Al remat, tot podria atribuir-se a una
senzilla però pertinaç errada de càlcul: en passar nadal, amb
l'any nou tot just acabat d'estrenar, les Falles apareixen com una
fita remota, tan llunyana a tots els efectes que el temps que ha de
discórrer fins que arriben sembla capaç d'encabir, sense estretors,
qualsevol tasca, objectiu o propòsit que vulguem plantejar-nos. I és
així com any rere any, en passar nadal, tornem a afirmar amb la
solemnitat deguda que tal cosa o tal altra estarà acabada “abans
de Falles” --o “abans de Pasqua”, o del que pertoque en cada
cas-- sense voler recordar que les perspectives són enganyoses i que
ja fa molts anys que sabem que de Nadal a Falles el temps vola –com
vola, després, entre Falles i l'estiu, i entre aquest i Tots
Sants---i que complir amb allò que ens hem proposat (o pitjor
encara: amb allò a què ens hem compromès) acabarà sent, com a
mínim, una tasca complicada.
I ací em teniu, pràcticament com cada
any, lamentant la meua tradicional inconsciència post-nadalenca i
tractant de treure temps de baix les pedres per veure de complir amb
els objectius marcats i la paraula empenyada, perquè tant a la feina
com fora d'ella hi havia moltes coses que m'havia compromés a tindre
enllestides “abans de Falles” i les Falles, qui ho havia de dir,
ja estan ací. D'alguns d'aquests compromisos –els més rellevants,
crec-- ja puc dir que me'n sortiré amb certa dignitat; amb alguns
altres, lamentablement, em sembla que no ho tindré gens fàcil, així
que no quedarà més remei que recórrer –pràcticament com cada any-- a
una lleugera adaptació sintàctica, i aquella presentació o aquell article que havien d'estar
acabats “abans de” ho estaran “ara en passar”. Sense falta,
cal afegir.
La qüestió –i ací és on anava--
és que entre els principals damnificats per la meua obstinada miopia
temporal i la conseqüent incapacitat per calcular com cal les
distàncies hi ha, com quasi sempre, aquest blog, instal·lat una
volta més en la intermitència forçosa i sobrevivint, a dures penes, entre
entrades a mig fer i comentaris per respondre. Una situació,
aquesta, que em genera una inquietud innegable, però que –amb
permís dels meus capficaments habituals i d'algun altre de sobrevingut-- espere que no es prolongue massa: si tot va com espere,
ben prompte podré tornar a comptar amb alguna estoneta lliure i amb
un parell de neurones disponibles, a veure si poc a poc puc anar
posant-me al dia. Ara en passar Falles, sense falta.
Imatge de Levante-EMV |
L'atrafegament d'aquestes últimes setmanes ha tingut, també, alguns aspectes positius: a penes he pogut prestar atenció als mitjans de comunicació, amb la qual cosa mantinc una momentània però higiènica distància respecte a les barbaritats i els despropòsits de la dreta governant; per no tindre, no he tingut temps ni per a l'astènia. I quant a les Falles pròpiament dites, el trasllat --ja fa quasi un any-- al Complex Administratiu 9 d'Octubre m'ha privat també de l'estimulant experiència de treballar entre masclets i pasdobles, amb la qual cosa tampoc no hi estic massa posat; de fet, i a hores d'ara, encara no he decidit si les passaré a València o marxaré a buscar la primavera a les serres del poble. En tot cas, i siga com siga, un parell de dies de descans sempre van bé, i farem per aprofitar-los. Potser, fins i tot, miraré la premsa. Bones Falles! (i feliç dia de Sant Patrici)
què us passa als valencians que quan arriben falles us despisteu tan? serà el soroll?
ResponEliminaSegur que el soroll influeix, pons. Però també veure a Rita Barberà al balcó de l'ajuntament, les fartades de bunyols i xocolata, la libidinositat incontrolable dels vestits de fallera... massa estímuls com per mantindre la concentració ;)
EliminaSense ofegamentes, home!
ResponEliminaAixò hauré de fer, pitxiri, que tinc certa tendència a atabalar-me i ja no tinc edat...
Elimina