A cara vista

Feia temps que teniem pensament de fer alguna cosa amb aquella paret. Els anys, les humitats i els pedaços successius i poc afortunats en l'arrebossat, li havien fet créixer una pronunciada i indecorosa panxa que amenaçava amb solsir el dia menys pensat. El cas és que, en picar el mig pam llarg de morter envellit i bufat, els obrers van trobar a sota el paredat original de pedra, típic d'aquestes construccions rurals de principis del segle XX. Res extraordinari, evidentment; però com que l'obra es trobava en millors condicions del que cabia esperar i els xics tenien gràcia i bon gust, han pogut recuperar l'estructura de pedra vista i han deixat una paret que fa goig de veure. I ara jo, aprofitant l'avinentesa, podria dir alguna cosa sobre la necessitat de rebutjar les primeres impressions i prescindir de les capes superficials per arribar a copsar allò realment important ("l'essentiel est invisible pour les yeux", ja sabeu), o fins i tot proposar alguna enginyosa relació entre la duresa del ciment i la cara de González Pons. Però no: el que volia dir és que, com que des de fa una temporadeta sembla que em ponen fins els pollastres, això de que sorgisca un imprevist i que siga per a millor ha estat una agradable novetat. I ara, si m'ho permeteu, me'n torne a mirar la meua vella paret nova, però sense deixar de tocar fusta perquè fa una estoneta, quan tornava de veure a ma mare, el cotxe ha començat a fer un sorollet que no m'ha agradat gens...