"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 29 de maig del 2012

Llegir i viure

M'adone que, des de fa uns mesos i sense cap premeditació, quasi tots els llibres que m'han passat per les mans han tingut com a tret comú un fons de desfici, una atmosfera més o menys explícita de tristesa i neguit que persisteix, de vegades ostensiblement, molt després de tancar les seues planes. Repasse (sense cap ànim ressenyaire) aquestes lectures, escampades encara sobre la taula mentre esperen ocupar el seu lloc en els prestatges, i només trobe com a excepció –certament significativa, en tot cas-- el vitalisme irreverent de "Somiant amb Aleixa" de Mercé Climent i Francesc Mompó: un llibre estimulant, en el fons i en la forma, fins i tot per a un lector, com jo mateix, que sol apreciar més el sexe quan emergeix oportunament en una trama --em venen al cap alguns passatges de Belli, Roth o Skármeta, per exemple— que quan fa de justificació principal de la mateixa.

Però tret d'aquest, començant amb l'excepcional "Jo confesso" de Jaume Cabré i la seua magistral visió dels efectes devastadors del pas del temps i de la persistència de la maldat humana a través d’aquest i de la història, i acabant amb l’inquietant i meritori "Les mans de la deixebla" d'Anna Moner (que he trobat remarcable tot i que, a estones, m’ha semblat que l’atmòsfera sufocant i el llenguatge frondós asfixiaven un poc el relat), tota la resta podrien encabir-se dins aquesta categoria de llibres els personatges dels quals naveguen entre la frustració, la inquietud i la desesperança. He trobat o m’ha semblat trobar aquests trets en “Els Voltors” de Miquel Adrover --una novel·la interessant, però en la què potser havia posat massa expectatives-- i també, i molt especialment, en la imprescindible “Vides desafinades” de Xavier Aliaga, de la qual podeu trobar comentaris i ressenyes merescudament elogioses en abundància, i del qual em limitaré a dir que potser ha estat –junt amb el ja esmentat de Cabré— el que més m'ha captivat, per personatges, trama i llenguatge, d'aquesta tongada de lectures.

L’emotivitat descarnada i sense concessions de “El caçador d’estels” de Khaled Hosseini, i l’ambient opressiu i angoixant del sorprenent “Quadern de les vides perdudes” de Silvestre Vilaplana, tots dos simplement magnífics, han estat els darrers d’aquesta llista de llibres llegits en unes setmanes que no han estat massa propícies per llegir, i en les que el desassossec quotidià en què massa sovint em trobe immers ha trobat un curiós i inquietant reflex en les paraules impreses. Per cert: a la vista del panorama actual, i ateses les perspectives immediates, he decidit prescriure’m –per a llegir, i per a viure-- una dosi extra d’ironia. Quant al primer, he optat per rellegir Tom Sharpe i “L’ovella negra”, que m’ha semblat especialment adient per als temps que corren. I pel que fa a la vida, alguna cosa se m’acudirà...


12 comentaris:

  1. Només coincidim amb el Somiant amb Aleixa, que vaig llegir l'any passat i en Jo confesso que he llegit aquest any... i en els dos casos coincideixo amb el teu comentari.

    I tinc pendent les Vides desafinades de Xavier Aliaga, que tinc ganes de comprar-me'l, però encara no el tinc!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot i que ja he deixat arrere fa temps la generació dels protagonistes, a mi m'ha agradat molt, "Vides desafinades": m'ha semblat un llibre molt ben bastit i, de fet, em va enganxar tant que el vaig llegir pràcticament d'una tirada (quan vaig anar a la presentació que va fer Xavier a Alcoi, ja el tenia ben mirat ;) Ja em diràs que et sembla...

      Elimina
  2. No sé què dir. A mi ara m'ha pegat per llegir La Divina Comèdia, que fa anys que havia comprat i encara no havia obert, i crec que en tinc per a molta estona...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira, una altra de les --moltes-- assignatures que tinc pendents. Un bon amic em diu sovint que el temps és massa curt com per perdre'l llegint res que no siguen els clàssics...

      El recull de fragments de "Jo confesso" que has anat fent aquests últims mesos m'ha fet reviure molts passatges d'un llibre que vaig gaudir com feia temps. Gràcies!

      Elimina
  3. Déu n'hi do! Moltes lectures, però el millor, bones lectures! A més, pel que em sembla intuir de les teves paraules les has pogut gaudir molt, i això és un petit tresor!

    I per cert, m'encanta aquesta tendència teva a llegir literatura catalana... jo, cada cop hi tendeixo més.

    Salut, muntanyes... i llibres!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus que m'agrada un poc de tot, porquet, però sempre que puc agrane cap a casa, que tota pedra fa paret... Estan fent-se coses molt interessants en català, tot i que en la majoria dels casos --especialment al País Valencià, però em sembla que no exclusivament-- no tenen el reconeixement que caldria.

      No és com la muntanya, però tens raó: les he gaudit bona cosa ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. Només puc opinar de dos d'aquesta selecció, Somiant amb Aleixa no em va agradar per això que dius. M'agraden les novel·les eròtiques que tinguin una bona trama per fonament. Per exemple, no sé si has llegit "Sara, la dona sense atributs", em va colpir molt més. I també he llegit "El caçador d'estels", i estic totalment d'acord amb tu, és molt emotiva i ben construïda. La resta me les apunto, tenia al cap començar el Jo confesso, però encara no m'hi he pogut posar. Gràcies per compartir aquestes impressions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Sílvia! No he llegit "Sara...", però havia vist algunes ressenyes que la deixaven bastant bé, així que ara si que la pose a la llista de pendents. "El caçador d'estels" em va impressionar molt, tant pel llibre en si --per la història, i per com està contada-- com pel poc que sabem del que ha estat passant a Afganistan...

      Elimina
  5. No coincidim en cap, però l'important és llegir i llegir i pensar molt.... (bé hem coincidit amb un nom, Roth)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roth és una de les meues debilitats, carina, tot i que encara tinc pendent l'últim --per poc temps, espere. Llisc, de vegades, per no pensar tant; però quasi mai ho aconseguisc... Gràcies, salut!

      Elimina
  6. Gràcies, Alfred per les teves paraules referents a Somiant amb Aleixa. Una abraçada molt afectuosa des de l'Alcoià.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Mercè! Reconec que em costa un poc la literatura eròtica, però hi ha molts aspectes del llibre que m'han resultat cridaners, i la riquesa del llenguatge és sense dubte un d'ells. Salut i una abraçada!

      Elimina