"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 5 de novembre del 2012

Però allà hi ha terra




Estan traent-ne en més d'una serra de la rodalia, però pel moment els esclata-sangs i jo no hem pogut posar-nos d'acord per trobar-nos en el lloc adequat i en el moment oportú. Per sort, i com ja he dit altres vegades, amb poc ens conformem, i unes quantes morenes i alguna mocosa van salvar, per pèls, el gris i ventós matí boletaire de diumenge. Això, i el regal imprevist d'aquesta vista del Montgó --una més-- emmarcat pels perfils de les Illes: albirar Eivissa des de les serralades de les Marines no és gens estrany, però veure també el contorn de la Tramuntana mallorquina retallant-se contra el cel, sense ser excepcional, requereix unes condicions de visibilitat molt menys habituals. I el cas és que, després de tot el matí amb el cap acatxat remirant soques i deixant anar els pensaments (un poc foscos darrerament), si m'encante ni me n'adone. Sort que, encara que fóra per un moment, vaig encertar a alçar la vista de terra --i de la foscor-- per mirar lluny, més lluny d'aquí...















Precisament, des de Mallorca em va arribar, fa uns dies, una d’aquelles petites alegries que donen color a una realitat sovint massa grisa: Juan Bibiloni, autor del blog Sagnant en Verd (de referència per als amants de la natura i el món vegetal), ha tingut la gentilesa d’incloure la Línia de Wallace en la seua proposta de Versatile Blogger Awards. No cal dir que, com a seguidor habitual dels seus blogs (en castellà i en català), m’ha fet molta il·lusió aquesta menció: les entrades de Juan conjuguen de forma magistral la passió per la natura i el rigor científic, i posen de manifest no solament la seua capacitat de divulgació –sovint, temes i conceptes difícils d’entendre per a no iniciats són tractats en els seus textos amb una senzillesa admirable-- sinó també tot l’encís que amaguen les plantes i els ambients en què viuen.

Diuen les normes dels premis que em tocaria dir alguna cosa sobre el meu propi blog, i proposar també quinze blogs amics als què distingir amb aquesta menció; però m’haureu de permetre que deixe pendent una feina i l’altra: quant a la primera, perquè quasi tot el que podria dir ja forma part d’allò que, amb més il·lusió que traça, vaig deixant escrit en aquestes planes entrada rere entrada. I pel que fa a la segona, perquè m’estime més  remetre-vos a la llista que apareix ací a la dreta, i a la que cada setmana van incorporant-se noves propostes que, per alguna raó, em sorprenen, m’interessen o m’emocionen. En tot cas, moltíssimes gràcies, Juan!








6 comentaris:

  1. Gràcies al teu comentari i a haver deixat l'adreça a l'article del Daniel Closa acabo de conèixer aquest blog, que a partir d'ara aniré seguint amb molta curiositat.

    Efectivament, el teu article del dia 30 és ben semblant al del Daniel d'avui sobre les rates-monstre... No sé jo però potser en aquest cas heu coincidit en les mateixes fonts. El cas és que entre els dos ens ho deixeu encara més clar.

    Felicitats per aquest blog. A partir d'ara et penso seguir!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Sinera! En efecte, la xarxa té sovint aquestes casualitats --a mi mateix m'ha passat més d'una vegada: com tu dius, les fonts solen ser similars-- i per això m'ha fet gràcia la coincidència amb l'entrada de Daniel, que és un dels meus blogs de referència imprescindible quant a divulgació científica. Salut i gràcies de nou!

      Elimina
  2. Enhorabona Russell, com es nota que se't valora (i se't llegeix, encara q en el meu cas no tant com voldria...). Doncs això, felicitats!
    Cinderella

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Cinderella! Ja saps que aquestes cosetes sempre fan il·lusió, i més encara en temps com aquests en que acabes qüestionant-te si (quasi) tot el que fas val realment la pena...

      També jo vaig curt de temps per llegir blogs amics, i creu-me que em sap mal: com que a València no tinc internet, he retornat a la pràctica ancestral d'escriure a mà --quin mal de dits, per cert!-- i transcriure-ho i afegir-li cosetes després, amb la qual cosa vaig mantenint més o menys les entrades; però per visitar altres blogs (o per respondre els comentaris) he de trobar el moment... Ja vindran temps millors. Espere... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Tinc el Montgó entre les meues assignatures pendents... que bonic i quina sensació vore que "allà hi ha terra".
    Per cert, el diumenge també vaig anar a per escaltasangs i res de res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A per ell, Àngels: tot i els pendents, és una passejadeta --la senda que puja des de les Planes és la més habitual-- i les vistes, tot i l'impacte de la rajola, són simplement espectaculars.

      Quant als esclata-sangs, per ací no va malament la cosa: fins i tot en alguns llocs --Sant Antoni a Alcoi, per exemple-- estan eixint-ne bona cosa. Pel moment, jo ja m'he curat l'abstinència, que feia anys que no gaudia tant :) Ara, a veure si hi ha sort amb el fred, perquè tal i com venen les pluges potser que tinguem encara temporada per a unes quantes setmanes. Gràcies i una abraçada!

      Elimina