De vegades, les coses passen tan ràpides que, si no fóra pel reflex que projecten --sobre l'aigua, sobre la pell, sobre la vida-- potser no sabríem dir què és, realment, el que ha passat. I, de vegades, ni encara així...
dissabte, 1 de juny del 2013
Fugaç
De vegades, les coses passen tan ràpides que, si no fóra pel reflex que projecten --sobre l'aigua, sobre la pell, sobre la vida-- potser no sabríem dir què és, realment, el que ha passat. I, de vegades, ni encara així...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Bon cap de setmana, Alfred, m'ha encantat el teu escrit com expliques això del reflex que deixen les coses...
ResponEliminaMoltes gràcies, Carme :) La foto va eixir --naturalment-- per pura casualitat, però em va agradar més que les que vaig poder fer amb les oronetes en vol i més o menys enfocades: em va fer pensar...
EliminaMolt bonica, senyor Russel, aquella primera foto de l'au i el seu reflex. Em pareix que l'escriptura, la literatura, l'art en general, són precisament això: alçar acta de la fugacitat de la vida. Les dues coses són igualment importants: la fugacitat (ser-ne conscients) i la necessitat, i les maneres de paralitzar, en la mesura de les nostres possibilitats, aquest temps que fuig.
ResponEliminaI una cosa: m'estic començant a espantar, perquè fa molt pocs dies també vaig llegir un post de Vicent Sanxis (Notes de l'exili) sobre la minva d'oronetes o de falcies. I a mi això em sona a indicis de l'arribada de l'Apocalipsi... Ai ai ai...
M'agrada molt el que dius, Maria Josep: l'art com a testimoni de la fugacitat, magnífic... El que em va cridar l'atenció quan vaig descarregar la imatge és que, preocupat només per enfocar l'ocell en vol, ni vaig reparar en el reflex que deixava a la sèquia (que per cert, era la de Mestalla). Potser de vegades convé deixar que la realitat --o el que creiem que ho és-- es desenfoque un poc per ser capaç de veure'n altres perspectives...
EliminaHe vist el post de Vicent (gràcies, també, per la referència) i crec que és general: cada volta hi ha menys, d'oronetes. Potser enguany menys del que tocaria, perquè amb aquesta rebolica de primavera estem veient que moltes espècies estan fracassant en la cria, però alguna cosa caldrà fer: no saps quanta gent ens truca a la Conselleria perquè té nius al balcó --quasi sempre, d'oroneta cua-blanca-- i vol que els llevem. I encara gràcies que aquests avisen... Salut, moltes gràcies i una abraçada!
si continua fent aquest fred, en comptes de veure migrar orenetes veurem migrar pinguins xD
ResponEliminaA València, en juny i amb rebequeta, Pons: no ho havia vist mai, això. Jo crec que l'apocalipsi s'aproxima, però espere el senyal definitiu: un pepero que no estiga imputat per cap delicte (veure pingüins, al costat d'això, em semblaria quasi normal...)
EliminaUna de les meves imatges de l'estiu era veure les orenetes volar, des del tractor estant, quan el meu tiet segava l'aufals. N'hi havia moltes, moltíssimes.
ResponEliminaFa només deu anys, des d'on ara mateix escric açò (a la cambra de casa, encarat a la finestra que pega als bancals) estaria veient desenes d'oronetes volant arran de terra... Ara com ara, cap ni una. Ja saps que és difícil confirmar tendències a llarg termini, i potser l'any que ve hi haurà una recuperació, però les dades semblen bastant clares: sis milions d'oronetes menys en dotze anys són moltes oronetes... Salut i moltes gràcies!
Elimina