"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 9 de febrer de 2010

S'acumula la faena...


Si algú s’ha deixat caure darrerament per ací –que em sembla que sí—se n’haurà adonat que les darreres setmanes he tingut açò un poc abandonat, i després d’haver fet l’esforç de començar-ho tampoc és trellat. No és excusa, però és cert que el treball ha estat bastant animat, que he hagut de viatjar bastant –i quasi sempre a Madrid—i que, per aquestes i per altres circumstàncies, l’inestable equilbri de la meua vida amfíbia s’ha desplaçat darrerament cap als Poblats Marítims on, malgrat molts i notoris avantatges, tinc l’inconvenient de no poder accedir a la xarxa amb tanta facilitat com quan sóc gent de muntanya...

I el cas és que, entre unes coses i altres, han estat dies on han passat coses, algunes d’elles susceptibles de ser contades per si a algú pogueren interessar. Uns dies en Madrid sentint gent important d’Europa —ministres i tècnics—reconeixent, veges tu que coses, el fracàs de la política ambiental respecte als objectius que s’havien de complir abans d’enguany, i la necessitat de canviar de rumb i de fer-ho millor en un futur. La qual cosa, cal dir-ho, em va causar una profunda impressió: així és que en altres llocs la gent fa balanç, avalua resultats i no li cau l’anell quan reconeix que alguna cosa no ha anat bé o que cal fer més... Quasi igual que ací, ja veus. “Meta i visió post-2010 en matèria de biodiversitat” es deia l’event (la “metavisión”, en diu una amiga) i potser que la meua vessant de biòleg-professional-conservacionista-ecologista m’obligue, en altre moment, a parlar-ne un poc més d’aquesta qüestió que, vulguem o no, ens afecta i molt. La biodiversitat és harmonia, ja saps, i ací hi ha massa notes que desafinen.



Altres estones, també per Madrid, m’han dut a algunes institucions de l’Estat a les què, si més no, paga la pena conéixer perquè hi ha gent molt sabuda a la què fa goig sentir encara que no sempre entenga tot el que em diuen, i perquè a mi això de les catifes molsudes i els palaus del Madrid de los Austria als voltants de la Plaza Mayor no deixen d’impressionar-me, que un és molt perifèric i el centre sempre serà el centre. Per cert: constate que quasi totes les botigues de records que vaig veure –al centre de la Villa i al mateix aeroport—tenen bufandes del Barça i samarretes de Messi en llocs ben vissibles. Que dic jo que o bé aquestes botigues són totes de gent del Atlético, o que caldrà revisar això dels tòpics, que en tot cas és sabut que es relaxen molt quan es tracta de negocis, a Madrid o a la Xina.

Entre viatge i viatge també ha caigut “Cain” de Saramago, un altre tema per parlar quan toque. I hi ha hagut algun concert, també: sentiments contraposats amb el Botifarra, que canta com els àngels i em cau molt bé, però que sempre em fa pensar --ja em passava amb els Pavesos de Monleón, que en gloria estiga-- per què ací allò “popular” sempre s’instal·la a l’altura de l’engonal, metàfores agropecuàries incloses; serà que es folla menys del què es diu? O que es follava, que ja se sap que “popular” també és “antic”... I muntanya, clar, aquesta vegada amb amics (vells i nous) i a la Serrella: no hi ha muntanya valenciana que tinga aquests colors a poc que la llum acompanye, i que siga tan agraïda per mostrar-li-la a qui la descobreix per primera vegada. Avance imatge (Rafa, te l’empre; gràcies!) però això, també, ho contaré amb més calma. Demà o despús demà. I m’apunte també dir alguna cosa de Pavese i d’allò de com és més difícil escriure quan les coses et van –aparentment-- bé. I que dure, francament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...