D'amors i tempestes

"S'aturen a la vora del camí. La Margaret té fred. Queda absorta en la contemplació de l'aiguamoll. A la llunyania, les aigües espurnejants del braç de mar continuen el seu treball de sapa, excavant la badia, pacientment, mentre esperen poder connectar-se amb el mar del Nord. Aquell dia, quan cedeixin els últims metres, Skallingen es convertirà en una illa. Amb les espatlles endavant i les mans entaforades a les butxaques, la Margaret es balanceja a poc a poc d'una cama a una altra. En Marc voldria abraçar-la, escalfar-la. Però té la mirada extraviada. No sap per on l'ha d'anar a buscar per fer-la tornar. Els separa un fossar. Ample, profund, de les dimensions del que va ser la seua intimitat. El que la memòria oblida, el cos ho recorda. Allà on la consciència amaga, on la voluntat alça una barrera, el cos reacciona lliurement, interfereix, imposa les seues normes, tot el cos d'en Marc es revolta, en la continuïtat de tot el que van viure, en la negació del temps que ha passat, com si les condicions no haguessin canviat, com si no s'hagués trencat res. Tornen a caminar."

Élisabeth Filhol, Doggerland 

Reconec que el vaig triar bàsicament pel títol, tot i saber per sinopsis i ressenyes que anava a llegir una novel·la que parlava, sobre tot, de persones i les seues relacions, i en la que allò que ara s'anomena Doggerland --aquella terra europea que, fa sis mil anys, va desaparèixer sota les aigües del mar del Nord i que em resulta, per ella mateixa, tan fascinant-- no era més que un pretext, un escenari sobre el qual l'autora basteix, amb un estil brillant, dens i a estones un poc feixuc, la seua història. La de dos antics amants, vinculats tots dos i per raons diferents a la terra enfonsada, que es retroben una vida després enmig d'una violenta tempesta que evoca la gran inundació prehistòrica que va acabar dibuixant l'Europa que ara coneixem. Amb un ritme al què potser li falta, per al meu gust, un poc de vivesa, no m'han destorbat gens les pinzellades tècniques (sobre meteorologia, geologia o arqueologia, per exemple, però també sobre l'escalfament global o la indústria petroliera) que Filhol va deixant caure mentre dibuixa amb paciència els perfils --antagònics, en molts aspectes-- dels personatges i prepara el terreny per al seu retrobament. Així és que hi vaig entrar, bàsicament, pel títol i pel que significa, però he eixit amb la sensació d'haver llegit un bon llibre, amb un estil personal i consistent, i que més d'una volta m'ha fet alçar els ulls i fer-ne una pensada... "Pots canviar de feina, o comprometre't en la defensa d'una causa, o fins i tot exiliar-te a l'altra part del món. Però els problemes t'acompanyen com polissons si has fugit d'una part de tu, i t'asseguro que als tròpics la melancolia és molt pitjor que una depressió en ple mar del Nord. Almenys aquí un cop de vent s'ho emporta tot". O quasi tot, afegiria jo. 

Com he dit (i com probablement sabeu), Doggerland és el nom que rep un extens territori actualment submergit que, en un període comprés aproximadament entre fa 10.000 i 6.000 anys, i a causa tant del desgel gradual dels casquets glaciars com de fenòmens catastròfics com el tsunami d'Storegga, va acabar desapareixent sota les aigües del mar del Nord, trencant el contacte entre el continent i les Illes Britàniques i desplaçant als pobles de caçadors-recol·lectors mesolítics que hi vivien. Un tema, ja ho he dit també, que trobe fascinant, sobre el qual s'està investigant activament --amb el canvi climàtic de fons-- i del que hom pot trobar abundant informació a la xarxa, tant de caràcter divulgatiu (com aquesta de National Geographic de la qual he manllevat la imatge de dalt) com més especialitzada.