Paraules i paisatges

“Millor que tornes pel mateix camí. Si vas per ahi al maïc, et clavaràs en la xara i et costarà eixir”. Havia pujat fins el cim del Cocoll seguint el sender abalisat que hi porta des de Benigembla, i buscava alguna alternativa que m'estalviara la sempre enutjosa repetició del trajecte en la tornada; però davant l'avís, fet en el preciós valencià d'aquestes rodalies de la Marina a cavall entre Tàrbena i Castell de Castells, vaig optar per no deixar sendes velles per novelles i desfer la major part del camí fet. En tornar a casa, vaig comprovar que hi ha una bona opció per a fer una ruta circular, que deixe per a la pròxima ocasió --junt amb el propòsit de no eixir tan sovint a la muntanya sense haver-ho planificat un poc millor. Però sobretot, vaig veure d'entendre millor alguns detalls de l'advertència, en els què probablement haureu reparat, i que no m'havien acabat de quedar clars.

Quant a “xara”, no em va costar massa esbrinar-ne el sentit: diu l'Alcover-Moll que vol dir “garriga, bosc d'arbusts o mates”, així que el que em van voler advertir és de la dificultat de caminar per un terreny embosquinat, probablement un dels feréstecs argelagars que sovintegen en aquestes terres. Amb “maïc”, però, no vaig tindre tanta sort: una ràpida revisió a la cartografia disponible va deixar clar que es tractava d'un topònim, repetit a més en diversos indrets (es Maïc de la Manxa, es Maïc Malea, es Maïc Solana, fins i tot Es Maïquets) pròxims entre ells i dins el terme de Benigembla. Però quant al possible significat de la paraula, que evocava un origen mallorquí –si més no per la presència de l'article salat-- no vaig saber trobar cap referència ni en la ja esmentat Diccionari Valencià-Català-Balear, ni tampoc a l'Onomasticon de Coromines.

Inicialment, i a falta de millor criteri, em va vindre al cap una possible relació amb el cognom Maiques, habitual en moltes comarques valencianes. Però vaig caure en el compte que tots els 'Maïcs' es troben a costat i costat del barranc que discorre a peus de l'escarpada serra de Ses Cordelleres –també coneguda com Solana de Bijauca--, i que en alguns mapes apareix com a Barranc de l'Almadic o dels Almadics; topònim, aquest si, recollit per Coromines, que el fa derivar de l'àrab al-madîq, "espadat rocós vora un curs d'aigua", que s'escau d'allò més a l'indret. I com que la ignorància i l'atreviment van de la mà, i jo vaig ben servit d'una i de l'altre, vaig voler suposar la transformació --que intuïsc com a ben senzilla-- des d'aquest al-Madiq dels moriscos fins es Maïc dels colons mallorquins, que vingueren a poblar les terres que aquells hagueren d'abandonar. Ja ho veieu: paisatges que guarden paraules, paraules que guarden històries... Sempre compensa, caminar per la Marina.

L'esquerpa muntanya del Cavall Verd, últim reducte de la resistència dels moriscos
d'aquestes comarques abans de la seua expulsió.

És evident que hi ha molt, en els nostres topònims, d'herència andalusina. Però no és, ni de bon tros, l'únic aspecte en que aquesta herència es manifesta. I he pensat, llavors, en la veu extraordinària de Mara Aranda... Bon cap de setmana!