i la mentida; ignorarem als ignorants, i –sobretot—donarem ales i veu als milers de valencians i valencianes que creuen en el que fan i lluiten per fer-ho bé, sense complexes ni pretensions. Als que ho han fet fins ara, i als que seguiran fent-ho.

I si ens hem de lamentar d’alguna cosa, fem-ho del poc paper que ens fa l’article 9, apartat 4, de l’Estatut, ja sabeu: tots els valencians tenen dret a participar de forma individual, o col·lectiva, en la vida política, econòmica, cultural i social de la Comunitat Valenciana. De votar, aquest article, no diu res...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...