"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimecres, 7 de maig de 2014

Mala fama



Ja sap que, en aquestes coses, els humans tendim a ser més aïna exagerats. Però s'ha de reconèixer que, almenys en part, la mala fama que acompanya als estornells pot tindre una certa justificació. En les ciutats, pel rastre incòmode que deixen les seues concentracions --de vegades de desenes de milers d'exemplars-- sobre cotxes i mobiliari urbà, la qual cosa ha donat lloc a imaginatives intervencions destinades, amb èxit variable, a foragitar-los cap a indrets on resulten menys molests. Però sobre tot en en els nostres camps, on són especialment aficionats a l'oliva i altres fruits, i on localment poden tindre efectes notables sobre alguns conreus. Fins i tot ma casa, sense anar més lluny, pot donar fe de la inusitada eficàcia dels estornells negres –l'espècie que cria abundantment en les nostres terres; el seu parent pròxim, l'estornell vulgar, és majoritàriament hivernant al País Valencià-- quan es tracta de fer-se lloc sota les teules per fer niu, amb els efectes conseqüents quan venen les pluges.

Hauriem de recordar, però, que durant gran part de l'any –sobretot, durant la primavera i l'estiu-- els estornells són consumidors actius d'una gran quantitat d'insectes i d'altres invertebrats, amb els innegables beneficis que això representa, també, per a molts cultius. Això, per no parlar de la ingràvida bellesa dels seus estols, en vol admirablement harmònic, quan cobreixen els nostres cels a la tardor. O de la seua innegable habilitat canora, que fins i tot va seduir al mateix Mozart, i que els converteix en un dels grups d'ocells amb major varietat i riquesa de cants –no sempre qualificables com a “musicals”, tot s'ha de dir: els xiulits, sovint estridents, i diversos cloqueigs i crits d'alarma poc agradables a l'oïda, formen part també del seu repertori, el qual enriqueixen imitant a moltes altres aus i fins i tot reproduint altres sorolls com sirenes, telèfons mòbils o la pròpia veu humana.

Personalment, a desgrat de la seua capacitat desteuladora --i de la seua xilladissa, de vegades un poc molesta--  no puc dir que els estornells em resulten especialment antipàtics; ans al contrari, m'atrau el seu caràcter vivaç i la combinació de curiositat i prudència que mostren quan es deixen veure pel pati. És cert, però, que jo no he de patir per si em buiden un bancal d'olives o raïm, i pel que fa a embrutar-me el cotxe, trobe que les tórtores els guanyen de llarg. I al remat, això d'ajuntar-se en grans multituds, menjar tot el que es puga, cridar bona cosa i deixar-ho després tot ple de merda no deixa de ser, si bé es mira, una cosa molt humana...




Internet i les seues possibilitats multimèdia estan acabant amb una pràctica que sempre m'ha resultat especialment curiosa: els intents de transcripció textual --onomatopeica-- que fan servir els llibres especialitzats per descriure els cants dels ocells. Per exemple: per a l'Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles, els xiulits de l'estornell sonen com "sooiii", "duuuie" i "sooit-siooo", els quals es complementen amb notes com "srri" i "srije" i amb diversos crits d'alarma ("kokokokorr", "tretet") o excitació ("geee-geee-geee", "haaa-haaa-haaa"). I eI cas és que, si ho proveu --tot i que fa un poc de risa, posar-se a dir "sooit-siooo!" o "srije srije!" en veu alta--, resulta que és de veres...





8 comentaris:

  1. A mi em resulta agradable, que els ocells canten, clar que tampoc tinc jo olives o raïm que em puguen fer malbé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades els estornells es posen una mica estridents, però sempre és un plaer sentir-los cantar, a ells i a tots. Així que ja que no tenim olives a perdre, millor que els seguim gaudint ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. No coneixia l'estornell negre, només el vulgar. M'ha agradat veure'l. Ja en conec un de més. A mi també m'agraden els ocells, però impressiona veure la quantitat immensa que se'n poden amagar cap al vespre en un sol arbre del passeig...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pel que sé, l'estornell negre és encara un ocell escàs a Catalunya; només per terres de ponent sembla que comença a fer-se més corrent.

      Durant uns anys vaig treballar de tècnic a l'ajuntament d'Alcoi, i els estornells --i les queixes permanents dels veïns-- eren un problema que no sabíem com afrontar. Vam provar amb altaveus que emetien reclams de rapinyaires, i ni cas. Al remat, vam acabar el regidor i jo mateix anant tots els dies a llençar-los traques davall dels dormidors quan s'ajocaven, i sembla que almenys vam poder canviar el problema de llloc ;)

      Elimina
  3. Et dedique especialment el darrer apunt del meu blog.
    Casualitats de la vida :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Màrius! :) A mi em cauen els polls d'estornell dins l'estufa de llenya, supose que perquè fan niu a l'eixemenera; la primera volta que va passar, ens van donar un bon ensurt... Salut i una abraçada!

      Elimina
  4. Recorde que a la meua joventud sols hi havien unes quantes parelles que criaven al voltant del campanar del meu poble.Fins i tot recorde sentir-li a mon pare que feia alguns anys que criaven al poble però com algo nou. Ara n'hi ha per totes les teulades. Pot ser així?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Enric. L'espècie es troba en expansió, i des de fa alguns decennis ha anat colonitzant noves zones cap al nord i l'est de la Península, i s'ha fet més freqüent en altres on era molt escàs, tot i que les causes d'aquesta expansió no estan molt clares. La referència que dones és molt interessant. Gràcies, salut!

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...