"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 21 de maig de 2012

Set Llunes



Realment, és un topònim que sempre crida poderosament l’atenció a qui l’escolta per primera vegada. Però acostumat a sentir-lo des de sempre, no ha estat fins fa molt poc que he reparat en tota la càrrega lírica que amaga el nom del Pont de les Set Llunes. Tan se val que, en terres alcoianes, les llunes siguen també les arcades (o ulls) d’un pont, de les quals aquest espectacular viaducte --acabat de bastir el 1932 com a part del traçat del ferrocarril que havia de connectar Alcoi amb el port d’Alacant, i que mai va arribar a funcionar-- en té precisament set: és ben sabut que la poesia pot brotar, i de fet sovint ho fa, des d’arrels tan prosaiques i insospitades com un pimentó torrat o una esvelta i elegant infraestructura, exemple remarcable de l’enginyeria civil del primer terç del segle XX.



Com moltes altres vegades des que era un xiquet, vaig tornar a passar ahir sota les llunes del pont, camí del Racó de Sant Bonaventura i els Canalons. Acompanyava un grup d’amics i amigues en un itinerari explicatiu organitzat per l'Ajuntament d'Alcoi per tal de commemorar el desé aniversari de la declaració d'aquells indrets com a paratge natural municipal. Una bona ocasió per tornar a una de les zones amb major interés ambiental i paisatgístic de la rodalia alcoiana, marcada per la presència permanent de l’aigua i a cavall entre els parcs naturals del Carrascal de la Font Roja i la serra Mariola. I un bon moment, també, per compartir records d’aquelles primeres iniciatives de protecció des de l’àmbit local, i per constatar que, si més no en aquesta ocasió i gràcies a la complicitat i la col·laboració de molta gent, s’han pogut assolir avanços perceptibles. Queda camí per fer, evidentment; però no és poc el que ja s’ha recorregut.



Fent de nou camí, de tornada cap Alcoi, se'm va acudir pensar que potser d’ací uns segles, quan el pont tal vegada ja no existisca, algú es preguntarà sobre l’origen remot i el sentit ocult de les Set Llunes. És possible que, en aquell moment encara per venir, hi haja nascut fins i tot alguna legenda que vincule el nom al màgic paisatge de riu i bosc que l’envolta. Potser parlarà de dones d'aigua, o bé d'alguna bella fadrina (em va vindre al cap la inoblidable Blimunda Sete-Luas del Memorial del Convent de Saramago, capaç de veure dins les persones i de capturar la seua voluntat) i de fantàstics encanteris sota l’influx de la lluna plena… Vaig pensar en quantes coses que ara ens semblen misterioses, hauran estat evidents en altres llocs i per altra gent. I quantes altres que ara són diàfanes per a nosaltres, esdevindran inexplicables en ser vistes amb uns altres ulls. O sota unes altres llunes.








Incidentalment: també vaig pensar, a tall del mateix recorregut però des d’una perspectiva més pragmàtica, en els cridaners paral·lelismes entre ferrocarrils que mai no van ser i aeroports que potser mai no seran, i en els contextos social i polític –la Dictadura de Primo de Rivera i allò que a hores d’ara hem vingut en anomenar "democràcia"— sota els quals es van planificar i construir unes i altres. Sort que la caminada és curta i vaig arribar prompte al cotxe; si no, ves a saber a quines estranyes conclusions podria haver arribat...


12 comentaris:

  1. Jajaja bonica evocació per a tan bell nom com té eixe pont. Sí això de les 'Set llunes' sobta als de fora i li dóna a l'espai un aire encara més màgic, a 'meitat' camí entre el Santuari i el poble. Boniques i, també, conegudes fotos

    Cinderella
    PS: Curiós, anit mateix triava jo una foto del mateix lloc per a la meua entrada :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que ja em diràs si no és casualitat, Cinderella: entre els dos, catorze llunes ;) Per cert, la foto que has triat --l'ombra de les llunes, podria dir-se-- és preciosa.

      Elimina
  2. És el que passa pedalant o caminant amb el pensament alliberat de la raó més pragmàtica. La veritat, llavors, és a tocar dels dits, encara que semble conclusió ben estranya. Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, Vicicle: per desembullar el cap, poques coses proven més que caminar una bona estona i deixar vagar les idees cap on vulguen, per estrany que semble el lloc on ens condueixen. Per cert, segur que ho coneixes, però ara el pont és part d'una via verda i s'ompli de ciclistes de tota la contornada que fa goig de veure. Passarà el mateix amb els aeroports sense avions?

      Elimina
  3. Un escrit preciosíssim! Hi tornaré, a rellegir-lo. M'has fet pensar en el món amb dues llunes (1Q84 de Murakami) tot i que no té res a veure. El racó de San Bonaventura, un lloc molt agradable que vaig visitar fa dos o tres anys. Tot plegat molt bonic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, novesflors. Reconec que no sóc gens objectiu, però el Racó --i els Canalons-- sempre m'han semblat un lloc especial.

      No conec el llibre de Murakami; només li he llegit "El salze cec i la dona adormida", així que prenc nota. Però llegint el teu comentari m'han vingut al cap les dues llunes d'Arrakis, el planeta del "Dune" de Herbert... És bonic que els llibres facen pensar en altres llibres :)

      Elimina
  4. Vas quedar tocat per les set llunes (impressionant), és normal que pensessis incidentalment en aquests temes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Set vegades llunàtic, Sílvia. Així venen després les idees que venen... Gràcies, salut!

      Elimina
  5. M'ha agradat el lligam amb Saramago. "El memorial del convent" és un dels millors llibres que mai hagi llegit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És també un dels meus preferits, Jordi (potser només per darrere de "L'any de la mort de Ricardo Reis", pel qual tinc una especial debilitat), i em va impressionar molt quan el vaig llegir. De fet, després d'escriure l'entrada vaig començar a rellegir-lo... Salut i gràcies!

      Elimina
  6. Caram, caram, ponts que no duen enlloc... ja en sou de curiosos per aquí el sud! ;)

    Escolta, la foto del toll o gorg d'aigua m'ha deixat ben bocabadat! Jo que sempre feia aquest sud sec i garrotxí i resulta que s'hi poden fer uns banys tot pensant en belles toponímies! Bona ruta i molt bones fotos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si és que vos ho tinc dit, porquet: Alcoi és una cosa gran de veres, no ens privem de res ;)

      En les comarques centrals valencianes --més al sud ja costa una mica més-- és relativament freqüent trobar aquests paisatges colpidors de fraus i tolls, que trenquen amb el paisatge secallós de brolles i pinedes que els envolta i que tenen, com saps, un encant irresistible. El Racó i els Canalons, a més, eren lloc de trobada --fins i tot en plena dictadura-- dels anarquistes i els naturistes alcoians, la qual cosa encara dóna a l'indret un aire més especial... Gràcies, salut!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...