Estellés, sempre

Amb mans com d’orb et vaig temptar el cos
precipitat per un fosc desig brusc.
Vaig avançar pel teu cos com per un
incendi espés, entre un fum, unes flames,
obrint-me pas, decidit i penós.
Tinc un record vermell a les pupil·les
--la vermellor d’unes flames o sang--,
com el record d’una boca de forn
on hagués vist tota la llenya encesa.
Ulls socarrats, incendiats, de veure’t.

(Els pits, les cuixes 

rodonesa bessona
del flanc, el sexe,
entre la molsa uns llavis,
tanta bellesa, tanta.

Una alegria,
la fúria secreta
d'una carn tendra
que s'oferia, viva,
febrilment, en silenci.

Àvids, uns llavis
entre una fosca molsa,
inquiets, tendres:
amb dos dits els obrien
les cautes mans expertes.)

Si vos deixeu caure de tant en tant per aquestes planes, ja haureu vist que, amb freqüència, recorren als versos d'Estellés per tal d'il·lustrar moments, o bé estats d'ànim. M'adone, però, que rarament hi ha trobat lloc la vessant més vital  ("genialment obscena", en deia Fuster) de la seua poesia: la que canta el sexe, el cos i el desig. Així que hui, que acabe vacances, m'ha semblat escaient aprofitar un any més aquesta Diada d'Estellés (la quarta, ja, d'ençà que Josep Lozano va proposar celebrar-la coincidint amb la data de naixement del mestre) per fugir de tristeses i de solemnitats, i canviar-les per flors d'entrecuix i rodonors invictes; que ja ho deia, també, el mateix Estellés: "Si no és alegria / no vull poesia".

Et mossegaria 
els llavis i els pits, 
uns mossos petits.