Espectres i glòries

Vaig pensar en ell l'altre dia mentre caminava entre les boires mariolenques, tot i que les condicions en aquell moment (amb núvols de sobra però amb el sol de cara) no eren les adequades per a què s'hi manifestara. Però si que ho va fer, uns mesos abans, en un esplèndid recorregut per la Mola de Cortes: en arribar a l'altura del Pino de la Cortada, abocats a les cingleres que es desplomen sobre l'abrupta vall del Xúquer i poc després de superar la densa nuvolada que la cobria, un vistós i evocador espectre de Brocken va voler comparèixer davant de nosaltres per fer encara més memorable una caminada que, llavors encara no ho sospitàvem, seria de les últimes abans de que la pandèmia ho trasbalsara tot.

L’anomenat espectre de Brocken és, com sabeu, un efecte òptic que es produeix quan l’ombra de l’observador, que ha de tindre el sol a la seua esquena, es projecta sobre una superfície de boira o núvols situada a una cota inferior, la qual cosa dona lloc a una imatge distorsionada (de vegades, de gran mida) envoltada per anells acolorits. Popularment atribuït a forces sobrenaturals, el fenomen va ser descrit i explicat científicament per primera vegada el 1780 per Johann Silberschlag al pic que li dona nom, cim culminant de les muntanyes Harz, a Saxonia-Anhalt; el Brocken (o Blocksberg) és, de fet, una zona associada des d’antic amb les bruixes i els aquelarres, i Goethe hi situa la celebració de la famosa nit de Walpurguis a la qual assisteixen Faust i Mefistòfil. Entre els muntanyencs, és molt conegut el relat clàssic d’Edward Whymper sobre la primera ascensió al Matterhorn el 1865: en el descens des del cim, la cordada va patir un accident que va costar la vida a quatre dels seus set membres. Poc després de la tragèdia, els tres supervivents van veure l'espectre, que Whymper va associar amb el que acabava de succeir i que descriu com “algo maravilloso y terrible, único en mi experiencia y mucho más impresionante de cuanto pueda decirse, por el momento en que sobrevenía”.

Quant a l'efecte que vam poder veure –i fotografiar-- aquell dia a la Mola de Cortes, diria que, parlant amb propietat, només va ser una part de l’espectre: la que correspon precisament als abans esmentats anells de colors, i que de fet rep el nom específic de glòria o anthelion. Com es veu a les imatges, les nostres ombres (n’erem tres, i el pi quatre) no mostren la inquietant i fantasmagòrica distorsió que va donar lloc a la llegenda, probablement perquè la capa superior de la boira es trobava ja massa allunyada de nosaltres quan els raigs del sol van començar a incidir amb l'angle oportú. En canvi, sí que són clarament visibles les glorioses aureoles que emmarcaven cadascuna de les ombres, i totes elles en conjunt. No deixa de ser, en tot cas, una qüestió de matisos: ja fóra glòria o espectre allò que vam veure --no tothom s’hi posa d’acord sobre la relació entre tots dos fenòmens-- no hi ha dubte que el seu efecte és, com a mínim, sorprenent, i la seua aparició un succeït digne de recordar. De les bruixes, si n'hi havia, no en vam tindre cap notícia.