"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



diumenge, 8 de setembre de 2013

Pensant en camins




En els últims anys, la senyalització i l'abalisament de camins ha experimentat, en les nostres terres, un creixement exponencial: entitats, organismes i administracions molt diverses han contribuït, amb les seues iniciatives, a dotar el nostre territori d'una xarxa extensa (i de vegades, extraordinàriament atapeïda) de senders senyalitzats. No hi ha dubte que aquestes iniciatives, quan es duen a terme de forma ordenada, coordinada i responsable, poden tindre efectes positius, tant per a la mateixa pràctica de l'anomenat senderisme --i, per extensió, a la contribució d'aquesta pràctica a les necessitats de lleure de la població i a les estratègies de desenvolupament rural de certes àrees-- com, molt especialment, pel que fa al manteniment o la recuperació dels propis camins.

Però resulta també innegable que, en ocasions, l'abalisament pot tindre efectes negatius o, almenys, indesitjables. La popularització de certs recorreguts, arran de la senyalització dels mateixos, acabarà tenint quasi sempre com a conseqüència un increment en el seu ús, la qual cosa pot representar una amenaça sobre determinats elements naturals o patrimonials (una planta endèmica, un niu de rapinyaire) especialment sensibles a la freqüentació humana. Però sense arribar a aquests extrems --fàcils d'evitar, en tot cas, amb la planificació adequada-- la decisió d'abalisar un camí té també efectes sobre altres senders alternatius, sovint tan tradicionals i recomanables com aquell, que tendeixen a ser abandonats i a anar perdent-se, de vegades molt ràpidament.

Ho pensava, fa uns dies, a tall d'una de les meues freqüents eixides a Benicadell. Fins fa pocs anys, quan s'encarava la pujada a la Penya des dels Fontanarets d'Albaida, i una volta s'arribava al Coll de Turballos, hom podia escollir entre dues opcions igualment interessants i amb traces de ser usades de forma habitual: una, que avança per l'obac de la serra, actualment abalisada i que ha esdevingut d'ús massiu; i una altra, que vaig triar en aquesta ocasió, que ressegueix el llom de la serra cap a llevant, crestejant pels alts del Morral i la Coca fins el Pla del Serrellar, on acaba ajuntant-se amb la primera opció, i també amb el cami que puja des de Gaianes --a hores d'ara, també abalisat. A jutjar per l'evidència --l'antic senderol s'endevina entre la brolla, però hi ha molts trams, sobretot en els pendents, en els què sembla pràcticament perdut-- poca gent segueix actualment aquest camí, tot i la seua bona petja i les vistes espectaculars que ofereix. És només un exemple, però sense eixir d'aquestes comarques i de les muntanyes que més sovintege, se m'acudeixen dotzenes de casos més.

Evidentment, no m'opose a la senyalització de certs camins com a forma per a facilitar el seu ús públic, com tampoc se m'acudiria demanar que tots i cadascun dels senders que travessen les nostres serres hagen de comptar amb algun tipus de senyalització més o menys conspícua. Però, si més no des del món de l'excursionisme (no necessàriament senderista), alguna cosa caldrà fer: seguir reclamant inventaris locals o comarcals de senders i camins públics i tradicionals, per exemple, que servisquen com a mínim per a documentar la seua existència; o tractar de fomentar --amb les degudes precaucions i de la forma que en cada cas siga més convenient-- el coneixement, la conservació i l'ús responsable de tots els senders que, des de temps immemorial, recorren les nostres muntanyes, i no solament d'aquells que, per la raó que siga, hom ha decidit senyalitzar i/o homologar. Al remat, és el conjunt dels camins i senders allò que representa un patrimoni ric i extens amenaçat, com tants altres trets del nostre món rural, de desaparició. O, en el millor dels casos, de banalització.






Una volta més, la falta de temps m'ha impedit comentar amb el detall que hauria volgut alguns assumptes que m'han interessat aquests últims dies, des de la celebració imminent del IV Aplec Ecologista del País Valencià (a peus de Benicadell, precisament) al patètic i frustrat intent de boicot al gran Pep Gimeno "Botifarra" per part dels descerebrats de sempre. I de Madrid, les Olimpíades, i la reacció --com és habitual, plena de seny, autocrítica i esportivitat-- que ha produït, en els mitjans del règim, la decisió del COI, ja ni en parlem. Jo ja tenia aparaulada ma casa com a subseu per a les carreres de caragols...







8 comentaris:

  1. "No hi ha res perfecte" ja ho deia la guineueta del Petit Príncep. Per un costat s'han habilitat molts camins de ferradura que feia temps estaven oblidats entre la malesa. Per altre els camins s'han omplert de gent. De fet, per això són. Camins per transitar. Ara ens queda una estació entre mig. Ensenyar que el respecte per la natura és un ingredient imprescindible per a totes les motxilles!
    Salutacions!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, Judit. L'única forma de mantindre vius els camins és caminar-los. És per això que em preocupa que, en concentrar la major part de l'ús només en alguns d'ells, estiguem perdent molts altres senders igualment interessants, precisament per falta de qui els transite. La solució no és fàcil: jo mateix he esdevingut un usuari habitual de GR i PR, sobretot quan no tinc temps de preparar amb calma algun recorregut o, simplement, quan em fa peresa anar amb el mapa a la mà. Per això crec que convindria que, abans que siga massa tard, puguem documentar aquests antics senders de futur incert, com també que des del col·lectiu excursionista prestem, almenys, la mateixa atenció als camins abalisats i als que no ho estan. Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Ep! Aquest que va guanyant és molt blanc, no? ;-)
    Ara de debò, tema camins és molt polèmic aquí, a Catalunya, ja que amb l'excusa de recuperar camins perduts es defensa el seu ús per estris motoritzats, especialment dues rodes amb motor, enduro, vaja.
    Cal recuperar i usar els camins, però sempre assegurant que sols s'usaran a peu o BTT.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No m'havia fixat, Màrius. Serà del Real Madrid, i això no m'agrada gens... ;)

      És cert, és un tema complicat. Potser al País Valencià --tret potser de casos molt concrets-- no hi haja encara una pressió tan gran en aquest sentit, però és un risc evident. Probablement hi haja tipologies de camins rurals que puguen suportar un ús més intensiu, fins i tot amb vehicles a motor sota determinades condicions, però en cap cas pot ser un criteri general. I molt menys, com tu dius, vinculant-ho a una suposada recuperació de camins.

      Elimina
  3. No deixes les sendes velles per les novelles... era així, no? Però en algun moment les sendes velles han estat oblidades i la qüestió és: recuperar-les per documentar un patrimoni? Per què hi haja més varietat d'oferta en el mateix espai i per tant més risc d'abús, com diu Màrius Domingo? La recuperació del patrimoni s'hauria d'acompanyar també amb la recuperació del trellat (o seny) en l'ús de l'entorn. De quina manera es fa això?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Probablement és molt més fàcil recuperar el patrimoni que el seny, Loles; de fet, dels camins sabem que alguna volta van ésser, mentre que això del seny encara està per demostrar, si més no en algunes zones...

      A veure: al meu parer, la documentació d'elements patrimonials --i la xarxa de camins ho és-- és el mínim que es pot demanar abans que desapareguen per complet, i sorprén fins quin punt, si més no al País Valencià, sabem poc d'aquesta xarxa. A partir d'ací, és evident que no podem --i probablement no devem-- plantejar la recuperació sistemàtica --amb senyalització, o sense-- de tots els camins que algun dia van ser. Però d'ahi a la possibilitat que, d'ací uns anys, només queden PR, GR i similars, hi ha molta diferència. És com si renunciàrem a tota la xarxa viària i limitàrem a moure'ns només per autovies; i, evidentment, anant només allà on les autovies arribaren i oblidant tota la resta. Potser, al remat, tens tu raó: si recuperàrem el trellat, tot seria més fàcil...

      Elimina
  4. Molt interessant aquesta reflexió. Molt i molt interessant (almenys pels excursionistes i, sobretot, pels amants dels camins, que no necessàriament són tots els excursionistes). M'he topat sovint amb casos com el que expliques, i la veritat fa certa tristesa veure senders, amb un potencial excursionista increïble i que s'han anat perdent, i que en pocs anys, si ningú no els manté una mica acabaran engolits per la vegetació.

    És aquí on els centres excursionistes, a parer meu, poden jugar un rol important. Ara bé, recordo un cas clamorós, a la zona de l'alta Garrotxa.

    http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3733568

    Baixant del Comanegra ens vam endinsar en un preciós alzinar tot resseguint alguna ressenya que jo havia localitzat per internet. Doncs va resultar ser un camí preciós, però que està essent engolit per la vegetació a marxes forçades. Es veien algunes marques molt i molt antigues, com si fes anys que aquell camí ja no rebia atencions (ni excursionistes).

    Recordo que vaig escriure al Centre Excursionista d'Olot, comentant-los la pena de trobar-me un camí preciós com aquell, tant abandonat... a hores d'ara encara espero resposta.

    Hem de ser més respectuosos amb els camins. Són la nostra història, formen part del nostre passat, de la manera d'entendre el món que tenien els nostres avantpassats i, conservar-los, és venerar la saviesa popular que els va crear.

    Si t'agrada aquest tema et recomano la lectura (llarga i densa, però interessant) de la tesi doctoral d'un mestre en aquests temes a Catalunya, en Xavier Campillo!

    http://www.tdx.cat/handle/10803/4942

    ResponElimina
    Respostes
    1. Poca cosa puc afegir, porquet. D'exemples hi ha molts --i encara hi haurà més, em tem, en uns pocs anys-- i, com tu dius, jo també crec que hauria de ser una prioritat dels centres excursionistes vetlar per aquest patrimoni 'no senyalitzat', almenys donant-li més protagonisme en les seues activitats. De fet, cada vegada estic més convençut de fer-me amb un GPS, i és precisament per poder tindre un registre de tots aquests recorreguts que, si no canvia la tendència, ben aviat hauran desaparegut.

      Prenc nota de la ruta del Comanegra (això de la 'gustera visual' m'ha commogut ;) i també de la referència de Campillo, que crec haver fullejat alguna volta. Ell i López-Monné són els meus referents en la matèria, sobretot gràcies a un bon amic que ha convertit la seua afició pels camins en la seua activitat professional. Salut i una abraçada!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...