Balanç de danys

Han passat ja unes setmanes des de les gelades de principis de gener i, després d'un temps prudencial per donar temps a eventuals (i habituals) recuperacions, aquest cap de setmana tocava recompte de baixes i reparació de danys entre les sofertes plantes amb les que compartim pati. Cal dir que, en general, aquesta volta ha estat ben poca cosa si es compara amb els efectes quasi catastròfics d'altres fredorades anteriors; ni va gelar tant (amb prou feines baixàrem dels quatre sota zero) ni ens va agafar d'improvís, amb la qual cosa vam poder posar a cobert molts cossiols i protegir precàriament algunes altres plantes que tinc com a especialment sensibles. Afortunadament, tampoc aquelles que no admeten aquestes proteccions semblen haver patit danys remarcables. La llimera i el taronger, per exemple, però també un dels cactus que hi viuen des de fa ja molts anys i que, com es veu a la imatge de dalt, fa de mal resguardar per grandària, hàbit i ubicació. Respon al nom científic de Selenicereus hamatus, i a banda de la seua remarcable capacitat per sobreposar-se a les inclemències (no solament les gelades: em consta per experiència la seua extraordinària resistència a la sequera), destaca per ser una espècie epífita i enfiladissa les tiges de la qual poden arribar a assolir, en les selves mexicanes de les què sembla ser originari, fins a dotze metres de longitud; a casa, a falta d'arbres pròxims sobre els que créixer, s'enfila paret amunt fins que troba un punt de suport adequat per deixar-se penjar. 

Detall de la tija, amb els característics apèndixs en forma d'ham
que l'ajuden a enfilar-se i que justifiquen el seu èpitet específic

Encara que els ciris de la lluna (que això és el que significa l'epitet genèric Selenicereus, probablement a causa de la seua floració nocturna) no són ni de bon tros els únics representants de les cactàcies que creixen al pati, reconec que em resulten especialment simpàtics, tot i que no sabria dir exactament perquè. Per la seua contrastada capacitat per resistir i sobreposar-se a les condicions adverses, probablement, i per la facilitat amb que es propaguen només amb plantar un fragment de la tija. Però també pel seu aspecte malgirbat i extravagant, que contrasta amb l’harmònica elegància de la majoria dels seus congèneres i que li dona un aire –o així m’ho sembla a mi—despreocupat, rebel i un poc murri. Llàstima que, almenys a casa, siga difícil gaudir de les seues vistoses flors, que només recorde haver vist una vegada; potser els nostres hiverns no són suficients per a matar-la, però algun efecte deuen de tindre en una espècie, com aquesta, d'origen tropical. Un petit inconvenient, en tot cas, fàcilment excusable davant la resta d'avantatges que presenta. I a més, no punxa.

Dalt, els dos extrems del degà dels Selenicereus del pati. Baix, la flor de l'espècie, de la xarxa

Li deia fa poc a l'il·lustre Pons que l'hivern no és la millor època per parlar de plantes en un blog, però aquest cap de setmana m'he posat a remenar pel pati i mira, açò és el que ha eixit. I encara he tingut temps de fer una volteta per la serra i trobar les primeres abelleres fosques (en sentit ampli) de la temporada. O siga, que si més prompte ho dic...